Solució al Joc literari nº 100

Segur que tots i totes ho vau endevinar, ja que vaig donar moltes pistes,

però per si voleu recordar com com anava cliqueu aquí.

Ser, estar i la felicitat

Volia posar-vos les definicions del diccionari de ser i estar, però m'he repensat, perquè són tan llargues i complexes que tampoc ningú se les llegirà. I al cap i a la fi crec que allò que més ens importa és el sentit que els donem quan parlem de la manera més col·loquial.

En diverses ocasions, persones amigues i no pas una de sola, han dit que sobre la felicitat ja hi ha d'entrada una mena equivoc lingüístic que confon a les persones i que els fa posar el llistó massa alt. Es refereixen a l'expressió molt més habitual de "Ser feliç" en comptes "d'estar feliç", que és menys utilitzada.

Aquestes persones, estan convençudes que no podem "ser" feliços, pensant que aquest "ser" implica una continuïtat, una permanència, gairebé una essència. I és evident, tant per a elles com per a tots, que no sentim felicitat a cada moment de la nostra vida. Per tant semblaria que l'expressió més adequada és "estar feliç" en un moment determinat, en un dia, en una temporada.

Jo he pensat sobre això, i he compartit aquesta idea amb més gent. En principi hi estaria d'acord, ja que jo no m'he sentit pas sempre feliç, totes les hores de la meva vida i totes les èpoques. Al contrari, hi ha hagut algunes èpoques on em sentia molt infeliç.

Però ara mateix he confessar que m'agrada més dir que "sóc" feliç i us explicaré per quin motiu.

Crec que per a mi ha estat com una mena d'evolució, fa molts anys em sentia com en una terra de ningú on m'hagués anat com anell al dit aquest "estar". Segons les circumstàncies i el meu estat d'ànim, estava contenta o trista, estava animada i desanimada, estava feliç o infeliç. Però tal com m'he anat fent gran m'he adonat que allò que dóna la felicitat no són les circumstàncies, sinó la manera d'interpretar i de gestionar les circumstàncies. I aleshores, així com he pogut veure moltes persones que s'han instal·lat en el seu país interior de la infelicitat i tot passa per una mena de sedàs d'infelicitat que minimitza les coses bones, que ben just si els fan somriure una mica o els donen una espurneta de benestar, jo he volgut aprendre a fer-ho a l'inrevés.

Voler viure en el país de l'absoluta felicitat on les condicions adverses gairebé no em fessin esborrar el somriure seria massa pretenciós...

I parlant amb una altra amiga vaig adonar-me que per a mi la felicitat era com una mena de paisatge de fons per on camino i que no deixo de veure'l mai i que sempre sé que hi és i que hi tornaré al cap de poc, encara que passi moments o dies tristos. Encara que les coses no surtin sempre com jo voldria, sé que faig el meu camí cap a on el vull fer i la felicitat és precisament això. Fer camí cap als nostres objectius o les nostres prioritats.

I ella afegia que potser quan estem ben contentes del tot i sentim aquella felicitat brillant (com a mi m'agrada anomenar-la) també sabem que la tristesa existeix i que en algun lloc està com de rerafons. Vaig pensar que tenia molta raó. La millor imatge per a representar-ho és la del Ying i el Yang. Dins la meva tristesa sempre hi ha una mica de felicitat i dins la felicitat sempre s'hi amaga una mica de tristesa. Gràcies, xiqueta, per completar el meu punt de vista .

Les coses rares de l'Assumpta

No sé si heu llegit el post de l'Assumpta, sobre les coses rares que es poden veure, a vegades, pel carrer.

L'àvia li havia ensenyat a fer ganxet. I li havia regalat tot de cabdells de llana que tenia arraconats des de feia qui sap quant de temps. La Clàudia va trobar prou exòtic aquest passa temps i s'hi va entusiasmar. Va fer canelleres, ja que s'acabaven de fer aviat i no se li acabava la llana amig fer-les. Un va fer 8, una de cada color: blanc, verd, taronja, groc, vermell, blau, lila, i rosa. Se les posava cada dia per anar a l'escola... no servien de res però bé les havia de lluir, oi?

Sort que en tenia moltes, ja que cada dia en arribar a casa, s'adonava que n'hi faltava una.

I per més ràbia que li fes, en donar el tomb de la setmana, ja no n'hi quedava cap.

Va passar molts dies sense canelleres, fins que un dia quan passava per la Gran Via, per un camí que no li era habitual, les va veure:

- Lladres! eren elles... me les han robat!

Sense miraments ella les hi va treure i se les va tornar a endur a casa seva.

Hanami - La festa dels cirerers florits

Sota els cirerers,

per aturar el temps, jo

vindré a trobar-te.

Promeses de fruits

d'un demà, de roig vestit

perfumen l'aire.

Beurem la claror

de les branques en flor

amb la mirada.

No direm cap mot,

que la tarda avança

i nostra és la nit.

Reposarem junts,

en llum tan pàlida.

sota el teu estel.

Quan cau la pluja

dels pètals que volen

s'acaba la festa.

I el Carles diu:

La Primavera és tant maca sota

un cirerer florit,

com una rialla,

sota l'univers en flor.

És la mateixa cosa

i el cel ets tu.

I onatge diu:

La primavera és com el sol

en la boira de la vida.

És el bressol de les flors,

la brisa que ho prenya tot de vida.

És l'eco profund de la terra

que cada any torna.

La ginesta

Un post sobre la ginesta, un arbust de flors groques i precioses,

(que he representat com he pogut, veureu els tres intents,

i cap d'ells li fa la més mímina justícia)

dedicat al comentador més fidel de la blogosfera

Escolto una cançó de Françoise Hardy, amb l'Spotify,

vaig aprenent a fer-lo funcionar i tradueixo:

"la trobava massa bonica,

hauria volgut ser ella

perquè els teus ulls em miressin

com la miraves a ella"

Segur que no parlava de la ginesta, però jo barrejo les coses i penso

que estaria bé ser ginesta i que els ulls em miressin com la miren a ella.

Si jo fos la ginesta,

viuria del sol i la pluja.

Dansaria amb el vent

i les fulles que volen amb ell.

Abelles i papallones m'acaronarien les flors,

i jo escamparia color arreu

i també besos perfumats

a tothom que s'acostés.

Si jo fos la ginesta

estimaria els ulls que em miren.

El concurs literari més breu de la història

En Jesús Tibau en proposa un concurs molt especial, explicar la història de la humanitat en un sol mot.

Pervinca

Sobre una flor ben blava

la papallona blava

s'ha aturat.

Instant petit

irrepetible

inassolible.

La flor ha restat en el seu lloc

la papallona...

ja ha volat, la rep la fulla.

Sobre uns estams ben grocs

la papallona xucla

el nèctar groc dels déus:

les nostres breus, brevíssimes paraules

NOVES FLORS

La mimosa

Em va venir tan bé el conte de la Zel, que em va fer venir ganes d'escriure sobre arbres, sobre bocins de vida, en metàfora si voleu.

Dins del bosc, entre les alzines i els pins, entre els cirerers d’arboç, els galzerans i els brucs, hi vivia una mimosa. La mimosa floria pel febrer i omplia de groc i de llum el seu racó de bosc.

Entre els arbres hi havia una bona companyonia, cadascú acceptava de bon grat la manera de ser i les aportacions que cadascú feia. Els pins s’ocupaven de les pinyes, que fossin ben grosses i plenes de pinyons i aquest era el seu principal neguit i la seva habitual conversa, els pins se sabien importants ja que els pinyons són molt apreciats per a tothom, per la reproducció, pels animals del bosc i també per les persones. La mimosa s’embadocava davant d’aquest fruits. Els pins eren els reis del bosc, portant la veu cantant a cad a moment. També hi havia les alzines amb els seus aglans, que tot i no arribar al nivell dels pins també aportaven subsistència a molt s animalons del bosc. Els cirerers d’arboç eren al festa dels ocells i també se’n sentien ben orgullosos, fins i tot els brucs i els romanis eren una festa per als insectes. La mimosa admirava els seus companys, s’alegrava amb ells, participava tan bé com podia de la festa dels fruits.

Però, per més feliç que es pogués sentir amb la seva florida, per més que els altres valoressin la seva alegria i la seva llum, per més que la volguessin acompanyar, la mimosa sempre trobava a faltar algú que seguís el seu ritme, el seu batec de color groc a l’hivern, la seva discreció en arribar el bon temps. El seu silenci en les reunions del bosc.

La mimosa, però, sense poder fer altra cosa que seguir el seu propi impuls i el seu propi caràcter, provava de fer millor les seves flors i ella creia que ningú podia apreciar une s flors que donaven uns fruits tan poc útils com els seus. Somiava d’amagat que els nens i nenes hi jugaven quan feien menjarets i cuinetes.

Se sentia sola, diferent dels seus companys de bosc.

Un dia cansada de sentir-se sola, va començar a observar-los un darrere l’altre. Es va adonar que per més importants que fossin, per més que s’estimessin tots plegats, cadascú havia de fer la seva feina en absoluta solitud. Admirava pi, però no podia fer ni un trist pinyò per ajudar-lo, l’alzina era la seva amiga, però no podia ensenyar-li pas a fer aglans. Ella feia flors i mai no podria fer aglans.

De la mateixa manera, cap d’ells podia posar-se a florir de groc com ella, ella havia de seguir portant la claror al bosc a ple hivern.

Aquesta era la seva naturalesa.

La primera papallona

Dibuix de la papallona de Fanal Blau,

ja que vam veure el mateix matí

la primera papallona de la primavera o de la vida.

El petit ha aixecat el dit

i amb la boca ben rodona

ha fet un gran ooooh! admirat

en veure davant dels ulls

la primera papallona.

Assaltar ditades en blau

Assaltar ditades en blau,

encara que soni una mica estrany és el que jo he fet aquest matí, de la impaciència de llegir un llibre de poemes que m'han regalat.

Si endevineu quin llibre és, a través de l'anagrama que us he posat en color blau...
(perquè faci conjunt amb l'anagrama) us explicaré més coses.

Je, je, je... segur que tots ja ho heu endevinat.

Sí, ja ho veig, a la primera! La capsa ha deixat d'allargar-se i encongir-se i ara ja es pot obrir. En realitat hi havia un munt de llibre, tots els del premi que vaig guanyar al joc literari de fa un parell de setmanes, de Pedrolo i el del Tibau de propina. Amb dedicatòria i tot, recordant els meus dibuixos. Gràcies Jesús!