dimarts, 6 de gener de 2015

Un carrer de L'Armentera




Els carrers dels pobles, quan la llum del dia s'apaga  i s'encenen les llums de nit, són molt diferents que els carrers de ciutat. O potser sóc jo que ho visc diferent. Aquesta claror,  m'omple d'una nostàlgia dolça, com si em recordés alguna cosa  molt amagada o molt primigènia dintre meu. Aquest carrer, tan a prop de l'arbre de nadal que aplegava tanta gent al seu voltant, em va recordar instants  imprecisos de la infantesa.  No pas a l'Armentera, però si en altres pobles en altres  llocs. Aquest canvi de llum, el comparteixen tots els pobles mentre són pobles...  i fan que els sentis una mica teus, encara que no en siguin.

19 comentaris:

  1. A mi també m'agraden molt els pobles petits a l'hora del capvespre, sobretot a l'hivern quan els carrers són deserts i el fum de les xemeneies ens parla de les persones que s'escalfen a la llar de foc i aquella olor llenya cremada...En aquest cas m'agrada més el dibuix pintat
    Carme, em sembla que se t'ha extraviat un altre post per aquests carrers virtuals!
    Petonets.

    ResponElimina
  2. crec que m'hi identifico ...el canvis de llum , els racons , els pobles ....són diferents a les d'una ciutat on tot és massa artificial

    ResponElimina
  3. Completament d'acord! Potser sí que és la llum. I ajuda molt també les olors, la solitud, la familiaritat en alguns. Ara bé, prefereixo la ciutat, t'hi pots perdre sense sentir nostàlgia gairebé mai; i si l'has de sentir canvies de carrer. Que trist, no? No és bonica la nostàlgia? No és dolça com dius? Sí, però a mi em fa mal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cadascú viu les coses com les viu... A mi la nostàlgia no em fa mal, potser perquè la tinc acostumada... La deixo que m'envaeixi una mica i en canviar de decorat ond'activitst, ja se'n va... I ja està!

      Elimina
  4. És difícil de dir perquè jo no he tingut un poble, ni me n'he fet meu mai cap. El més semblant seria Torredembarra, quan era adolescent i jove, i no el veig com un poble d'aquests pintorescos. A més, a mi m'agraden les ciutats que no dormen mai...

    ResponElimina
  5. Sóc de ciutat (Barcelona) i visc a poble (Taradell) m'agraden els dos, però els colors de les vesprades del poble son màgics

    ResponElimina
  6. L'inici del capvespre és màgic, és veritat, en un poble, jo voldria viure-hi sempre, no tan sols el cap de setmana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ves a saber si amb la "normalitat quotidiana" el gaudiries menys... Et dic això però crec que a mi també m'agradaria...

      Elimina
  7. El color del capvespre, en aquesta època, als pobles va acompanyat de l'olor del fred i de les llars de foc.
    Laguna d'aquestes sensacions t'han recordat la infantesa. O totes plegades.

    ResponElimina
  8. Ei Carme, que no tothom té poble i ciutat com jo. Però a mi em sembla que més que tenir-los, l'important és sentir-los, no? No sé si t'ho he dit mai: poder evocar un record, a part de amb paraules, amb el pinzell i els colors és un privilegi. Un dia ho provaré, hihi. De fet ja ho vaig provar i ... en fi. Negada. I això que la meva mare hi té molt bona mà. Potser és per això que em vaig rendir ràpid.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et rendeixis... Tot es pot aprendre... Torna-hi!

      Elimina
  9. Parlant de canvis de llum... al poble del meu avi, que és l'únic poble que he conegut (viscut, en mesos d'estiu) tot i que a ell (l'avi) no el vaig conèixer doncs va morir que mon pare tenia 30 anys i ni tan sols era casat... i... mmmm... deia que, al poble del meu avi, el canvi de llum espectacular que jo sabia percebre era el de quan s'acostava tempesta. El cel gris feia desaparèixer totes les ombres que durant el dia (amb el sol) posaven diferents tons i colors a les façanes, finestres, taulades de les cases i era com si tot perdés relleu... Quan s'apropava tempesta, era com si les coses deixessin de tenir tres dimensions i només en tinguessin dues. Els colors apagats, ben propers al blanc i negre, s'apoderaven de tot el paisatge i el carrer, les muntanyes, els camps, tot semblava un decorat pintat, sense la profunditat que li donaven les ombres desaparegudes.

    Quan jo veia que el meu entorn perdia la tercera dimensió a causa del gris del cel, ja podia començar a córrer per arribar a casa ben aviat perquè segur que en menys de cinc minuts arribarien els trons i les primeres gotes, grosses com a galetes maries, anirien mullant el carrer... i en quinze minuts, aquell mateix carrer -un dels més empinats que he vist mai- semblava un torrent... Llamps i trons a dojo... Marxa la llum! (típic)... :-))

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari