Ella havia mort sense fer gaire soroll. Ell no podia recordar, d'un cop i per sempre, que ella havia mort i en canvi recordava, a totes hores, que la trobava a faltar. Quan va decidir sortir al carrer i al parc on ella acostumava a passejar, per veure si la trobava, tots els seus amics van sortir amb ell, per no deixar-lo sol.
Primer l'acompanyaven, només, i ell la cridava, de mica en mica, tots van començar a cridar-la.
Aquesta escena, em va fer sentir (tot i ser de pel·lícula) que només això, ja valia una vida viscuda. Ja sé que és una idea estranya... però ho vaig sentir així en aquell moment. Si quan ja m'he mort, algú em crida, fins i tot sabent que ja no contestaré, tot haurà valgut la pena. (I si no probablement també)
PD: no dic quina peli és per no xafar res a ningú... :)
PD2: teniu permís per dir, de pensament o als comentaris, que estic com una cabra... ;)
Hola, Carme, estàs com una cabra!!
ResponElimina:) Res a dir... tenies el meu permís! :) :D
EliminaDoncs sí, com una cabra però d'aquelles amb cornamenta ben consagrada! Però a part d'això, t'he de dir que per una vegada, i sense que serveixi de precedent, el text que has escrit ha fet ombra sobre el dibuix. No vol dir que aquest sigui dolent, nooooo, però amb el que has escrit m'has fet posar la pell de gallina. M'has emocionat. És molt bonic el que has escrit. Poètic, potser irreal, però preciós.
ResponEliminaSaps, porquet, quan veig alguna escena d'aquestes amb molt de sentiment i me n'adono que és irreal, com dius, que és de peli i que a la realitat mai no passaria això... penso que ens estem equivocant en moltes coses i m'entristeix pensar-ho. Gràcies per trobar-ho bonic... :)
EliminaHehehehe no ho he pogut evitar!! ;-))
ResponEliminaSi no ho hagués dit, no seria jo! O seria jo-trista... i com ara estic contenta, ho havia de dir!!
La pel·lícula, ni idea, però l'escena és molt maca!!
I què dir del dibuix! És una passada! Has aconseguit que em passi una estona mirant la bellesa d'una frontissa!! Què bé t'ha quedat aquesta finestra, i la perspectiva, i el tros de balcó... En saps MOLT!!! :-)))
Si se m'hagués acudit pensar "qui em dirà que estic com una cabra, a causa del meu propi escrit al post..." segurament hagués encertat que series tu! :)
EliminaTot és una suposició... clar! perquè en realitat no ho havia pensat.
Gràcies! M'alegro que t'agradi aquest dibuix, perquè l'he regalat a una persona, i així tinc l'esperança que a ella també li agradi. :)
Hahahaha ja em coneixes, eh? :-))
EliminaÉs una cosa que sempre em passa pel cap, quan algú diu allò de "Ja em pots dir TAL, però penso que..." el meu instint és dir-li automàticament "TAL"... El que passa és que no sempre m'atreveixo :-DDD
Quina llàstima que no sentim quan ens cridin no? perquè ens cridaran segur.....;) Encara que siguin els nostres cabrits.
ResponEliminaEns cridaran segur... m'agrada que ho pensis així i que m'ho diguis així...
EliminaJo vull pensar que sí podrem contestar si algú ens crida quan siguem morts. No de la mateixa manera en que ho fem de vius, però què em dius movent cadires, per exemple, que resulta tan divertit.
ResponEliminaQuin iuiu, Jp! No penso moure ni una sola cadira ni una sola taula... buscarem una manera més dolça i més poètica, no? :)
EliminaHe pensat de quina peli podia ser , però no me n'he sortit...M'ha semblat una escena molt bonica, si algú et crida és perquè es recorda de tu, doncs imaginat si són molts els que et criden...
ResponEliminaI no, ni de pensament ni per escrit, penso que estiguis com una cabra...Ho he trobat tot molt sensible. A no ser que també ho estigui jo, aleshores...
Petonets.
Gràcies M Roser! :) És una escena preciosa, de veritat, a mi em va emocionar molt.
EliminaCom una cabra? No pas. Mantinc la meva idea de que en morir-me no vull que moltes persones sentin pena, però m'agradaria que unes poques sentissin molta pena. I que algú surti a cridar el meu nom un cop ja no hi sigui seria una bona demostració d'això. No és que me n'alegri, és clar, no vull causar pena a ningú, però això d'alguna manera em faria sentir important. Que dius, un cop mort, ja em diràs tu quina importància, oi?
ResponEliminaJo, a vegades, jugant amb la imaginació -cosa que faig constantment... si jo us expliqués!!- doncs imagino que em moro i que la gent està molt trista perquè tothom m'estimava molt...
EliminaLlavors, quan arribo a aquest punt en que tinc el convenciment que tothom m'estimava una passada... penso que ja és trist morir-se justament ara que ho sé... Llavors canvio el guió i em dic a mi mateixa: "Va, no, no m'havia mort... només estava molt malalta"
Sempre em faig el mateix!! Mai m'acabo de morir del tot!! (Ei, que és veritat, eh?) ;-))
Doncs jo vaig sentir això (que no se m'hagués acudit mai) que m'agradaria que sortissin a buscar.me i em cridessin, és una bestiesa però una bestiesa romàntica i sentimental... Potser hagués pogut pensar el contrari que quan es mori algú que estimo molt sigui jo que surti a cridar-lo. :) Gràcies a tots dos.
EliminaNo, no, si tu estàs com una cabra, jo més. Qui no ha pensat mai en com quedarà el nostre petit món si nosaltres marxem? Qui ens plorarà i a qui li serà igual? Quan mor algú jove, jo les acabo pensant, aquestes coses... Dic algú jove perquè, per edat, no em toca massa pensar en la possibilitat de morir-me aviat, però quan algú de la meva edat més o menys, mor i m'he n'assabento, em fa pensar molt. Ves, quina alegria... Ains, pensar aquestes coses em deixen molt toveta. Més val que pari...
ResponEliminaM'has fet pensar en aquest post de "Cartes al futur" i els comentaris que hi vàrem posar :-))
EliminaJo sempre hi he pensat en una mesura o altra... quan era jove i ara també. No massa sovint, això no. Però sempre me'n ve alguna idea al cap. Pensar en quines coses faríem falta, en quines no tanta... qui ens trobaria a faltar i qui no gaire...
EliminaAssumpta, he anat al post de cartes al futur i des d'aquí vull dir una cosa. Si mai m'assabento que algun blocaire amic s'ha mort, l'hi dedicaré un post (com a mínim) o potser més d'un. Però de fet , penso que no ens en assabentarem, en la majoria dels casos. Jo preferiria saber-ho i també que ho sabéssiu.
Si em morís jo sí que ho sabríeu, perquè jo li diria a en Josep Lluís que us ho fes saber, ni que fos deixant un comentari a alguns blogs en concret.
EliminaPerò bé, estem parlant de coses que esperem que tardin a passar ;-))
A mi m'has emocionat, perquè sense haver vist la pel·lícula m'has fet arribar aquesta sensació. El meu germà sempre deia, quan jo no hi sigui, brindeu, no ploreu. I ara, el cridem ben fort, sobretot la petita Jana; que sap que no hi és, però li hem transmès que ens pot sentir.
ResponEliminaQuan puguis em diràs quina peli és???? M'agradarà veure-la!!!
Expressar el que sentim, és molt bonic!! Si això és ser cabra, doncs, em sumo al ramat!!! Preciós!!!!
Som un ramat de cabres... molt amistoses amoroses i sentimentals... :) gràcies guapa!
EliminaTe la dic per mail...
Quan arribi l'hora, només queda el pols del record i el pensament vola per respondre al qui crida.
ResponEliminaEl pensament té molta força, Montse! :)
EliminaAhir vaig anar a enterrament de la Carmeta, tenia 92 anys, i era la mare d'un meu company.
ResponEliminaL'ofici va ser en una església petita d'un poble molt petit, hi era tot el poble, tal com sol passar en llocs petits.
La Carmeta la recordo sempre amb una rialla als llavis, sempre.
Una dona forta amb la càrrega d'una vida viscuda en temps difícils, però tot i així amb el somriure als llavis.
Al tornar del cementiri, vaig tornar a passar per l'església petita i em va semblar que els núvols deixaven passar el sol per fer llum a la portalada, un aire fresc va fregar la meva cara i unes gotes de pluja, com llàgrimes, van mullar la meva pell. No vaig cridar el seu nom, però vaig plorar de gratitud per tenir la sort de saber que la vida sovint et dona aquest regals de compartir somriures amb les persones com la Carmeta.
Gràcies per la teva experiència, agrair a la vida, com cridar el seu nom... tot és estimació!
EliminaNo crec pas que les cabres tinguin aquests sentiments que descrius. A tots, penso, en agradaria ser recordats quan faltem, pels éssers estimats o pels amics. Diu el poema "Ya todos la olvidaron. Ahora si que se ha muerto"...mentre ens recordin seguim vius en el cor dels que ens estimen
ResponEliminaEl record és important... suposo que més que res pel que recorda... l'altre ja no hi és. Però ens importa, ens importa. Gràcies!
EliminaÉs una escena commovedora, ara vull saber quina pel·li és... va digue-m'ho fluixet que ningú ho senti...
ResponEliminaEl dibuix és molt alliberador!
Petons
:) ho és, de veritat! :) Fluixet, fluixet... ho has sentit? :) Un petó, Sílvia!
EliminaNo havia pensat mai que ningú crides el meu nom un cop morta, però si que em pregunto si l'església el dia del meu enterament, estarà plena o no. He anat a enterraments on hi havien poques persones i m'ha fet molta pena. No deixar empremta ... es com si no haguessis passat per aquest món. Ni amics, ni veïns que trist.
ResponEliminaDe fet la satisfacció de fer les coses per amor, no es pot mesurar un cop mort, si no mentre ets ben viu. Encara que jo si crec que les coses ben fetes ens portaran a bon port.
Un petonico.
Us recomno "la mort una aurora" de Elisabhet Kübler-Ross. (l'autora es una metgessa que explica les seves vivències, també científiques, al costat de malalts terminals) Una lectura profunda i emotiva.
Jo tampoc ho havia pensa t mai abans, Montse, i segur que no passarà i segur que no té cap importància. Només és una sensació intensa i un sentiment que em va agradar de transmetre-us.
ResponEliminaTampoc no he pensat mai en les persones que hi hagi a a l'enterrament. Si penso en això, penso sobretot en les persones més properes, les que més m'estimo.
He llegit la Kübles-Ross... fa temps ja. No sé si amb els anys me n'ha quedat gran cosa, però me'l vaig llegir amb interès.
Aquest és un escrit que em roba les paraules. No s'han inventat encara les que em permetrien desctiure el que em fa sentir.
ResponEliminaPilar, ara em fas venir enyorança de les teves paraules que no s'han inventat. Et deixo riure de mi... enyoradissa i sempre desitjant anar una mica més enllà. No puc evitar-ho. Una abraçadeta, que no necessiti paraules.
EliminaAcostumem a oblidar allò que ens fa més mal. En aquest cas, la devia estimar molt. On estan els límits? On, la línia que separa la vida de la mort, el pensament de la realitat o el somni? El sentiment és l'únic denominador comú. M'ha agradat molt el relat. Petonets.
ResponEliminaSí, deu ser ben bé així, Maijo. El sentiment com a denominador comú, em sembla una bona manera d'expressar-ho. El sentiment com a base que tot ho abraça: realitats, somnis, vida, mort. El sentiment com allò que més m'importa. Petonets, maijo.
EliminaEl dibuix que l'il·lustra fa obrir els ulls i mirar més enllà. Tot molt esperançador.
ResponEliminaJa m'agrada que es vegi esperançador... :)
Eliminade fet la vida és aquest crit encara que intentem una vegada i altra creure que no..
ResponEliminapotser sembli una mica trist, però és el que penso i sento.
lolita, hi ha moltes coses que semblen una mica tristes a la vida i això novol dir que ho siugim, depèn de com esn les mirem. "La vida és aquest crit" dius i m'agrada pensar-me i emportar-me aquestes paruales. Són boniques i una mica paradoxals, però m'agraden.
EliminaJo...
ResponEliminaS'han dit coses molt importants en aquest post...Belles...
Començant per la teva pròpia entrada...
Així que jo, per no citar Kieerkegard (que tampoc se si tindria alguna cosa a dir...), i en vista de la quantitat de cabres que pasturen, sense vigilància, per aquí... Et porto un cabrer solitari.
Entenc que, és més que probable, que després de les dues darreres entrades em declaris "persona non grata" al teu blog...
X¬DDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDD..
però...malgrat em bandegis, jo no deixaré d'estimar-te res de tot el que t'estimo... (i ara torbes tu a quina peli pertany la citació... ;¬P X¬DDDDDDDDDDDDDDDD)...
Petonets dolços :¬)****
Ei! Ens has portat un cabrer solitari molt tendre i molt muntanyenc, que pels que ens agrada fer la cabra, ja ens sembla molt bé. Fer la cabra per la muntanya és important i estar una mica com una cabra en qüestions de sentiments també. Jo me'n sento prou orgullosa.
EliminaBarbo, no trobaria a quina peli pertany la citació ni en mil anys... aquesta és la teva especialitat i jo mai m'atreviria a fer-te la competència... :)
Un petó, gamberru
uixxx! era ara trobes...
ResponEliminahem... suposo ja saps que, molts cops, sóc un xic gamberru...
M'he tornat a llegir el comentari i no voldria que el trobessis agosarat o que et molestés...
:¬(
Però si no t'agrada. O el trobes banal... A la paperera i aquí no ha passat res...
Com pot molestar fer una mica de broma? :) Va, gamberru que ja ens coneixem. :D
EliminaAhir vaig passar per aquí, però estava una micona(massa) trista i no em sortien les paraules.
ResponEliminaAvui tampoc puc dir molt més que m´agrada aquest post.
Bessets.
Doncs deixa'm que t'envii una abraçadeta consoladora, nina! De llarga durada... :)
EliminaSi tu estàs com una cabra jo també! Qui no ha pensat el que faran els que es queden després de que haguem mort! això és un secret: el meu pare un dia em va agafar i em va dir, "vine, vine, mira Marta he donat el cos a la ciència una vegada em mori i veus aquí en aquest sobre hi han les lletres i les cançons que vull que canteu una vegada mort!!!" O sigui que nosaltres no cridarem però haurem de cantar! Apa! Aquest post m'ha donat una idea.....ja te l'explicaré a vegades se'm dispara el caparró!!
ResponEliminaQuè bonic!
ResponElimina