Sento les cigales,
els arbres m'envolten
i a cada pas,
i a cada pas,
el seu cant es fa més potent.
M'empenyen, em donen pressa,
el seu ritme impacient
em vol fer entrar en acció.
Rebel, alenteixo el pas...
I escolto amb atenció:
Hi ha la calor, les cigales i l'olor d'estiu.
Penso que feia uns estius que no escoltava el seu cant amb tanta potència...
ResponEliminaI a més potència del seu cant, crec que jo m'alenteixo....
Sí, potser no hi ha la contradicció que jo hi veig... Però trobo que el seu so sembla apressat i en canvi sembla que ens alenteix a tots...
EliminaTens raó jo també les sento més aquest estiu...
Jo crec que són les xitxarres les que provoquen la calor, fixa't bé: quan callen corre l'aire.
ResponEliminaÉs tot un punt de vista, Jp! :D M'hi fixaré! :D
EliminaCrec que com més calorós és l'estiu, amb més força canten les cigales. I a mi, en lloc d'esperonar-me a moure'm, més aviat em criden a la mandra...
ResponEliminaUna abraçada!
Si que té relació, sí, la calor i les cigales... Que no sigui que en Jp tingui raó... ;)
EliminaLa mandra també la provoquen elles? Ostres, tu... S'estan passant, doncs...
Abraçades, bonica!
I a mi que m'agrada aturar-me a escoltar-les...
ResponEliminaA mi també!
EliminaCanten les cigales i el mosquit tigre sembla que ha desaparegut víctima de la calor. Potser no anem tant malament.
ResponEliminaQuè em dius? Això si que seria una bona notícia... El mosquit tigre desaparegut... Però no sé si es ben cert. Jo a Sarrià n'he vist clarament, emcara mo fa ni vuit dies... Potser la insistència de calor... A veure si ho comprovo.
Elimina
ResponEliminaM'agrada el teu carreró i el teu poema. Fins i tot ve molt de gust seure a l'ombra i escoltar el cant de les cigales a desgrat de la calor.
Abraçades, des de El Far.
Seiem una mica a l'ombra, doncs... I les escoltem.
EliminaAbraçades, Jordi.
Prop de casa hi ha un parell de carrerons, que quan hi passes les cigales et reglen uns concerts que feia temps que no havia senti i això és senyal d'estiu tòrrid...Per cert A les meves terres en dèiem " penxinganes"...
ResponEliminaPetonets, si pot ser a l'ombra.
Així com les xitxarres del Jp, ja les havia sentit molts cops, no havia sentit mai això de penxinganes... Es ben divertida la paraula.
EliminaAquest any estan pletóriques... Amb la calorada... Petonassos, M Roser!
D'acord amb el que opinen els companys que han comentat el poema.
ResponEliminaLes cigales sembla que encara generin més calor de la que fa. Pel conte que coneixem, sembla que no viuen gaire temps.
Malgrat els pocs mesos que viuen passen la partitura del ritme calent, incansablement, d'una generació a l'altra.
L'ombra de l'aquarel·la és refrescant i acollidora.
Gràcies, Xavier, seiem a l'ombreta, doncs... Si et sembla acollidora...
EliminaQuan fa tanta calor la mandra s'apodera de tots i el ritme monocord de les cigales encara ajuda més a
ResponEliminal'ensopiment.
Però el teu carreró dóna sensació de frescor i sembla agradable per fer-hi un tomb.
He fet com una mena de contrast, la frescor i l'ombra del carreró i la calor del moment del poema, per compensar...
EliminaEl darrer vers, tres coses que van juntes.
ResponEliminaInseparables...
EliminaCoincidim amb l'Helena.
ResponEliminaEn aquest darrer vers,
descriptiu i líric.
M'agrada que el trobis líric, és com un consol.
EliminaEls sorolls semblen més intensos a l'estiu, la calor ens té enganxats i potser per això els sentits també estan més receptius ... jo cercaria l'ombra en aquest carreró.
ResponEliminaAferradetes, nina!
Ens fa falta molta ombra aquests dies...
EliminaUna abraçada immensa, lluneta.