dimecres, 25 de març del 2009

La mimosa


Em va venir tan bé el conte de la Zel, que em va fer venir ganes d'escriure sobre arbres, sobre bocins de vida, en metàfora si voleu.

Dins del bosc, entre les alzines i els pins, entre els cirerers d’arboç, els galzerans i els brucs, hi vivia una mimosa. La mimosa floria pel febrer i omplia de groc i de llum el seu racó de bosc.

Entre els arbres hi havia una bona companyonia, cadascú acceptava de bon grat la manera de ser i les aportacions que cadascú feia. Els pins s’ocupaven de les pinyes, que fossin ben grosses i plenes de pinyons i aquest era el seu principal neguit i la seva habitual conversa, els pins se sabien importants ja que els pinyons són molt apreciats per a tothom, per la reproducció, pels animals del bosc i també per les persones. La mimosa s’embadocava davant d’aquest fruits. Els pins eren els reis del bosc, portant la veu cantant a cad a moment. També hi havia les alzines amb els seus aglans, que tot i no arribar al nivell dels pins també aportaven subsistència a molt s animalons del bosc. Els cirerers d’arboç eren al festa dels ocells i també se’n sentien ben orgullosos, fins i tot els brucs i els romanis eren una festa per als insectes. La mimosa admirava els seus companys, s’alegrava amb ells, participava tan bé com podia de la festa dels fruits.

Però, per més feliç que es pogués sentir amb la seva florida, per més que els altres valoressin la seva alegria i la seva llum, per més que la volguessin acompanyar, la mimosa sempre trobava a faltar algú que seguís el seu ritme, el seu batec de color groc a l’hivern, la seva discreció en arribar el bon temps. El seu silenci en les reunions del bosc.

La mimosa, però, sense poder fer altra cosa que seguir el seu propi impuls i el seu propi caràcter, provava de fer millor les seves flors i ella creia que ningú podia apreciar une s flors que donaven uns fruits tan poc útils com els seus. Somiava d’amagat que els nens i nenes hi jugaven quan feien menjarets i cuinetes.

Se sentia sola, diferent dels seus companys de bosc.

Un dia cansada de sentir-se sola, va començar a observar-los un darrere l’altre. Es va adonar que per més importants que fossin, per més que s’estimessin tots plegats, cadascú havia de fer la seva feina en absoluta solitud. Admirava pi, però no podia fer ni un trist pinyò per ajudar-lo, l’alzina era la seva amiga, però no podia ensenyar-li pas a fer aglans. Ella feia flors i mai no podria fer aglans.

De la mateixa manera, cap d’ells podia posar-se a florir de groc com ella, ella havia de seguir portant la claror al bosc a ple hivern.
Aquesta era la seva naturalesa.

14 comentaris:

  1. un bonic conte per aprendre a acceptar-nos i a conéixer i conéixer-nos...i un estampat de colors grocs en vius impressionants!
    Les mimoses, són mimoses.
    una abraçada carme dels grocs de primavera!

    ResponElimina
  2. només canviaria una paraula... a la darrera frase: "feina" per naturalesa"...

    però no és el meu post, ni la meva descripció, ni les meves paraules...

    tampoc mai sabré escriure com tu, bonica...

    ResponElimina
  3. Bonic i primaveral, saps hi ha una planta de musica preciosa i de color s i flaire suprem , la ginesta m'agradaria que li dediquesis un dibuix i un post.

    ResponElimina
  4. M'ha fet pensar.... i és bonic aquest conte, eh??!!!
    Gràcies

    ;-D

    ResponElimina
  5. Fanal blau, sí, les mimoses són mimoses! I cadascú és com és! petonets de bon dia.

    Gatot, saps que trobo que tens raó? paraula canviada! Gràcies bonic!

    Striper, una idea que no deixaré escapar... gràcies també.

    Eli, un petonet, bon dia, preciosa!

    ResponElimina
  6. Naixem sols i morim sols... sí, en essència és així, però si ens "sentim" acompanyats la cosa canvia molt. Em refereixo únicament a coses com saber que algú pensa en tu, per exemple... un petó per a tu i un altre de mimós per a la mimosa. :-)

    ResponElimina
  7. Tarpua mooooolta harmonia. M'ha agradat força

    ResponElimina
  8. Ja vas llençada. Bon conte.La mimosa pensa que no fa res, i és un ingredient del conjunt. La Carme és la Carme... Jo no puc ser ella. Anton.

    ResponElimina
  9. De vegades, ser la més guapa del bosc no és un regal, i porta forces maldecaps. I això no només passa al bosc, és clar.

    ResponElimina
  10. Laura, l'acceptació del fet que sentir-nos acompanyats, mai no acaba de treure la solitud de sobre ... néixem sols i morim sols i fem pinyes i pinyols sols, i florim sols i decidim sols moltes coses i pensem sols...

    Gràcies Mireia!

    Anton, doncs sí! alguna cosa fem tots plegats i alguna cosa fem cadascú de nosaltres... tens raó.

    Xexu, crec que els maldecaps de la mimosa els tindria igual guapa que lletja...

    ResponElimina
  11. Cadascú és com és i s'ha d'acceptar, molt bonica metàfora. Jo em veig més com els pins i el nano el veig més floreta ;)
    Ara està esperant a veure què passa als PI, està neguitós perquè no vol colar-se de torn...

    ResponElimina
  12. T'escric als comentaris per què no he sabut trobar la teva adreça electrònica.
    Benvolguda Carme, m'he permès d'enllaçar aquest post teu en l'entrada que he fet sobre la mimosa (Acacia dealbata).
    També he enllaçat amb el teu blog. Disculpa'm per no haver-te avisat abans.
    Un petó
    framiquel

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari