Encara no són nens grans, tampoc.
En Guillem, té set anys, és enjogassat com li toca per a la seva edat, és mogut, li agrada molt jugar a futbol i tota mena d'esports, és actiu, fort i valent. També és assenyat i responsable, atent i afectuós.
L'altre dia estàvem intentant obrir una porta que estava una mica dilatada i s'enganxava, jo vaig donar-li un cop fort, es va obrir de cop i jo vaig trontollar una mica.
- Estàs bé, àvia? - em va dir, preocupat, i seguidament movent el cap a banda i banda, va afegir - ho hagués hagut de fer jo!
Ja tinc un home que em protegirà, ho veieu?
Aquest mateix dia, quan vaig tornar de treballar, vaig trobar damunt del meu ordinador aquest regalet:
(no trobeu que m'hi assemblo molt?)
M'he emocionat jo només de llegir-te i immaginar-vos...
ResponEliminaEls nens sempre són uns bons protectors.
Bon cap de setmana...:)
És un solet, en Guillem... ben bé de veritat.
EliminaBon cap de setmana, bonica!
Sí que t'assembles a la noia retallada. T'ha dibuixat riallera, tal com el nét vol que sigui l'àvia.
ResponEliminaSi de cas ell s'assembla, també a tu. Ja és un artista.
Diu que la mare el va ajudar una mica... ;)
EliminaAquests homes a la vida de les àvies valen la pena, Carme! Sí, el seu regal se t'assembla, perquè sap transmetre la teva image de persona propera i simpàtica. I també ell, pel que expliques, té una bona referent a qui assemblar-se... :) Felicitats a tots dos, i no deixeu mai de tenir-vos!
ResponEliminaGràcies, Montse, ho dius molt ben dit, i es nota que saps de què parles... aquests petits grans homes valen la pena i s'han de tenir tan a prop com sigui possible.
Eliminaquin net més tendre!!!! trobo que si t'assembles força !
ResponEliminaOi que sí?
EliminaOoooh, que tendre! Moments així són els que no s'obliden.
ResponEliminaT'ha fet un retrat i una dedicatòria preciosa.
Gaudeix tan com puguis d'aquests nets tan eixerits!
Ara a l'estiu és el moment de gaudir-los més, tot i que sempre els tinc a prop...
Eliminanomés s'ha deixat les mans....cosa que tu en tens molta. Preciós
ResponEliminaDifícil fer les mans amb el desplegable... Gràcies!
EliminaAi a l'àvia que li cau la baba! Veig que el Guillem és un ne molt eixerit i t'ha dibuixat molt guapa...Tens raó aquesta és una edat encantadora, perquè pots tenir-hi una conversa de tu a tu, però encara no hi ha problemes de disciplina...A l'escola si podia triar, 7, 8 o 9 anys!!!
ResponEliminaFelicitats Carme.
Gràcies, M Roser, a vegades em considero una àvia atípica, perquè estic amb les meves coses i poc per ells que els tinc ben a prop. Però malgrat tot, he tingut una gran recompensa i un gran regal en aquest retallable...
EliminaTot un home, en Guillem, i sap com fer feliç la seva àvia, sens dubte. :-))
ResponElimina:) Sí, és cert, Mc, és un encant!
EliminaAl costat d'una gran dona, de vegades trobem un gran homenet.
ResponElimina;) m'agrada la teva rèplica a la coneguda frase... Gràcies, Jp!
EliminaTal com ho expliques, és fàcil imaginar-se l'escena i la seva preocupació. Fent-se l'homenet per algunes coses, però després regalant-te detalls amb tota la tendresa d'aquesta edat. Realment són unes èpoques molt maques aquestes, són conscients de moltes coses, però encara conserven aquella innocència que ens els fa tan entranyables. I què dir de la relació nét-àvia... Aquests vincles són molt difícils d'explicar.
ResponEliminaLa relaciò nét- àvia realment no sabria com definir-la. És un ligam especial, no tenen tanta necessitat ni dependència dels avis com dels pares, però en canvi es crea una complicitat diferent.
EliminaÉs a la cegada una relació molt liure i independent, però amb molta proximitat.
Jo ja ho he intentat... És que sempre he d'explicar-ho tot? He, he, he
És veritat, a aquesta edat ja són responsables però encara són molt innocents. Però també es van tornant molt susceptibles (almenys la meva, que al novembre en farà vuit).
ResponEliminaNo m'estranya que et caigui la baba.
És veritat. Responsables i innocents és una barreja genial, que permet una convivència excel·lent.
EliminaSusceptibles... De moment al Guillem, jo no li trobo pas...
:-)
ResponElimina;-) *
Eliminaquina il·lusió, trobar-se regalets tan especials!
ResponEliminaMolta il·lusió i sorpresa...
EliminaTal com ho expliques penso que serien uns moments molt especials per a tu. Com diu M. Roser són les edats més sol·licitades a l'escola, tenen gran interès a participar i aprendre. A més els avis poden gaudir dels néts sense la preocupació diària de la seva educació i formació, molts diuen que es gaudeix més dels néts que dels fills.
ResponEliminaAh !, i al nét ja se li veuen les formes artístiques de l'àvia, et felicito Carme.
Una abraçada
Moltes gràcies, Alfonso. És cert que es gaudeixen d'una altra manera. A vegades dubto de si els tinc prou propers, perquè habitualment tenim una certa incompatibilitat d'horaris, però... Quan coincidim ens hompasse, bé junts.
EliminaUna abraçada.
Ploraria i tot però m'estimo més no pensar en les coses que m'hauré perdut en aquesta vida.
ResponEliminaTens molta sort Carme, molta!
Val més que no ploris i fas bé de no pensar en les coses que t'has perdut, jo rai. Estic absolutament segura que qui es perd una cosa, en guanya una altra i a l'inrevés. Jo he tingut molta sort i la tinc encara, però també m'he perdut altres opcions i he renunciat a altres coses. I finalment allò que hem fet és el que compta.
EliminaUna abraçada.
M'hi he sentit tant reflectit....i és que he viscut situacions semblants. És molt gran ser avi, ser pare també, però ser avi és...és....és, és molt gran!!!
ResponEliminaSí que ho és... És com un regal, perquè sense la responsabilitat de ser pare o mare, et trobes amb aquests moments ben gratuïtament i és fantàstic!
EliminaQuina relació tan bonica, Carme! Em vénen al cap les històries del Roald Dahl on la relació entre avis i néts sempre és molt especial (bé, excepte a "La meravellosa medecina d'en Jordi"). Hi ha una tendresa entre aquests dos móns separats pels anys però ajuntats per una estimació molt franca. Jo ho veig en els meus nebots. Especialment un que va cuidar ma mare fins el darrer dia, i ara està pendent del meu pare. I això que ja té catorze anys!
ResponEliminaEn fi, gaudeix-ne, junts podeu aprendre moltes coses. Com ho fem els que et llegim o admirem les teves aquarel·les!
Una abraçada, Carme!
Que maco que un noiet de 14 anys tingui cura de l'àvia, fins al darrer dia... quina sensibilitat, quina força i quina estimació més bonica.
EliminaSegur que aprenem moltes coses dels petits, moltes... A vegades més de les que ens adonem. Aprendre junts és un dels conceptes més bonics que hi ha.
Gràcies, August!
Que maco, Carme!
ResponEliminaFelicitats àvia, per aquest home que tens i que t'estima.
M'encanta!! :-))
ResponEliminaTot!, la nina múltiple com a regal a l'avia, amb la seva imatge i el missatge de que t'estima... i la seva maduresa i responsabilitat pensant que no havia d'haver permès que fossis tu qui fes la força d'empentar la porta sinó ell... Quina sort, CARME!!... Gaudeix-ne molt! :-)))