El consol d’Anna Gavalda.

Aquesta novel·la d’Anna Gavalda és més llarga que les altres que jo havia llegit: “Junts i prou” i “L’estimava”. M’ha costat una mica d’enganxar-m’hi, però he insistit. Acostumo a fer-ho, però encara més quan és un autor que ja conec i m’agrada. La insistència ha valgut la pena, m’ho he anat passant millor i millor tal com anava avançant el llibre.

Comença amb la història d’un arquitecte d’èxit, molt enfeinat, amb una família que rep directament les conseqüències d’aquesta manera de viure i es fa una mica avorridot. Fins i tot quan aterra a la seva vida, agitada però plena de rutines, una part del seu passat que no tenia gens ben endreçada, la cosa no millora massa. No s’acaba d’entendre ben bé el què està passant i els capítols del llibre semblen foradats, plens d’elipsis i d’informacions que falten i quan ja començava a acabar la paciència i em disposava a fer-ne via a veure què… L’arquitecte decideix anar a la recerca d’aquest passat i mica en mica es van ordenant les coses en el seu cap i també en el llibre.

I finalment apareix el personatge especial, en el millor sentit de la paraula (Anna Gavalda sempre té personatges especials) i una vida diferent. I aquesta segona meitat del llibre m’ha semblat apassionant, tendra i encisadora. Devorada literalment.

O sigui que si us agrada Anna Gavalda o la voleu descobrir, haureu de tenir paciència, però no us rendiu.