No, no arrenco el full, només reintrepreto aquell dibuix de joguina que un dia vaig fer. Ara el faig de tinta sobre paper. Torno a mirar reflexos i ombres, sobre la pluja caiguda amb insistència. Tolls sobre l'asfalt, com miralls dels dies. Onades concèntriques em deformen les imatges, però em reconec, soc jo mateix, sota la pluja, amb paraigua i botes d'aigua per protegir-me i amb el rostre malmès i il·lès, a la vegada, sota l'ombra més fosca.
Hi ha moments que aclareixen les ombres, sense canviar res. Només un raig de llum i una boira suau que el difumina. Com es veien avui, els arbres al matí, darrera d'un vel finíssim, d'una boirina que feia més encara bell, més misteriós, més atractiu i més desitjable, el mateix paisatge.
Veus un blau de cel, fins i tot en els bassals de la mateixa pluja? Un blau que recorda horitzons propers i assequibles. Un blau que posa un mar petit, sobre l'asfalt, a cada cantonada.
Sé que tenim un vermell en dins, per compartir, per escampar, per conèixer. Un vermell amagat, confós, que no sap com sortir. Té, pren-lo. És per a tu. Et poso a les mans un violeta tímid, un lila molt clar que ja té un inici, un cap, una punta d'un fil per estirar. Suaument, potser lentament trobarem el vermell, que esclati d'alegria.
Sí, encara hi ha bassiols, al meu carrer, i els pintem dels colors que més t'agraden. No busquem cap esperança en aquest verd tan plàcid. En la serenor trobarem tots els colors, No hi ha cap pressa. Passi el temps que passi, sempre serà aviat.
Ningú com tu, per compartir les arrels. Ni per cercar i trenar les nostres referències. En algun lloc desconegut, hi ha un lligam que ens uneix. L'hem trobat, avui, encara que no en sabem l'origen. No hi fa res. Sempre hi ha els mots i un anar i venir que ens acompanya. Hi ha una seguretat que no té preu. I en tenim cura conjuntament, amb una vigilància càlida. Sense generals ni exèrcits.
Encara que a vegades no ens ho sembli, a la vida li acabem donant els colors que volem.
Un dibuix molt expressiu. Una recreació magnífica.
ResponEliminaGràcies. Era un Paint. I ara és de paper... ;)
EliminaVan passant els dies, tot i que sembli que un és el mateix, ens ho mirem des d'un altre prisma. Ni més bo ni més dolent, diferent.
ResponEliminaSempre m'agraden els teus dibuixos, fixa't quants grisos fas servir!
Aferradetes, preciosa.
Sí, diferent, és cert. No sé quin efecte m'han fet els vostres comentaris, que he acabat i rectificat el post...
EliminaHe afegit més cares als diferents prismes des d'on mirar-s'ho.
Aferradetes, bonica!
La llum, un mar petit, un fil, serenor, un lligam que ens uneix. Tot això és el que ens mostres, pas a pas, amb una mica de color que ho fa tot més clar, més intens, més sentit.
EliminaGràcies, preciosa!!
Gràcies a tu, per tornar, lluneta i per interpretar tan bé!
Eliminamirades diferents en temps distints sobre una realitat canviant....
ResponEliminam'agrada en tinta sobre paper :)
Tot canvia, la realitat, per descomptat i la mirada també... per sort.
EliminaGràcies, hypatia! Una abraçada ;)
Quin contrast entre els teus dibuixos acolorits i aquests grisos...El dibuix s'adiu amb els bassals que aquest dies de pluja veiem arreu i no són gaire bon mirall, millor per xipollejar!!!
ResponEliminaPetonets, Carme.
He xipollejat de valent, M Roser!!! Ja ho veus. Xipollejar sobre un dibuix també és divertit i no et mulles... he, he, he...
Eliminaestem en unes setmanaes que de bassals per inspirar-te no te'n faltaran pas...
ResponEliminaVosaltres m'inspireu molt més que els bassals...
EliminaEl negre i el blanc units ens proporcionen multitud de matisos. Com moltes vegades, les coses senzilles, en aquest cas colors, tenen molta força expressiva i ens impressiona el seu realisme, encara sense color.
ResponEliminaAlfonso, entre tots m'heu inspirat i he allargat el post! Gràcies per les teves paraules. Amb un estoig de retoladors de sis grisos vaig veure clarament el valor dels petits matisos. Aquest estoig ha estat tota una troballa.
EliminaÉs tot massa gris i fosc perquè siguis tu!
ResponEliminaXeXu, m'has creat una crisi d'identitat tan gran (he, he, he...) que m'he vist obligada a refer el post i a buscar-me a mi mateixa en els colors i en les paraules... o dit d'una altra manera m'has inspirat un canvi de look. Gràcies!
EliminaPels comentaris que llegeixo més amunt, algun dia l'hauràs d'acolorir.
ResponEliminaN'he fet un primer intent... potser serà l'últim o no... no se sap mai. La primera idea era repetir-lo de nou en colors. A veure si surt.
EliminaUn post multicolor. Es multiplica, es multiimplica.
ResponEliminaM'agrada com ho veus i com ho dius... gràcies, Xavier.
EliminaM'agrada la de tons daurats, és elegant.
ResponEliminaTens raó, és la més bonica.
EliminaJo el vull veure en colors. La mateixa imatge amb diversos filtres sembla diferent.
ResponEliminaA veure... és una altra opció
EliminaM'agrada el darrer filtre.
ResponEliminaTambé és el que m'agrada més.
Eliminatot és del color segons el cristall amb el que mirem oi? impressionant Carme !
ResponEliminaSí, la mirada sobre les coses és més important que les mateixes coses.
EliminaCaldrà recomentar, és tot un post nou. No sé si els has fet amb intenció, em sonen als diferents estats pels que passem, de vegades en un espai de temps molt curt, en una mateixa seqüència, dins d'un mateix acte, al llarg d'ell, no sempre fem servir la mateixa mirada, això m'ha semblat amb cada color que has utilitzat de forma una mica monocroma, al final ressorgeix la totalitat de la persona en plenitud dels seus colors. Com si s'anessin generant en principi emocions i sentiments separats i en el color s'haguessin fos en un tot.
ResponEliminaCarme m'ha encantat com dels comentaris i del dibuix has creat una obra molt completa.
Doncs una mica sí, Alfonso, tenia la intenció d'expressar que en cada moment de la vida tenim molts aspectes diversos dintre nostre que ens fan mirar diferent les coses. Si les valorem bé, finLment acaben donant a les coses el color que tenen o el color que volen... gràcies per tornar i per comentar.
EliminaA mi m'encanta també aquest intercanvi, deixar-me portar pel les idees que surten als comentaris...
Bona nit, Alfonso.
És a dins del bassal que trobem el vermell amagat.
ResponEliminaDoncs, allà el buscarem, Helena! Gràcies per la pista! ;)
EliminaQuan et vaig posar el comentari, només hi tenies un dibuix...M'agraden totes aquestes variacions en color sobre un mateix tema! Ves per on em sona a música!
ResponEliminaI tens raó sovint, la vida, la pintem del color que més ens agrada.
Petonets.
Gràcies per tornar, M Roser! Ja sabeu que m'agraden els intercanvis i les interaccions i no hi ha dubte que entre tots em vau fer agafar moltes ganes de seguir.
EliminaA vegades nomésvla pintem del color quecsabem pintar, ens agradi o no. Els pessimistes la pinten fatal i no sempre els agrada, però no saben fer-himd'una altra manera. Però en tinguin consciència o no, ells també trien.
Petonassos.