No necessiten gaire vent,
tot just un petit oratge
i lledoners, acàcies i pollancres
plouen fulles d'un groc resplendent.
Alço el cap,
jo també voldria ploure'm.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Què maca és aquesta pluja de fulles! :-))
ResponEliminaEls pollancres plovien sobre el riu, el Segre, i baixava l'aigua adornada de groc, de fulles que suraven tan lluminoses que semblaven flors. Els lledoners plovien sobre nostre, vaig intentar fer una foto, de la pluja de fulles, però no ho vaig aconseguir. I les acacies, son les del dibuix, davant de l'ermita. Diferents arbres, la mateixa pluja, el mateix color...
EliminaQuina preciositat de descripció, CARME... ja m'hi veig :-)
EliminaQuin verb més difícil. Ploure's.
ResponEliminaNo ploguis més, que ja tornarà la primavera.
El dia que érem allà o sigui diumenge passat, em va semblar preciosa aquesta pluja i m'imaginava un altre poema, molt diferent d'aquest per explicar el moment.
EliminaAvui tinc un dia una mica plujós... Plouria com els arbres per desfer-me de noses i que quedés només l'essència, l'ànima potser... I quan tornés la primavera ja em tornaria a posar les fulles que calgués. Més noves, més netes...
Que bonic aquest ploure les fulles i aquest ploure tu! Ho imagino, ho entenc. Jo, per contra del que dius al Xavier des de la teua perspectiva de despullament essencial, estic segur que la pluja de tu em seria ben agradable :-)
ResponElimina(Entre nosaltres: on s'és vist que alguns considerin ploure un verb impersonal?)
Aquestes paraules teves, com una pluja benèfica, també em són ben agradables, gràcies, Miquel!
EliminaM'encanta la teva complicitat amb la qüestió dels verbs, una complicitat qualificada i generosa. Una abraçada somrient i agraïda.
Fins ara creia que les acàcies no existien. El carrer on tinc la feina es diu Acàcies. La cosa curiosa és que és un carrer sense arbres.
ResponEliminaEt puc assegurar que existeixen, Jp, les he vist!!!
EliminaAmb la tardor es perden les fulles superficials per quedar-se amb l'essència, és veritat. Jo també vodria ploure'm!
ResponEliminaSempre tenim coincidències... ;)
EliminaPlovem plovem, moltes vegades. Ens desfem de tristors ben fondes. La tardor i aquesta llum tan minsa, conviden a ploure.
ResponEliminaSí, la tardor ja ho tè això, plogui ella o no, ens convida a nostàlgies i pluges interiors.
EliminaCarme, gairebé coincidim en el poema. El meu no el vaig acabar; era de diumenge a la tarda; les fulles que em plovien eren molt grogues i tenien forma de cor; queien suaument, el camí feia molt de goig amb tants cors escampats als meus peus, i jo acabava de per l'Skype amb un ésser estimat a qui enyoro i que volta per la Xina... La tardor ja té aquestes coincidències.
ResponEliminaUna forta abraçada!
Només faig que esperar una pluja de veritat i una mica de fresca, però no arriben... tinc desengany de la tardor.
EliminaEl dibuix, reconfortant i bell.
Montse, segur que entendràs fàcilment perquè, sense que calgui explicar-ho: m'alegren molt les coincidències. Em fan feliç.
EliminaEn forma de cor... Eren de til·ler? De morera? D'arbre de l'amor?
Una forta abraçada, Montse!
Olga, quan menys ens ho esperem arribarà... He sentit que dilluns arriben pluges, a veure si l'encerten...
EliminaGràcies, Olga!
Eren fulles de pollancre, Carme, però també haurien pogut ser de l'arbre de l'amor...
EliminaCom les que baixaven Segre avall... Els cors als teus peus, els cors Segre avall...
EliminaCom si fossin de l'arbre de l'amor, però no tant arrodonits...
M'agrada passejar per sota els arbres i anar entomant la pluja de les fulles, dels diferents colors de la tardor...
ResponEliminaPloure'ns per renovar-nos...em sembla bé!
Bon vespre i bona castanyada.
Aquest dua semblava que s'haguessin uniformat. Diferents tipus d'arbres deixaven caure fulles del mateix groc. Quina compenetració de color... Tots igusls. Però tambè era bonic entomar les fulles, semblava que ens fessin una bona rebuda.
EliminaBona castanyada!
Oh, que bonic quin paisatge de somni, el riu quallat de flors daurades i tots els arbres oferint a l'oreig les millors fulles de la tardor!
ResponEliminaPreciós!
Moltes gràcies, Glòria, m'alegro que t'agradi... Un petonet, bonica.
EliminaTan de bo sabéssim ploure'ns...així, de manera tan natural, amb petit oratge i groc resplendent.
ResponEliminaCom un equilibri en l'anar planant entre ventet i permetre'ns el vol.
Si m'ho dius així... "Anar planant entre el ventet i permetre'ns el vol"... Encara me'n fas venir més ganes. ;)
EliminaUna abraçada, bonica.
Això que has dit que t'agradaria "plouret" m'ha fet pensar.
ResponEliminaPotser seria bo desprendre'ns de certes rutines i vicis, de certs perjudicis i pors de tant en tant.
Però la majoria som de fulla perenne ...
Bona nit Carme.
Potser seria bo, dius, i jo crec que sí, que seria bo, molt bo, desprendre'ns de rutines, vicis, prejudicis i d'algunes pors. No és gens fàcil, ja ho sé. Però una mica de "vocació" de caducitat d'algunes coses sempre l'he tinguda, per això, m,agradaria ploure'm, per no complicar la vida a ningú més, però potser seria genial que ens ploguéssim una mica tots.
EliminaBon dia i bon cap de setmana, Pere!
un gran dibuix i enes paraules d'embruix ....jo també voldria ploure'm
ResponEliminaSi ens apleguéssin... Potser sabríem con fer-ho...
EliminaSi és per perdre les fulles seques i que en neixin de verdes i ufanoses, endavant, Carme, benvinguda la pluja! I avui encara es pot dir més fort , que plovisca, aquí només plovisca.
ResponEliminaM'agrada molt l'aquarela!
Doncs per aquí al Vallès plou de valent!!!
ResponEliminaGràcies, Teresa, guapa!