dimecres, 29 d’abril de 2009

Deixant un balcó en préstec

Seguiré l'aigua del braçal fins al barranc
i d'allí al riu
i fins al mar, que soc raier.
I el camí cap a la via.
I la carretera de l'estació.
A cada tren que passi el saludaré calent d'enveja.
Al ventre colomins berenaré pa amb vi
sota el balcó de la torre.
Al capaltard, ja des de dalt
penjant les cames pels barrots
els ulls oberts com dos duros de plata
saludaré la lluna plena d'entusiasme.
Ja ben de nit, m'estiraré, furtiu, a l'era
com un crist nen,
cercant omplir-me d'univers
o bé que em xucli ell, que tant em fa , si, tant em fa.
No fa pas gaires anys i en algun lloc no massa lluny d'aquí, hi havia un nen enamorat del seu balcó. Li agradava fer passar les cames entre els barrots i deixar-les penjant. I així esperar que arribés l'hora del capvespre i comencessin a volar els muricecs. Era capaç de sentir fins i tot els seus xiscles-radar que ningú altre podia sentir. I no sabia pas si le agradava més veure'ls volar o simplement somiar. La lluna l'acompanyava, lluna plena o mig plena i li encomanava algun somni encara més bonic. Qui no coneix el poder de la lluna per a transmetre'ns somnis bonics?
Ha passat un temps, i el nen enyora el balcó, el camp, la via que passava a la vora i el silenci.
I per aquesta raó, he reciclat el meu balcó, perquè s'hi pugui asseure un altre cop i mirar una bona estona la lluna.
- Jo no puc sentir els muricecs - li dic.
- Gairebé ningú no els pot sentir - em respon - però si vols et puc cantar una cançó.


27 comentaris:

  1. quina sensació deixar penjar les cames...i posar-se a observar el món!
    bon dia, carme!

    ResponElimina
  2. Muricecs? ... avui ja me'n puc anar a dormir.

    ResponElimina
  3. És curiós, mai no havia sentit anomenar les rates pinyades d'aquesta manera... Però jo sí que les sento. Fan un xiscle curt i molt agut, com unes tisores tallant la foscor.

    ResponElimina
  4. Això és una història més bonica.
    No he llegit res bonic per una temporada i t'admiro per al talent!

    Un dia bonic!

    ResponElimina
  5. Bon dia, Fanal blau, a mi sempre em costa una mica, la sensació de buit.

    Jordi, és que el nen en qüestió és de les terres de ponent i jo també hi vaig viure un parell d'anys a ponent. Jo ho vaig aprendre allà.

    Bajoqueta, gràcies...

    David, és que tu amb això dels sons ja se sap... havies de ser tu que també les sentís. Com unes tisores tallant la foscor, gràcies, els que no el sentim podem imaginar-lo.

    Merike, gràcies, gràcies, no crec que sigui talent, més aviat és vida.

    ResponElimina
  6. Molt bonic, m'agrada començar el dia llegint-te.

    ResponElimina
  7. una sensacio recordada , per viscuda.

    ResponElimina
  8. Gràcies, Mireia, sempre ets benvinguda, a casa meva.

    Striper, tots els records que podem tenir, deuen ser compartits amb molt a altra gent que ni coneixem... tots som tan iguals!

    ResponElimina
  9. Quin conte tant bonic per fer recordar. I els muricecs? No h sabia. Ja m'has ensenyat una cosa avui, i com que les ganes d'aprendre no em fallen...vaig cercant.
    Una altra de bona és el posar les cames entre els barrots...Com gaudiem!! res que es una pasada. Del dibuix, que ja no sé que dir se m'acaben... mira, et felicito, potser és nova. I agraeixo les ganes que dones de superar-me i superar-nos, que s'ha d tenir en compte. Bon dia. Anton. Ja es comencen a collir cireres o sigui que els perellons amb el suc curen.
    Adeu.

    ResponElimina
  10. Jo, de molt petit, feia un canut amb una fulla de paper i amb granets d'arrós, quan passaven les rates pinyades els hi llenssava amb una bufada un projectil. Llavors l'animaló giragonsava i jugava amb mi, nits dels anys 40 i 50 , estels en el cel i l'escalfor de les mans del pare. Mercès pels "muriacs", com diu el meu fill, avui també dormiré
    mes tranquil !!!

    ResponElimina
  11. Seguiré l'aigua del braçal fins al barranc
    i d'allí al riu
    i fins al mar, que soc raier.
    I el camí cap a la via.
    I la carretera de l'estació.
    A cada tren que passi el saludaré calent d'enveja.
    Al ventre colomins berenaré pa amb vi
    sota el balcó de la torre.
    Al capaltard, ja des de dalt
    penjant les cames pels barrots
    els ulls oberts com dos duros de plata
    saludaré la lluna plena d'entusiasme.
    Ja ben de nit, m'estiraré, furtiu, a l'era
    com un crist nen,
    cercant omplir-me d'univers
    o be que em xucli ell, que tant em fa , si, tant em fa.

    Passo de puntetes i m'emporto lo balcó cap a cas meva , gràcies Carme , ets un sol de persona i si vols, també una lluna de dona.

    ResponElimina
  12. Acabo de aprender una nueva palabra,ahora estoy leyendo "Petons de diumenge" y me acuerdo mucho de vosotras "mis catalanas"porque de tanto pasar por vuestros blogs voy aprendiendo nombres de plantas,de animales y ¡qué gustazo,saber cosas nuevas!,de lo contrario tendría que mirar constantemente el diccionario.
    El dibujo es estupendo,precioso y recuerda esos tiempos en el pueblo sin prisas,bueno,yo ahora nunca tengo prisa para nada y eso está muy bien.Un abrazo

    ResponElimina
  13. Anton... que ja es comencen acollit cireres? Quin goig! Vindria ara mateix... I doncs com ho dieu vosaltres, això de els rates pinyades?

    Carles, "muriacs" és una altra manera de dir-ho, n'hi deu haver tantes! Podríem col·leccionar-les...

    Miquel Àngel, tu has posat el meu dibuix i el meu conte i jo descobreixo el seu origen poosant el teu poema dalt de tot. Gràcies, és un poema que ja em va agradar quen el vaig llegir el primer cop.

    Kweilan, gràcies!

    Tere, pues bienvenidas sean las palabras nuevas! I a mi me encanta aprender-las también!

    ResponElimina
  14. Jo de cireres no en menjo, però de collir-ne... Aquests anys ajudant a la tropa em passava un mes, aquest any no sé... La filla no ho pot fer ella i crec que els hi colloran a preu fet, en cnvi la nora, em té llogat per que diu que encarq em guanyo el jornal...
    ( si et culls cent kilos és que en trobes i els dits no s'encanten) quan acabem em dona les gràcies i vet aquí...
    En diem RATS PENATS. dels bitxos que en castellà em sembla que son murcians.. Que és broma!! Anton.
    Ja marxava. Aquest Angel t'ha deixat un pergamí... que tira que té vas. I tu el balcó... Buf!!!

    ResponElimina
  15. Està ple de tendresa... com els nens, clar...

    ResponElimina
  16. Es nota sempre molta vivència darrere els teus contes, i són tan bonics!

    ResponElimina
  17. Quina imatge més bonica la del nen i el balcó! Felicitats per l'obra!

    ResponElimina
  18. Vine tras el murciélago pero ...se fue.

    ResponElimina
  19. Ai, mareta meva!! La de coses que enyorem :-)

    M'agrada el balcó de la cortina voleiadora amb el petitó assegut :-)

    ResponElimina
  20. És que en realitat els muricecs que se solen sentir són els albins, els altres fan poc xivarri...
    ;-)

    ResponElimina
  21. m'ha agradat el conte i la imatge del nen mirant la nit pel balcó :)

    ResponElimina
  22. carme,

    saps quines paraules són les que m'han impactat més?

    l'últim trosset de l'última línia del miquel àngel tena, on diu: "que tant em fa , si, tant em fa".

    i ara no sé si he de posar-li accent al "si", o no, perquè potser sense posar-n'hi també té sentit.

    este trosset m'ha fet pensar en lo doble sentiment que tinc moltes vegades, quan sento que la vida, o algú, o l'univers, "tant me fa", de tant que em fan, i, per altra banda, hi ha moments que em sento incapaç de valorar-ho prou, de correspondre-hi suficientment, de ser-hi prou agraïda, o em sento tan malament... fins al punt que em vénen ganes d'allunyar-me de tot i desaparèixer, com si d'alguna manera "tant me fes" tot.

    i això que et dic de l'accent... m'ha fet pensar que... "tant me fa, si (sense accent) tant me fa", potser ho hauria d'aprendre...

    que potser m'ajudaria que "tant me fes" una mica quan "tant me fa" algú o alguna situació.

    i que no m'afectés malament "tant me fa", de molt que em fa; i que tampoc me sentís tant terriblement mala persona quan trobo dins meu aquell altre pensament que no suporto tenir de "tant me fa", de = i les persones, què? i els seus sentiments? i això? i allò? tant te fa?

    uf, carme... ja paro, però m'han vingut ganes d'explicar-te el què m'has fet pensar amb aquella línia.

    los balcons ja són preciosos, i quan tu els omplis, amb un conte com este d'avui, són los mateixos, però m'agrada molt com los dibuixes i els escrius, a la teua manera.

    bona nit, carme

    ResponElimina
  23. Quin conte més maco. Aquest nen ja deu ser gran, però segur que la sensació es manté.

    ResponElimina
  24. Anton... no sé, ja he perdut el compte dels blocaires que m'han demanat dibuixos. he procurat fer-los tots, tant bé com he pogut...

    Cesc, Cèlia, Ma-Poc, Tere, Jaka, Assumpta, els del PiT, khalina, gràcies, m'alegro que us hagi agradat.

    Iruna, doncs jo crec que aquest sí, hauria d'anar accentuat... però el tena ens ho hauria de dir, si és afirmatiu o condicional.

    I cres que vol dir que tant li fa omplir-se ell d'univers o que l'univers el xucli a ell. Però a tu t'ha fet rumiar el tant me fa. Però aquest tant me fa, com tu l'expliques... saps? mai no és veritat en el fons. Sempre és un tant me fa d'impotència, de renúncia... però millor que comencem a pensar què és el que "no-tant-ens fa" per sortir de l'embolic. Sempre hi ha alguna cosa que no tant ens fa, Iruna. Bona nit, xiqeuta una abraçada.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari