 |
| D'una foto de Fanal Blau |
El sostre ja no hi és i les bigues volen desenfeinades, mentre el paper pintat de la paret, ha estès ara les seves flors, que ja no vetllen cap son, sota el cel blau.
Miro endins i el dins està desproveït de contingut. Ha quedat aquella buidor que només s'omple de llum i tot s'ha badat perquè l'aire hi sigui cada cop més lleuger.
S'ha destruït primer de tot l'essència. Els elements que resten, ja no són res, només restes d'un naufragi, amb la seva funció des-programada.
Prendré el sol, que segueix constant el seu recorregut, en aquesta intempèrie i m'acompanyaran, sempre, aquelles flors solitàries i amigues fidels, que ara creixen ran de parets.
Desapareguts la casa i el sostre, sols queda el no res i ens sentim sols en una infinitud que ens angoixa: d'aquí la importància de la casa i del sostre, del nostre moment de viure.
ResponEliminaQuin text més interessant, Carme.
La destrucció i la solitud de la casa com a metàfora de la solitud, a vegades personal, amb les inevitables destruccions de les estructures de pensaments i d'idees que ens aguanten. Però la casa i el sostre és allò que més necesitem. Ens sentim tan desprotegits, sense una casa, i en aquest nostre moment és tan urgent aquesta necessitat!
EliminaGràcies, Olga!
I justament en la nuesa hi ha l'essència....potser els elements absents són més presents .....un sostre i unes parets les necessitem per a viure però sense una finestra que faríem?
ResponEliminaTot és necessari en la seva mesura, Elfree... les finestres també, i tant!
EliminaPenso que finestra endins i manca vida...La vida que va ser l'essència de la casa!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
L'essència de la casa és l'aixopluc... si no aixopluga, ja no hi ha vida...
EliminaBon vespre, M Roser.
Quan ja, les bigues i les teulades van caient, sembla que ho fan cap a dins, és com si volguessin que tot el que s'ha viscut en aquestes estades romanguessin ancorats a terra, a la terra on han estat.
ResponEliminaTristament a les zones rurals, la majoria dels cortijos han acabat derruïts, quan passeig pels seus camins i record quanta vida han tingut, m'entristeixen el cor a observar-los en munts de terra i pedres.
Tens raó que entristeixen el cor, les cases derruïdes. Quan es despullen d'aquesta manera i el que estava tancat queda obert i a la intempèrie, és ben bé com una despulla, com una resta, com un rebuig.
EliminaResten els parracs del que va ser una llar. Del que va ser tota una vida, O dues...
ResponEliminaO moltes, moltes generacions poden passar per una sola casa...
EliminaPotser aquesta vida que hi va ser perdura intensament en el record d'algú.
ResponEliminaÉs molt possible que sigui així... perdura en el record, però el lloc ja no existeix.
EliminaDe dins cap a fora, diuen que ha d'anar l'art. El sentit invers destrueix l'essència, que dius tu.
ResponEliminaDoncs possiblement que sigui així. M'agrada com interpretes el text, Helena!
EliminaQuè farem els dies de pluja quan ni tan sols podem prendre el sol?
ResponEliminaM'agrada la teva interpretació i la teva pregunta. Perquè per la metàfora que jo volia suggerir és ben bé cert que els dies de pluja són els més difícils, també ho són quan no tenim sostre. No ens queda més remei que ser molt forts i valents els dies de pluja. Buscar-nos altres aixoplucs o esperar que pari de ploure i que surti el sol, amb la confiança que això sempre acaba passant.
Elimina