La flor de paper
delicada i bella
no es deixa abastar.
Si la vols, la perds
desfullada i vella.
La Convivència de JpMerch
Una, dues, tres i quatre
sis per quatre vint-i-quatre
potes i pètals
en estranya convivència.
Territori que tremola.
Una, dues, tres i quatre
sis per quatre vint-i-quatre
potes i pètals
en estranya convivència.
Territori que tremola.
hi estan tan bé sobre la floreta! :)
ResponEliminaAra que recordo que de petita no m'agradava trobar bitxets sobre les flors. No entenia que ells tenien més drets sobre elles que jo.
M'has fet pensar en una vegada que jo devia tenir uns 8 anys i érem en un prat ple de grandalles, i aleshores ja m'enamoraven, en vaig voler collir i hi havia llimacs... em van fer tan fàstic que vaig marxar sense collir-ne ni una. :)
EliminaDoncs no, la de paper no es deixa agafar! Però si la cuides possiblement mai t'abandonarà i sempre estarà radiant i florida!
ResponEliminaM'encanten les estepes, no cal collir-les, s'ofereixen generosament a la vora dels camins tota la primavera... les gaudeixes "in situ" i en quantitat.
EliminaAquestes flors pel que dius són molt fràgils, a mi m´agraden totes les flors però no collir-les.
ResponEliminaAbans tenia rosers, lliris, geranis, margalides...moltes flors, i un gerro molt petit. Només tallava una rosa de tan en tan per gaudirla dins la casa.
Bona nit, preciosa!
Bon dia, sa lluna!
EliminaSiiiiiiiiii!! Només veure el dibuix he reconegut la foto!! quina gràcia m'ha fet! És que és una foto molt original, i t'ha quedat súper bé!! :-))
ResponEliminaGràcies, Assumpta! :)
EliminaL'equilibri en molts sentits. Bonica flor.
ResponEliminaJo tinc uns llimacs petits i marrons (no aqueslls negres i grossos) que se'm mengen les flors d'un determinat cactus trencant tot l'equilibri.
Sap molt de greu quan algú gossa trencar un equilibri que ens agrada... molt més del que aquest algú és pot imaginar... poc s'ho pensen els llimacs, oi?
EliminaSempre he pensat que les flors de les estepes semblen fetes de paper, pels seus pètals arrugats, i a més es perceben en aparença ben fràgils.
ResponEliminaBon cap de setmana, Carme.
Sí, és ben cert, gemma, i al mateix temps són generosament abundoses arreu...
EliminaBon cap de setmana, gemma!
amb admirar la seva bellesa n'hem de fer prou...no volguem posseir-ho que hi destruirem.
ResponEliminaN'hi ha ben bé prou... Joan!
EliminaLa mare també temia moltes flors i no li agradava gents que les posessin en gerros. Crec que que ho tinc ben après, quan em ve la temptació d'agafar alguna flor boscana o no, sempre penso en la gent que passaran pel camí i ja no podran gaudir-ne, llavors m'alegra contemplar-les in situ.
ResponEliminaUn dibuix preciós.
Hi ha alguna cosa que no set doni bé dibuixar? : ) FELICITATS!
La teva mare era sàvia...
EliminaGràcies, Montse! Saps? Hi ha moooooltes coses que no se'm donen bé de dibuixar. faig cada pífia quan ho intento! De veritat!
Oh!, Carme!, quina il·lusió m'ha fet. A partir d'ací, passe el que passe aquest cap de setmana no m'importa.
ResponEliminaQui els anava a dir a aquests animalets aïnencs que eixirien la mar de guapos en una aquarel·la de la Carme. Ja veuràs quan els ho diga.
Bon cap de setmana!
:) Jp, i a mi em fa il·lusió que a tu te'n faci... compartim somriures, doncs, si cal amb els animalons i tot! :)
EliminaNo sabia com és deien aquestes flors. Són tan fràgils que agafar-les és fer-les malbé.
ResponEliminaSembla que als insectes les troben molt atractives també. Quin èxit!
Preciós el teu dibuix, Carme. A en JpMerch també se'l ha de felicitar!
Gràcies, Glòria!
EliminaSíii... hi ha floretes que són tan delicades que no poden viure a la tija de les notres mans, si les volem gaudir, haurem de respectar el seu hàbitat, i mirar-les al seu lloc!
ResponEliminaBon cap de setmana Carme!
És on s'hi troben bé i on són més boniques... no cal treure-les del seu lloc!
EliminaUn petó, Judit