Deixo entrar l’aire.
Voleia la cortina.
Tremola el vidre.
Voleia la cortina.
Tremola el vidre.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
veure voleiar les cortines sempre m'ha produit una sensació molt agradable, suposo que és ben bé aquesta...deixar entrar l'aire...
ResponEliminafantàstic dibuix artistassa!
un petó!
m'arriba l'aire fins aqui! :)
ResponEliminaDe tant en tat cal obrir finestres i que corri aire nou..
ResponEliminaVentilar els sentiments, els pensaments, els armaris dels records... tot i que faci tremolins als vidres, és molt necessari!
ResponEliminaA mi també m'arriba aquest aire...
ResponEliminaUn dibuix preciós! Sembla que tingui vida, Carme, de debò! :-)
puff tu si que en saps de dibuixar! Un petonet
ResponEliminaI de veritat voleien les cortines i fins arriba al fons de l'habitacle per donar-hi vida.
ResponEliminaObrir-se al espai per que ens complementin les coses bones que venen pels finestrals oberts.//Tu vas brodant. Anton.
M'encanta aquest dibuix!! M'encanta!! M'agrada molt com vola la cortina, com has dibuixat el ferro de la barana, els dos tons de verd, la taulada de la casa més baixa!! :-))
ResponEliminasi m'ho permets, m'emportaré aquesta porta per a la meva col.lecció; és perfecta
ResponEliminaQuines ganes d'obrir finestres i que entri la primavera a dins!
ResponElimina( No sé si pots dibixar les meves glicines per en Jesús Mª Tibau... )
Bon cap e setmana Carme!
Ets una mestra dels haikús (no sé si t'ho havia dit mai, però és que ho penso certament) Els teus dibuixos i les teves paraules són d'una senzillesa natural i alhora d'un sublim inimitable que no poden deixar indiferent a ningú.
ResponEliminaEste dibujo es tan precioso como si fuera una fotografía y tu poema tan bello como sencillo.Un abrazo
ResponEliminaaire nou que remou la vida
ResponEliminaM'encanta ventilar les habitacions, quan l'aire fresc entra i s'enduu l'ambient carregat de tanta estona.
ResponEliminaTot es renova... fins i tot l'ànima.
Un petó (genial el dibuix)
Que tremoli el vidre per l'abraç de l'aire pur.
ResponEliminaM'ha arribat l'aire quan he entrat al teu blog. M'encanta. Quina felecitat veure portes obertes.
ResponEliminaSalutacions.
ohh! què agradable deixar entrar l'aire, i més si porta la fragància dels arbres que hi ha a l'altra banda de la finestra! :-)
ResponEliminaFanal blau, doncs vinga... col·leccionem sensacions agradables!
ResponEliminaKrapumka; noieta, doncs si que arriba lluny! :)
Striper, sovint, sovint...
Cèlia, dóna un gustet, quan ho fas!
Rita, doncs respirem a fons!
Gràcies Patricia, si mires le s glicines... no ho veuràs tant clar!
Gràcies Anton!
Assumpta, tu ets una incondicional! Gràcies!
USD, tens to el meu permís afalagat!
Joana, més o menys bé... feina feta!
Trini, tu que em mires amb bons ulls, bonica!
Un abrazo, Tere.
Jesús, i vida nova que ens remou el cor...
Petonets, Albanta!
Cesc, una abraçada.
Tonina, gràcies per les visites.
Robadestiu, els arbre s sempre fan bona olor!
El balco de la casa prop de la via...
ResponEliminaes ben igual que aquest...dibuixa-me'n un amb un nen asegut al balcó i una lluna plena... Porfa! Carmeta porfa que me faras feliç.
Miquel Àngel, ho intentaré, a veure què surt. Et dibuixo el teu? Me l'envies? O ja et va bé aquest mateix canviant i afegint el que em demanes?
ResponElimina