dissabte, 25 de juliol de 2015

Tot un home, a la meva vida

Set anys, és una edat de canvi, els nens deixen de ser nens petits, per a passar a ser nens, simplement nens. Pensen molt, aprenen ràpid i són unes personetes encantadores.

Encara no són nens grans, tampoc. 

En Guillem, té set anys, és enjogassat com li toca per a la seva edat, és mogut, li agrada molt jugar a futbol i tota mena d'esports, és actiu, fort i valent. També és assenyat i responsable, atent i afectuós.

L'altre dia estàvem intentant obrir una porta que  estava una mica dilatada i s'enganxava, jo vaig donar-li un cop fort, es va obrir de cop i jo vaig trontollar una mica. 

- Estàs bé, àvia? - em va dir,  preocupat, i seguidament movent el cap a banda i banda, va afegir - ho hagués hagut de fer jo!

Ja tinc un home que em protegirà, ho veieu?

Aquest mateix dia, quan vaig tornar de treballar, vaig trobar damunt del meu ordinador aquest regalet:

(no trobeu que m'hi assemblo molt?)




36 comentaris:

  1. M'he emocionat jo només de llegir-te i immaginar-vos...
    Els nens sempre són uns bons protectors.
    Bon cap de setmana...:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un solet, en Guillem... ben bé de veritat.

      Bon cap de setmana, bonica!

      Elimina
  2. Sí que t'assembles a la noia retallada. T'ha dibuixat riallera, tal com el nét vol que sigui l'àvia.
    Si de cas ell s'assembla, també a tu. Ja és un artista.

    ResponElimina
  3. Aquests homes a la vida de les àvies valen la pena, Carme! Sí, el seu regal se t'assembla, perquè sap transmetre la teva image de persona propera i simpàtica. I també ell, pel que expliques, té una bona referent a qui assemblar-se... :) Felicitats a tots dos, i no deixeu mai de tenir-vos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Montse, ho dius molt ben dit, i es nota que saps de què parles... aquests petits grans homes valen la pena i s'han de tenir tan a prop com sigui possible.

      Elimina
  4. quin net més tendre!!!! trobo que si t'assembles força !

    ResponElimina
  5. Ooooh, que tendre! Moments així són els que no s'obliden.
    T'ha fet un retrat i una dedicatòria preciosa.
    Gaudeix tan com puguis d'aquests nets tan eixerits!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara a l'estiu és el moment de gaudir-los més, tot i que sempre els tinc a prop...

      Elimina
  6. només s'ha deixat les mans....cosa que tu en tens molta. Preciós

    ResponElimina
    Respostes
    1. Difícil fer les mans amb el desplegable... Gràcies!

      Elimina
  7. Ai a l'àvia que li cau la baba! Veig que el Guillem és un ne molt eixerit i t'ha dibuixat molt guapa...Tens raó aquesta és una edat encantadora, perquè pots tenir-hi una conversa de tu a tu, però encara no hi ha problemes de disciplina...A l'escola si podia triar, 7, 8 o 9 anys!!!
    Felicitats Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, M Roser, a vegades em considero una àvia atípica, perquè estic amb les meves coses i poc per ells que els tinc ben a prop. Però malgrat tot, he tingut una gran recompensa i un gran regal en aquest retallable...

      Elimina
  8. Tot un home, en Guillem, i sap com fer feliç la seva àvia, sens dubte. :-))

    ResponElimina
  9. Al costat d'una gran dona, de vegades trobem un gran homenet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ;) m'agrada la teva rèplica a la coneguda frase... Gràcies, Jp!

      Elimina
  10. Tal com ho expliques, és fàcil imaginar-se l'escena i la seva preocupació. Fent-se l'homenet per algunes coses, però després regalant-te detalls amb tota la tendresa d'aquesta edat. Realment són unes èpoques molt maques aquestes, són conscients de moltes coses, però encara conserven aquella innocència que ens els fa tan entranyables. I què dir de la relació nét-àvia... Aquests vincles són molt difícils d'explicar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La relaciò nét- àvia realment no sabria com definir-la. És un ligam especial, no tenen tanta necessitat ni dependència dels avis com dels pares, però en canvi es crea una complicitat diferent.
      És a la cegada una relació molt liure i independent, però amb molta proximitat.

      Jo ja ho he intentat... És que sempre he d'explicar-ho tot? He, he, he

      Elimina
  11. És veritat, a aquesta edat ja són responsables però encara són molt innocents. Però també es van tornant molt susceptibles (almenys la meva, que al novembre en farà vuit).
    No m'estranya que et caigui la baba.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat. Responsables i innocents és una barreja genial, que permet una convivència excel·lent.

      Susceptibles... De moment al Guillem, jo no li trobo pas...

      Elimina
  12. quina il·lusió, trobar-se regalets tan especials!

    ResponElimina
  13. Tal com ho expliques penso que serien uns moments molt especials per a tu. Com diu M. Roser són les edats més sol·licitades a l'escola, tenen gran interès a participar i aprendre. A més els avis poden gaudir dels néts sense la preocupació diària de la seva educació i formació, molts diuen que es gaudeix més dels néts que dels fills.
    Ah !, i al nét ja se li veuen les formes artístiques de l'àvia, et felicito Carme.
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Alfonso. És cert que es gaudeixen d'una altra manera. A vegades dubto de si els tinc prou propers, perquè habitualment tenim una certa incompatibilitat d'horaris, però... Quan coincidim ens hompasse, bé junts.

      Una abraçada.

      Elimina
  14. Ploraria i tot però m'estimo més no pensar en les coses que m'hauré perdut en aquesta vida.
    Tens molta sort Carme, molta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Val més que no ploris i fas bé de no pensar en les coses que t'has perdut, jo rai. Estic absolutament segura que qui es perd una cosa, en guanya una altra i a l'inrevés. Jo he tingut molta sort i la tinc encara, però també m'he perdut altres opcions i he renunciat a altres coses. I finalment allò que hem fet és el que compta.

      Una abraçada.

      Elimina
  15. M'hi he sentit tant reflectit....i és que he viscut situacions semblants. És molt gran ser avi, ser pare també, però ser avi és...és....és, és molt gran!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que ho és... És com un regal, perquè sense la responsabilitat de ser pare o mare, et trobes amb aquests moments ben gratuïtament i és fantàstic!

      Elimina
  16. Quina relació tan bonica, Carme! Em vénen al cap les històries del Roald Dahl on la relació entre avis i néts sempre és molt especial (bé, excepte a "La meravellosa medecina d'en Jordi"). Hi ha una tendresa entre aquests dos móns separats pels anys però ajuntats per una estimació molt franca. Jo ho veig en els meus nebots. Especialment un que va cuidar ma mare fins el darrer dia, i ara està pendent del meu pare. I això que ja té catorze anys!
    En fi, gaudeix-ne, junts podeu aprendre moltes coses. Com ho fem els que et llegim o admirem les teves aquarel·les!
    Una abraçada, Carme!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que maco que un noiet de 14 anys tingui cura de l'àvia, fins al darrer dia... quina sensibilitat, quina força i quina estimació més bonica.

      Segur que aprenem moltes coses dels petits, moltes... A vegades més de les que ens adonem. Aprendre junts és un dels conceptes més bonics que hi ha.

      Gràcies, August!

      Elimina
  17. Que maco, Carme!
    Felicitats àvia, per aquest home que tens i que t'estima.

    ResponElimina
  18. M'encanta!! :-))
    Tot!, la nina múltiple com a regal a l'avia, amb la seva imatge i el missatge de que t'estima... i la seva maduresa i responsabilitat pensant que no havia d'haver permès que fossis tu qui fes la força d'empentar la porta sinó ell... Quina sort, CARME!!... Gaudeix-ne molt! :-)))

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari