divendres, 4 de desembre del 2015
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Regal de l'Anton.

Gràcies
Centenari Màrius Torres

30 d'agost 2010
M'ha colpit molt, aquest poema, tot ell, però sobretot "Pètals efímers com una carícia". És per aprendre-se'l de memòria. La pintura és deliciosa.
ResponEliminaMoltes gràcies, Helena...
EliminaAgilitat dels sentits,
ResponEliminaInstants duradors d'una carícia
M'estimo, ara els colors de la vida:
perennes, que ens omplen les mans.
(disculpes pel plagi contradictori)
M'agrada el teu plagi contradictori. A vegades va prou bé, que algú et porti la contrària.
EliminaI a més a més, saps? a vegades les mateixes coses poden ser de les dues maneres. O potser totes les coses poden ser de les dues maneres. O fins i tot, totes les coses són efectivament, de les dues maneres Gràcies, Xavier!
Coincideixo amb l'Helena.
ResponEliminaAquests pètals són molt pètals.
Encomanen vida al vidre.
Gràcies a tu també, Jordi!
EliminaSi la carícia no s'hagués esdevingut mai, els pètals haurien esdevingut perdurables molt més temps...?
ResponEliminaSi els brots de begònia no haguessin estat tallats de la planta, els vermells s'haurien ja marcit...?
De vegades, per fer perdurar la bellesa de l'amor és preferible contemplar-lo des de la distància, sense gosar tocar-lo, com qui contempla una obra d'art...
El dibuix és bellíssim, Carme!
Les teves preguntes retòriques, que no demanen cap resposta, és evident que ja la porten inclosa... tens molta raó, Montse,molt sovint millor no gosar ni tocar-lo, i contemplar l'obra d'art i altres cops, posar-nos a construir una obra d'art, si cal enfangant-nos una mica les mans...
EliminaGràcies, Montse!!! M'alegro que us agradi el dibuix.
Jo diria que els colors de la vida, més que marcir-se, van canviant de tonalitat...Preciós el dibuix d'aquesta begònia que ens acaricia amb els seus pètals...
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Bé, no volia pas dir que tots es marceixin, però si que n'hi ha alguns que ho fan...
EliminaQuina alegria transmet aquesta imatge!!... Quin bon regal de bon matí!!..
ResponEliminaUna abraçada molt forta!!... I que no perdem mai la sensibilitat per apreciar, estimar i gaudir dels colors de la vida!!
Belles flors, foc d'hivern, flama dels dies grisos, alegria per als ulls.
EliminaEl 4 és santa Bàrbara, sí, la dels trons. A casa, com que s'encarregaven d'explosius, aquest dia celebraven una gran festassa, digna de tenir begònies a la taula.
Montse, quina alegria veure't, després d'haver tastat volcans i d'haver gairebé esquivat una explosió!!! Sou uns valents!
EliminaUna abraçada molt forta de retrobament.
Moltes gràcies, Olga!!! M'alegro que t'agradin les branquetes de begònia. S'havien fet tan altes les tiges que amb prou feines s'aguantaven dretes, les vam podar una mica i per no llençar-les petitones com eren, només ens va servir un got per, gaudir-les uns qusnts dies.
EliminaNo sabia que la festivitat de Santa Bàrbara era el dia 4. Sense saber-ho el meu blog ho va celebrar, com si també fos del ram dels explosius. Potser per guardar-nos de l'Etna, també serviria aquesta santa... Si més no hi ha hagut coincidència decdatrs.
Una abraçada, Olga
la pintura o dibuix m'agrada molt Carme .....la poesia em deixa un deix com de tristor empeltada de voluntat de no estar-ho ( trista) m'estimo els colors de la vida encara que se'ns marceixin dins les mans buides....
ResponEliminaUna bona interpretaciò Elfree, la voluntat de no estar-ho finalment guanya, encara que les coses a vegades se'ns marceixin a les mans.
Eliminaper efímer que sigui sempre serà inoblidable el que hem tingut entre les mans i almenys el record ens acompanyarà sempre
ResponEliminaAixò segur que sí, Joan... Preservem els records bonics, sempre.
Eliminaels colors de la vida. Els de les begònies sempre son ben intensos.
ResponEliminaLa vida té colors dectots els tons i de totes les intensitats... Val la pena gaudir-los.
EliminaEl teu poema, Carme, és tot un cant al clàssic "Carpe diem". Fragilitat, fugacitat, pas del temps… tot remet a aquesta eterna contradicció entre viure la vida i acceptar que se'ns "escapa". I tanmateix, com diu un poema de Jaume Subirana: "A la peixera dels dies / he ficat dues mans buides / i n'he tret dues mans molles."
ResponEliminaL'aquarel·la esplèndida, fan venir ganes de tocar-les, les begònies...
Recordo aquest poema de Jaume Subirana, que vas posar tu al blog... Em va agradar molt. Té molta raó, sempre ens queden les mans molles de temps, de vida...
EliminaGràcies, August!
Aquesta fragilitat a la punta dels dits ens enamora per seguir caminant amb coratge.
ResponEliminaMoltes Gràcies.
Fragilitat i coratge no són incompatibles, sinó que es potencien...
Elimina