Fins i tot les herbes, agafen colors tardorals
I s'agiten, com si em saludessin el pas.
Vermellejant, somriuen entre el verd encara tendre.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Un somriure càlid entre les esperances renovades.
ResponEliminaAixí me'l prenc, aquest somriure vegetal... ;)
EliminaNo havia vist mai aquest tipus d'herbes. Són d'un tardoral exòtic.
ResponEliminaSempre dic, Helena, que jo vaig descobrir les herbes, en general i la seva bellesa i varietat en particular, als 50 anys. Mai abans no m'havia fixat en les herbes... ja veus que encara et queda temps... Una mica exòtiques sí que ho són, amb aquest vermell fosc tan tardoral, però tan poc habitual en les herbes.
EliminaÉs que la tardor també té molts colors, diferents dels de la primavera, però igual de bonics...
ResponEliminaAquestes herbes si teles passes per la cara et fan pessigolles...
Petonets.
Pessigolleres,aquestes herbes, a mi ja em van fer pessigolles a la mirada i a l'ànim... o a l'ànima? ara no sé molt bé...
EliminaPetonets.
Bellíssima la tardor, malgrat la nostàlgia que propicia.
ResponEliminaSempre, Glòria,sempre les dues coses....
EliminaCarme, cal que neixin flors a cada instant, però si són aquestes fulles tan vistoses tampoc no ens queixarem, no? Enmig de la tardor, entre torrats i ocres, aquest malva és el rei.
ResponEliminaÉs que les herbes, sovint, ens sorprenen, al menys a mi!!!
EliminaEi! Et trobem a faltar, Teresa, on pares?
N'he eliminat un que estava repetit, Carme.
EliminaOn paro? On sempre, per què? Potser m'havia despistat de comentar... Ja ho arreglaré.
No volia pas dir això, parlava més aviat dels teus posts, que em semblava que no en fas tant sovint... I potser m'equivoco, a vegades les impressions i les enyorances ens poden fer confondre.
EliminaDe fet el meu comentari volia dir simplement. M'alegro de veure't i de llegir-te!!!
Crec que aquests petits plomalls s'anomenen cua de conill, però no n'havia vist mai d'aquest color. Són molt maques, Carme.
ResponEliminaÉs que és un color molt efímer, les tinc a la vora del camí que faig cada dia, un dia eren verdes l,endemà eren d'aquest color i en poquets dies (2-3-4) van ser absolutament grogues... Groc palla.
EliminaM'encanta saber el seu nom, gràcies, A!