Seguiré l'aigua del braçal fins al barranc
i d'allí al riu
i fins al mar, que soc raier.
I el camí cap a la via.
I la carretera de l'estació.
A cada tren que passi el saludaré calent d'enveja.
Al ventre colomins berenaré pa amb vi
sota el balcó de la torre.
Al capaltard, ja des de dalt
penjant les cames pels barrots
els ulls oberts com dos duros de plata
saludaré la lluna plena d'entusiasme.
Ja ben de nit, m'estiraré, furtiu, a l'era
com un crist nen,
cercant omplir-me d'univers
o bé que em xucli ell, que tant em fa , si, tant em fa.
No fa pas gaires anys i en algun lloc no massa lluny d'aquí, hi havia un nen enamorat del seu balcó. Li agradava fer passar les cames entre els barrots i deixar-les penjant. I així esperar que arribés l'hora del capvespre i comencessin a volar els muricecs. Era capaç de sentir fins i tot els seus xiscles-radar que ningú altre podia sentir. I no sabia pas si le agradava més veure'ls volar o simplement somiar. La lluna l'acompanyava, lluna plena o mig plena i li encomanava algun somni encara més bonic. Qui no coneix el poder de la lluna per a transmetre'ns somnis bonics?
Ha passat un temps, i el nen enyora el balcó, el camp, la via que passava a la vora i el silenci.
I per aquesta raó, he reciclat el meu balcó, perquè s'hi pugui asseure un altre cop i mirar una bona estona la lluna.
- Jo no puc sentir els muricecs - li dic.
- Gairebé ningú no els pot sentir - em respon - però si vols et puc cantar una cançó.
Fulles i fruits s'entrellacen
He vist que poques persones coneixen la paraula muricec. Segur que persones de comarques tant diferents com els que correm per aquí, en diem noms molt diversos.
