La imposició dels límits de la tanca és respectada.
Cap d’ells s’ha atrevit a desafiar l’ordre establert,
a sortir i arrelar en lloc inadequat.
A l’interior, però, la vida es desferma
no hi ha ordre ni normes.
No es deixen perdre cap oportunitat
de viure intensament.
Llavors i proximitats.
Les llavors no coneixen limits per sort, a vegades per desgracia trasgenica.
ResponEliminaja se'ls farà un esqueix en el lloc dèbil...Anton.
ResponEliminaUna mica com nosaltres, Carme. :)
ResponEliminaMolt bona reflexió a l'entorn del teu dibuix.
Striper, sembla mentida com respectaven la tanca i això que les branques sobreixien, i per tant les llavors segurament també, enqualsevol cas no arrelaven.
ResponEliminaAnton, vols dir dèbil per falta d'espai o de llum o de...
Trini, ja m'has pescat! I és que no hi ha com venir de la mateixa galàxia...per cert això del club dels extraterrestres... on ens hem d'apuntar? Una abraçada. :)
ResponEliminaAquest escrit teu té diverses interpretacions. Molt bo.
ResponEliminaOpino com la kweilan, eh? un escrit per reflexionar i extreure'n més d'una conclusió.
ResponEliminaPetonets!
és que han de viure intensament,tot ve, tot se'n va :)
ResponEliminaKweilan, Montse, doncs vinga, cadascú la seva! Una abraçada.
ResponEliminaI tant, Cesc, a viure intensament, doncs!
Veia ,fà temps, uns arbres darrera una tanca,alts,fantastics. Feia dues generacions que estaban plantats.De cop un dia ens llevem i algo faltava ,els arbres .... cap ni un.Tots tallats de nit,amb nocturnitat i alevosia.Ara hi han pisos inacabats. El paissatje transformat.
ResponEliminaElls no volian surtir de la tanca,tenien prou alçada per veure fora. S'han transformat en paper ?
Nuria
Ja em vaig acostumant a la teva nova imatge, Carme :-))
ResponEliminaEl dibuix m'agrada molt, amb les tonalitats de verd diferents...
Bonic text :) i molt bones les reflexions que estàs despertant en els blocaires! I el dibuix... un deu! :)
ResponEliminaUn espai curiós, tant el de dins (llibertat) com el de fora (limitació)...
ResponEliminamentre poguem sentir la llibertat, a l'interior... M'ha agradat molt aquest escrit!
ResponEliminaVinc a deixar-te una abraçada i a dir-te gràcies per comentar la meva absència a cal Cesc, ets una joia, Carme, esperem a sortir del forat...
ResponEliminaquin joc de contrastos i ambigüetat
ResponEliminaAquest poema està ple de dobles sentits. M'encanta la manera com estan encadenades les paraules, aquest joc és fantàstic, com el jardí que ens ofereixes.
ResponEliminaAquest granulats són nous! Quina impressió! M'agrada veure l'evolució que fas. Cada vegada reflecteixes més els detalls.
ResponEliminabona parabola! entenc una mica el rera fons
ResponElimina