dimarts, 31 de març del 2009

Ser, estar i la felicitat

Volia posar-vos les definicions del diccionari de ser i estar, però m'he repensat, perquè són tan llargues i complexes que tampoc ningú se les llegirà. I al cap i a la fi crec que allò que més ens importa és el sentit que els donem quan parlem de la manera més col·loquial.

En diverses ocasions, persones amigues i no pas una de sola, han dit que sobre la felicitat ja hi ha d'entrada una mena equivoc lingüístic que confon a les persones i que els fa posar el llistó massa alt. Es refereixen a l'expressió molt més habitual de "Ser feliç" en comptes "d'estar feliç", que és menys utilitzada.
Aquestes persones, estan convençudes que no podem "ser" feliços, pensant que aquest "ser" implica una continuïtat, una permanència, gairebé una essència. I és evident, tant per a elles com per a tots, que no sentim felicitat a cada moment de la nostra vida. Per tant semblaria que l'expressió més adequada és "estar feliç" en un moment determinat, en un dia, en una temporada.

Jo he pensat sobre això, i he compartit aquesta idea amb més gent. En principi hi estaria d'acord, ja que jo no m'he sentit pas sempre feliç, totes les hores de la meva vida i totes les èpoques. Al contrari, hi ha hagut algunes èpoques on em sentia molt infeliç.

Però ara mateix he confessar que m'agrada més dir que "sóc" feliç i us explicaré per quin motiu.

Crec que per a mi ha estat com una mena d'evolució, fa molts anys em sentia com en una terra de ningú on m'hagués anat com anell al dit aquest "estar". Segons les circumstàncies i el meu estat d'ànim, estava contenta o trista, estava animada i desanimada, estava feliç o infeliç. Però tal com m'he anat fent gran m'he adonat que allò que dóna la felicitat no són les circumstàncies, sinó la manera d'interpretar i de gestionar les circumstàncies. I aleshores, així com he pogut veure moltes persones que s'han instal·lat en el seu país interior de la infelicitat i tot passa per una mena de sedàs d'infelicitat que minimitza les coses bones, que ben just si els fan somriure una mica o els donen una espurneta de benestar, jo he volgut aprendre a fer-ho a l'inrevés.

Voler viure en el país de l'absoluta felicitat on les condicions adverses gairebé no em fessin esborrar el somriure seria massa pretenciós...

I parlant amb una altra amiga vaig adonar-me que per a mi la felicitat era com una mena de paisatge de fons per on camino i que no deixo de veure'l mai i que sempre sé que hi és i que hi tornaré al cap de poc, encara que passi moments o dies tristos. Encara que les coses no surtin sempre com jo voldria, sé que faig el meu camí cap a on el vull fer i la felicitat és precisament això. Fer camí cap als nostres objectius o les nostres prioritats.

I ella afegia que potser quan estem ben contentes del tot i sentim aquella felicitat brillant (com a mi m'agrada anomenar-la) també sabem que la tristesa existeix i que en algun lloc està com de rerafons. Vaig pensar que tenia molta raó. La millor imatge per a representar-ho és la del Ying i el Yang. Dins la meva tristesa sempre hi ha una mica de felicitat i dins la felicitat sempre s'hi amaga una mica de tristesa. Gràcies, xiqueta, per completar el meu punt de vista .




21 comentaris:

  1. Em sembla una definició molt interessant això del paisatge per on camines i el ying i el yang (que no txintxan com diu l'avi...), en prendré nota.
    ;-)

    ResponElimina
  2. Com t'entenc, Carme... Serà cosa de l'edat això? Tinc costum de dir que sóc feliç, bé, jo dic felIçota concretament, i d'alguna manera ho dic i ho penso com a una actitud vers la vida. Diguem-ne que és la meva predisposició. Això no treu que si em surt malament una cosa, o em passa res que em faci mal, entristeixi, i molt segurament, però un cop passat el disgust o el que sigui torno a aquell estat de feliçota. Perquè intento treure-li la gràcia a tot i que qualsevol cosa, per petita que sigui, em faci il·lusió i gaudir-la.

    Reconec, però, que és tot un aprenentatge això i segurament com a conseqüència d'haver tingut alguns disgustets...
    Un petó, maca!

    ResponElimina
  3. L'avi segur que pot explicar moltes coses, sobre la felicitat, encara que digui txin-txan! ;) I tu també, Sergi, una abraçada.

    Rita, segur que és l'edat i l'actitud envers la vida és molt important. A vegades fins i tot dic que gaudeixo d'alguna petita tristesa, perquè sé que tampoc és tan important, sé que passarà i és un moment intens que no em vull perdre, que vull aprofitar. Una abraçada de feliçotes empedreïdes. ;)

    ResponElimina
  4. Fil per randa tot el que t'has dignat posar a consideració. Accepto al ple i tot el que hi posaria de més o de menys ja son les ecxperiències que cadascú ha tingut i ha aprofitat.
    Penso que tot dura molt o poc segons nosaltres mateixos. També recapacito que una cosa pot durar un segon, un minut, un dia, un any... nosaltres hi tenim a veure, caracter, coneixements, posicionament. La felicitat la duiem al damunt com la seva contraria, estem fets com balança que sel fil mana, però sentiment, situacions actuen en un plat o altre i es nostre interior, la força de la voluntad proposada, adquirida la que deu intentar si més no el que ens convé. Tots pasem al llarg de la vida per situacions alegres i de pena, contol·lar des de dins - ser o estar - ens pot aguantar en el fil de la balança amb la màxima dignitat. Prou.He Carme, Anton.

    ResponElimina
  5. Ara de fet jo no sabria dir-te quina expresio faig servir crec que les dues i tabe dic sovint " em fas feliç"

    ResponElimina
  6. Anton, si m'agrada llegir-te... jo no diria pas prou, eh?

    Striper, m'agrada la teva expressió. És bonic dir-ho i també que t'ho diguin.

    ResponElimina
  7. La felicitat és un estat en què hi aprens a viure i és per això que estic d'acord amb el que dius. Molt bon post!

    ResponElimina
  8. Hola Carme, comparteixo tot el que dius. Sovint molt sovint sóc feliç. Em sembla que fins i tot a la petita biografia de Relats en Catala hi tinc escrit: sóc feliç, no ho digueu a ningú em prendrien per boig...

    Amb els anys he après a estimar les petites grans coses que els diners no poden comprar... M'encanta la lluna, el mar i el seu llenguatge, la companyia amb tot el seu sentit, caminar, respirar sota i al costat dels arbres. Gaudeixo del silenci i el seu eco. Sóc un devorador de llibres. Escric des de fa anys, i amb les paraules he trobat la meva finestra. He viscut diverses situacions de la vida i de les persones... Però intento viure amb allò de: Si els teus mals tenen remei, perquè t'amoïnes? I si no en tenen perquè amoïnar-se...?

    Sovint quan em trobo amb alguna persona que ens coneixem mútuament, no li pregunto mai "com estàs", li dic, "com et sents...". Perquè en definitiva el que de debò té valor és com un se sent.

    Carme aquí a casa teva "estic feliç". El veïnatge és immillorable.

    Si em permets..., em sembla que dius: que quin remei... T'acompanyo un poema que parla de la felicitat.

    La felicitat del dia a dia...


    A la vida
    seguim camins,
    de vegades
    ens perdem
    per dreceres,
    ens plouen
    tempestes, però
    sempre surt el sol.


    A la vida
    vas trobant
    companyia, bones
    persones i mans
    esquerpes...



    La felicitat
    és una metàfora
    i cadascú ha
    d’anar desgranant
    la seva.


    Avui és el seu sant,
    no sé si la santa
    fa festa per conveni...
    De tota manera
    avui li desitjo
    un bon dia,
    i que el vent
    infli la vela
    d’anar endavant.


    De vegades
    ens hauríem
    de llevar i veure
    la vida amb
    mirada nova...
    I agafar força
    per no perdre
    mai el somriure.


    La riquesa està
    en sentir-se bé
    amb un mateix,
    saber i poder compartir,
    tenir una conversa
    amb el mar,
    volar amb el vent,
    escoltar l’eco
    del silenci...,
    i no creure en res
    que sigui una llosa
    que ens aixafi el cap.


    Que el dia d’avui
    tingui empeltades
    les il•lusions que
    floriran demà.
    Qui té la riquesa
    de la humilitat
    és una gran persona.

    Salut.
    onatge

    ResponElimina
  9. Interessant, Carme. Quan estava pensant en temps feliços en el meu blog. Tens raó. Hi ha sempre tant felicitat com tristor present. En el meu cas la tristor és molt feliç avui dia quan han passat 2 anys. M'he començat a sentir agraït per tot el que tinc. Bon dimarts!!

    ResponElimina
  10. És una bona postura això d'evolucionar cap a un estat en que es relativitza la felicitat. No deixes que les coses dolentes et facin infeliç al contrari, aprens a conviure amb elles, a donar-los la volta perquè no enfosqueixin les coses que van bé.

    Jo crec que la felicitat és puntual, com apuntes per aquí, però que es pot arribar a aquest estat de sentir-se prou bé com per reconèixer que ens sentim feliços, encara que sempre hi ha aquelles taques negres, però en conjunt, estem contents i satisfets del que tenim.

    I pel que fa al ser i estar... personalment, a mi em sona molt malament això d''estar feliç'. Tot i conèixer el que implica la temporalitat dels dos verbs, jo estic content, o estic satisfet, o eufòric en un moment concret. I si realment el que m'omple tant em fa sentir feliç, diré que sóc feliç, sense que això impliqui la creença de que serà per sempre, sé que és una època en la que tot va bé, però que es pot acabar. Tot i així, seguiré dient 'sóc feliç', amb el permís dels filòlegs que em puguin criticar, però crec que en el tema de la felicitat podríem flexibilitzar la llengua una mica, bé s'ho mereix aquest concepte, oi?

    ResponElimina
  11. Aquest text teu ens l'hauriem de guardar en un lloc ben a ma, per a quan vinguin els mals moments, Carme.
    Aquesta felicitat de ser o d'estar és una actitud en front de la pròpia vida que ens tracta igual que la mar tracta el roquer abrupte. Sovint és calma i delicada i d'altres cops l'embat erosiona amb furia tot el rocam. Així nosaltres, o bé decidim ser roca ferma que resisteix, o bé feble roca sorrenca que es desfà a cada cop d'onada. De la nostra persistència dependrà el nostre estar o ser feliç o infeliç.
    I davant d'aquesta tria, qui és que escull l'infelicitat? :)

    ResponElimina
  12. Carme,

    com la Trini, jo també penso que l'escrit l'hauriem de tenir ben a mà...
    De vegades no és un exercici fàcil caure en els paranys del "sentir-se infeliç", però comparteixo amb tu que hi ha un camí cap al sentir-se bé que és, en definitva, ser feliç. Sense haver d'amagar-nos de la tristesa que, de tant en tant,també pren part en el trajecte.
    Una abraçada dolçafeliç!

    ResponElimina
  13. És molt interessant aquest apunt. M'ha agradat molt això que has dit que dins de la felicitat sempre hi ha tristesa i a la inversa. Hi estic molt d'acord.

    Espero que continuïs sent feliç :)

    ResponElimina
  14. oh, geniall m'ha encanat aquest escrit, aquesta reflexió, o aquesta forma d'entendre la vida. Aquesta sensació de sentir la felicitat com un paissatge de fons per on camines, és preciosa, i trobar-nos de tant en tant, passejant dins el paissatge és fantàstic. I si algun dia el perdem de vista, només ens cal girar el cap per tornar-lo a veure ni que sigui de lluny, i saber que està allí, que hi podem arribar.

    ResponElimina
  15. No saps com m'agrada aquest post, ens parles i ens expliques i queda una mica més de tu i a més ens podem veure identificats... com ensenyen els anys oi...

    ResponElimina
  16. Quin dibuix més bonic!
    Sóc feliç i estic feliçment llegint el teu bloc.

    ResponElimina
  17. Molt interessants les teves reflexions, Carme...

    De fet, a la meva vida, hi ha una sèrie de circumstàncies "de fons" que podrian fer que jo no "fos" massa feliç si em centrés en pensar en elles... però, damunt d'aquesta base contra la que no puc fer res, jo miro cada dia de construir un dia feliç. Com deia en Serrat :-) "Hoy puede ser un gran dia, plantéatelo así...

    A vegades jo crec que és qüestió d'optimisme o de pessimisme. I jo lluito cada dia perquè el meu optimisme guanyi a les pedres del camí jajaja

    Per tant, a mi també m'agrada dir que "sóc feliç" malgrat que sé que hi ha molts moments en que no ho puc ser...

    Una mica críptic però jo ha m'entenc i estic segura que tú també :-))

    ResponElimina
  18. Kweilan, gràcies maca!

    onatge, vaig llegir aquest text que dius, abans que em deixés de funcionar l'enllaç que havia trobat a relatsencatsala per poder-lo posar a la barra lateral i llegir-te com si tinguessis un blog. Aquest el recordo perquè vaig pensar... està bé no ho diré a ningú, però jo no el prenc pas per un boig. M'alegro que estiguis d'acord amb mi. I gràcies pel poema. Una abraçada.

    Merike! Has llegit aquest post tan llarg! Ets ja una experta! M'alegro que siguis feliç, amb el teu blog i amb la teva vida. Una abraçada.

    Xexu, que diguin els filòlegs el que vulguin (per cert ara que m'hi fas pensar les dues persones amb qui he parlat d'això són filòlogues!) cadascú s'ha d'expressa r com ho sent. Jo dic sóc feliç, perquè e n sóc i prou i en algun moment quan vull recalcar alguna soituació, piuc dir també "estic feliç... per això o per allò altre" pe`ro habitualment utilitzo el "sóc", com tu. I si aquest concepte s'ho mereix.

    Gràcies, Trini, el teu afegit el guardarem a continuació. Està molt bé la metàfora de la roca!

    Fanal blau, "fent i desfent aprèn l'aprenent". Deia jo en una de les converse que parlo al post que hi ha coses que les hem d'aprendre moltes vegades. Les sabem però les hem de tornar a aprendre de nou. Jo crec que cada cop ens costa menys.

    Gràcies Ma-Poc, la intenció hi és tota de continuar essent feliç. espero que tu també en siguis.

    Doncs, si Bruixoleta, així mateix si és un paisatge de fons, no n'acabem d esortir mai del tot sabem que hi podem, tornar de seguida. I amb aquesta seguretat a cvegade s podem permetre'ns una certa tristesa, que també va bé per a fer-nos més humans.

    Cesc, a mi m'han ensenyat molt... tot tot ho he après mica en mica, amb els anys.

    Gràcies, Núria me n'alegro!

    Assumpta, i tant que t'entenc!
    no estic segura de quines poden ser les circumstàncies que dius, però això no té massa a veeue amb el teu raonament i la teva lògica. Siguin les que siguin la teva explicació funciona igual. Siguin de salut, familiars, de feina, d'economia, de pèrdua... no importa en qualsevol cas pot funcionar tal com dius.

    ResponElimina
  19. La meva intució em deia que ho entendries :-))

    ResponElimina
  20. Paraules molt encertades, Carme. Tots hauríem de mirar la felicitat amb aquets ulls teus. :)

    ResponElimina
  21. Penso que per sentir-nos feliços hem de viure intensament el moment present.La majoria de les nostres cabòries rauen en el fet que ens mengem el "tarro" per coses que van succeir en el passat i ja no podem canviar o bé estem preocupats per coses que encara no han passat i pensem que poden passar...i pot ser no ens succeeixen mai.Ja ho deia Virgili:"Carpe diem"

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari