dimecres, 7 d’octubre de 2015

Quadradet



Vas voler encaixar tot el sentiment
en una estructura massa rígida.

Has oblidat que les flors 
creixen lliurement?

Les flors domesticades,
encara són flors?




30 comentaris:

  1. M'has fet pensar en la teva època geomètrica. No sé si les teves formes encabien flors, però també tenien molt de sentiment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina ilu que te'n recordis. "Geometries clandestines" se'n deien. Aquelles no tenien flors, és cert... El sentiment sempre surt, encara que sigui sense permís.

      Elimina
  2. Quina bellesa de dibuix. Podries portar-la a un ceramista per a que en fes una rajola.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vist així, sí podria semblar una rajoleta! Gràcies!

      Elimina
  3. Ha quedat perfecte, ho sento per les flors, però queden molt bé al quadradet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però t'has fixat que algunes ja han trencat la primera tanca?

      Elimina
  4. no sé si són flors les flors domesticades.. si més no potser no són les flors que voldríem.., ens voldríem sense necessitat de domesticar ni de ser domesticats i aconseguint tot i així un equilibri , però la llibertat de la naturalesa a vegades fa mal.., no hauríem d'esperar de la naturalesa allò que desitgem, sinó allò que ens dóna,però és clar en dir això ja hem domesticat alguna cosa..:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Impossible no domesticar i no domesticar-nos... Sempre ho fem. Hem d'estar atents, però de no perdre ni fer perdre identitats...

      Em fan pena els bonsais, per exemple i pel que fa a mi no voldria convertir-me mai en una persona bonsai, programada per no sortir-se de la guia i per no créixer cap on vol, ni com vol.

      Elimina
  5. Els jardins són una mescla del que creix de forma natural i el que l'home hi afegeix artificialment, com el teu dibuix, que converteix la natura en art.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com que el meu dibuix és inventat, les meves flors no poden fer pena, són només una metàfora. Gràcies, Helena!

      Elimina
  6. domesticades en una imatge fan patxoca, en la natura la llibertat és la seva màxima expressió

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquestes són només imaginades, no reals. Les reals són molt boniques. No voldria domesticar-les mai.

      Elimina
  7. Respostes
    1. Quina expressió més maca i més poètica...

      Elimina
  8. Parlar de plantes domesticades em sona estrany però indubtablement l'home ha intervingut en els jardins, en el camps de conreu, en els boscos,... Precisament els ecologistes actualment volen aprendre dels processos naturals per tal que siguin una guia per a la seva intervenció en el medi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les pobres plantes estan tan o més domesticades que els animals i les persones mateixes...

      ;)

      Elimina
  9. Si només veus el dibuix, penses : que bonic! Però aquesta idea de les flors domesticades, fa pensar...Encara bo que aquestes no són reals! Ah i estic d'acord amb el Xavier...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no són reala, només són de mentida o de rajoleta...

      :D

      Elimina
  10. L'art domestica? Sí, però alhora allibera.

    ResponElimina
  11. A voltes, gairebé de manera inevitable, afloren les nostres estructures rígides.
    Pesen. Tenen pes. Afortunadament, però, no hem oblidat que les flors necessiten espai i llibertat per viure.
    I elles no encaixen en entructures tancades.
    Domestcar els sentiments?
    Amollar-nos, millor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades volem domesticar-nos massa, els uns als altres... Millor que no... Com les flors.

      Elimina
  12. Domesticades o no són de gran bellesa. La llibertat és una cosa tan relativa a vegades...

    ResponElimina
  13. Crec que sí, que les flors domesticades encara són flors; penso en les dels jardins. Per a algunes persones són bellíssimes, i d'altres preferiran sempre les flors boscanes... Potser amb els sentiments passa el mateix, que algunes persones els necessiten sota un control estricte i d'altres els prefereixen lliures, sense mandales quadrades que els oprimeixin... Amb tot, el teu dibuix és una meravella!
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada com contestes la meva pregunta... Les flors sempre són flors i nosaltres sempre som nosaltres, també, fem el què fem, ens deixem domesticar o no.ç
      Abraçades

      Elimina
  14. Aquest quadradet l'has DISSENYAT tu o és copiat? Vull dir que si és un quadre, una rajola antiga o quelcom existent que t'ha inspirat? Perquè si és disseny teu, he de dir -una vegada més- que ets una artista molt gran!! És preciós!!
    Bé... si l'has copiat també m'agrada molt, eh? hahaha però ja estic més acostumada, no és una sorpresa saber que dibuixes bé :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest quadradet, ha sortit sol, deixant que les mans improvisessin. Sense plantejar-me massa res, primer vaig dibuixar, a consciència, el quadradet com a contenidor (perquè hi havia una amiga que en feia, però els feia tots en blanc i negre, ella deia: deixar-se anar i dibuixar el què surti) després vaig dibuixar i finalment vaig pintar, com sempre. Gràcies per la teva valoració entusiasta!!!

      Elimina
    2. Doncs la teva amiga et va donar una font d'inspiració que tu vas aprofitar com una autèntica artista... Fes-ne més!! Són xulíssims! (Ja saps... aniran a l'exposició aquesta que un dia hem de fer) ;-))

      Elimina
    3. En faré més això és ben fàcil... Quedin com quedin. L'exposició, serà extensíssima... He, he, he... ;)

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari