Un pont,
tot just un pont
és el que necessitem.
Per acostar posicions separades,
encara que semblin infranquejables.
Bastim un pont.
Passem el pont
i veurem,
com s'obren portes,
finestres,
galeries.
Sentirem
el so
de les campanes
i la remor
del riu.
I arribarem al nostre carrer.
El carrer de tots.
L'embellirem de plantes
i el recorrerem junts,
amb seguretat,
encara que faci pujada.
M'encanten aquests balcons de la segona foto!! A mateix temps que em donen una mica de sensació de vertigen, m'atrauen... són maquíssims!!
ResponEliminaI les escales de la tercera imatge! No les podria pas pujar, jo... però que maques són!! :-))
A mi també em van agradar. Sòn macos, el de baix de tot tancat com una gsleria, els altres oberts.
EliminaI no em va se,blar pas que fessin vertigen , però això del vertigen és tan personal de cadascú!
Poc a poc i bona lletra segur que pujaries... Són maques, molt!
Hi vaig ser l'any passat.
ResponEliminaEstic d'acord amb el comentari de l'Assumpta.
Els balcons i el vertigen
en una sola fotografia.
El vertigen.
Com és?
Com es fa?
(vaig a fer una estoneta de R. Barthes)
Que difícil saber com ésxel vertigen! Crec que cadascú el sent a la seva manera...
EliminaCrec que es fa per por de caure...
;) aquest és un llibre bonic i una mica dur emocionalment, tot a la vegada. Espero que se't faci més bonic que dur. Si me'n sentís capaç en faria una replica... Hi ha d'haver una altra mena d'amor menys torturat... Les persones l'hauríem de tenir com a objectiu.
Quants records, una amiga hi va anar a viure un temps, precisament al cap de dalt de la escalinata de la darrera foto.
ResponEliminaDoncs, quin carrer més bonic, el seu!! Em va encantar...
Eliminabastim i vestim ponts i carrers tan macos com les imatges
ResponEliminaBastim i vestim... quin joc de paraules (de verbs) més maco... gràcies, Elfree!!!
EliminaJo hi vull una casa en aquest carrer, on tots ens trobarem per recordar la infantesa i cantar nadales...
ResponEliminaUn poble preciós, recordo que vaig pujar al castell i estava ple de coloms! I les eixides, tan típiques d'alguns pobles!!!
Petonets, Carme.
És un carrer agradable, i crec que ens hi trobaríem bé si hi tinguéssim una casa.
EliminaPetonets, M Roser!
Just al proper carrer hi vaig passar moltes nits fa uns anys, molts bons records d'aquest poble i la seva gent
ResponEliminaMolt bona gent, vam trobar nosaltres, ens van tractar molt amablement.
EliminaPrecioses les fotos, Carme! I el poema molt suggerent. Bastir ponts, tan necessari sempre per no quedar isolats cadascú a la seva riba.
ResponEliminaVaig estar a Vallderoures fa molts anys. El recordava tan bonic com les imatges que ens has regalat.
Gràcies Carme!
(ens veurem demà?)
Gràcies August!!!
EliminaNo sé què em va passar, que vaig confondre aquesta setmana amb la que ve. Es veu que mentalment em saltava el Nadal. Demà treballo fins tard... no, no podré pas venir.
Com m'agraden, aquests ponts capaços de fer possibles el retrobament, l'estima, l'abraçada...! N'haurem de construir molts més, ja que sembla que la humanitat en va faltada...
ResponEliminaNo conec aquest poble tan bonic; forma part de les meves mancances d'aquestes comarques del sud. Deures per fer...
Una abraçada!
Ens farem constructors de ponts ... Tens raó, la humanitat en va faltada...
EliminaÉs a la franja, però realment bonic. Una abraçada molt forta.
De Vall-de-Roures tot ens porta bons records:
ResponEliminael pont, els carrers costeruts, les vistes des del cim del poble, el parlar de la seva gent... I a partir d'ara, les teves reflexions.
M'agraden els bons records, encara que no siguin els meus, perquè en el fons són els mateixos: el pont, el castell, la vista, els carrers i el parlar de la seva gent, també. Gràcies!
EliminaMés rústic impossible, aquest poble. I a mi el que és rústic és el que m'agrada més. També m'agrada l'acompanyament poètic teu.
ResponEliminaGràcies, Helena, segur que t'agradaria aquests poble.
Elimina