Camins rovellats de fulles seques ens omplen els ulls de color
Dibuixos d'ombres, fan un diàleg de la llum i el paisatge.
El sol escalfa l'aire fred de gener...
L'ànima retroba els camins marcats i vol oblidar impossibles.
Res no és ben bé com sembla,
absències i presències es barregen com si fossin una.
A vegades sembla que hi siguem, en realitat no hi som.
D'altres pensem que no i en canvi traiem el cap en qualsevol moment
Entro al parc, com entro en el meu nou any:
Amb els ulls ben oberts, mentre obro al mateix temps els braços i el cor.
L'entrada al parc és una mica enrevessada, però aquest any promet!
ResponEliminaDarrerament tot ho trobo una mica enrevessat... però un any nou per estrenar sempre és una nova oportunitat.
EliminaQuè té aquest parc que t'evoca aquests dubtes existencials?
ResponEliminaPotser res, potser pura coincidència. No ho sé. També pot ser que aquesta permanent transformació del territori que et van explicant a cada rètol, produeixi un cert efecte. Hi ha molta feina i moltes intencions en cada pas, moltes il·lusions i decepcions, treball i duresa.... ;)
EliminaTots els principis són engrescadors
ResponEliminaUna gran veritat, si més no la majoria...
EliminaA la foto, el paisatge és emmarcat, per dalt pel blau del cel.
ResponEliminaAl dibuix no li cal. Hi guanya amb calidesa.
"Absències i presències."
Ets molt generós amb el meu dibuix. Posats a triar gairebé sempre prefereixo les presències si hi són de gust i amb sinceritat.
EliminaCamins rovellats de fulles... Un color que pot variar molt depenent de quin arbre siguin aquestes fulles, com especial pot ser un nou any, segons quines siguin les coses que hi visquem...
ResponEliminaVeig que demanen idees per dur a terme l'11 de setembre, igual que es va fer la via o la V, serà qüestió de posar en marxa l'enginy...
Petonets.
A pensar, a pensar... A veure què s'empesquen o què ens empesquem...
EliminaFa temps que camines entre colors. Camins i colors s'han omplert de sentit amb els teus versos i les teues pintures.
ResponEliminaUna frase preciosa que t'agraeixo moltíssim, bonica!!!
EliminaEn un parc com un laberint
ResponEliminafulles i ferro
olor de rovell
soroll d'ombres ... quan les trepitges.
Bona nit Carme.
Es queixen suaument les ombres, quan les trepitjo, el parc encara fa olor de la tardor passada. El gener hi afegeix llum, neta i clara.
EliminaBona tarda, Pere.
Per què "oblidar impossibles"? Potser només cal saber-ho que ho són però que ens recorden què podriem ser… I ens estiren endavant, cap a la utopia!
ResponEliminaAugust, no puc fer res més que donar-te la raó...
Elimina... i després justificar-me una mica amb un cert cansament sobre empaitar utopies... Mirarem tan aviat com sigui possible deixar que ens estirin de nou.
Gràcies!!
Tu sempre hi vas amb el cor obert ;-))
ResponEliminaQuina idea tan bona vas tenir el dia que se't va ocórrer agafar unes aquarel·les!! :-))
Ma i no es pot abaixar la guàrdia!!!
EliminaDoncs em donen bones estones les aquarel·les... És ben cert.
M'agrada molt el dibuix, més que el original, la veritat.
ResponEliminaEls tons marrons i ocre són genials, càlids i lluminosos. I una miqueta de verd, tímid, al fons.
Moltes gràcies, Glòria, això és tot un honor... :D
Elimina"Res no és ben bé com sembla,
ResponEliminaabsències i presències es barregen com si fossin una."
Em quedo amb aquestes paraules... ni fetes a mida.
Una abraçada
Que bé que et vagin a mida, bruixeta... Alguna màgia dues haver fet...
Eliminano sé si m'agrada més l'aquarel·la o el text que l'acompanya, ocre rovellat una, delicat i incisiu l'altre;
ResponEliminauna meravella de post :)
Moltíssimes gràcies preciosa... Petonassos!!!
Elimina