Hi havia una vegada, fa molt i molts anys, prop d'Olot un lloc que s'anomenava Bosc de la Pedra Tosca.
Però heus aquí que un bon dia a algun pagès espavilat se li va acudir fer una artiga, o sigui, prendre lloc al bosc, tallant arbres, aplanant camps, plantant, ordi, civada o gra de fajol. I ja se sap després d'un que comença en ve un altre i un altre i tot el Bosc de la pedra tosca, va quedar conreat i modelat pels artigaires. Què en van fer de la pedra tosca? La van arreplegar i van fer murs. Murs que limitaven els camps i les propietats i també cabanes. Sovint integraven les dues coses, cabanes dins dels murs. Una preciositat d'arquitectura, si se'm permet l'expressió.
Al llarg del temps molts cultius es van abandonar i ara a l'actualitat és un parc. S'anomena el Parc de la pedra tosca. Un parc perquè hi passegin visitants embadalits per paisatge dels camps, murs, cabanes i tossols formats quan per allà hi corrien rius de lava.
Una descoberta per a mi, aquest apunt. Ambganes de visitar-lo em quedo.
ResponEliminaFins i tot he après el significat d'artiga,que desconeixia.
Una abraçada.
A mi em va passar igual. Coneixia la paraula Artiga o Artigues com a nom propi de lloc o com a cognom, però em vacencantar descobrir el seu significat.
EliminaLa visita al parc és un passeig encantador.
En aquests llocs tan antics, sembla que quede algun tipus de màgia volant per ahi, no trobes? M'agrada el nom de la pedra tosca, però faria un fred allí...
ResponEliminaSí, sí, ben bé magia, tu ho has dit!!! A mi també m'agrada aquest nom, molt autèntic, molt apropiat insona bé.
EliminaAquest dia que hi vam anar feia un dia esplèndit, un sol que aconseguia espantar les temperatures baixes i guanyava la partida.
Doncs jo he aprés dues paraules noves per a mi.
ResponEliminaLes mateixes que vaig aprendre jo a la visita... Segur!
Eliminapreciós conjunt de dibuix + imatges + escrit...
ResponEliminaGracies, baba... Ara mateix vinc del teu blog. Ara habitualment miro blogs i correu amb la tablet i no sé què passa que no hi ha manera decdeixar comentaris en els blogs quectenen el format com el teu. Només puc des de l'ordinador... Que em funciona fatal i no m'hi estic gaire... Et segeuixo, en un silenci, forçat...
EliminaLa pedra amiga sempre ha servit de refugi i de suport. Per contra, els cors de pedra rebutgen qualsevol fet positiu.
ResponEliminaHi torno, perquè m'agrada la paraula artiga. Des de tota la vida que m'ha seduït passejar per l'Artiga de Lin, on hi ha aquella font tan original, la de Sauantan, amb una inscripció que fa: "e am anís sou molt milhor" (aprox.). Artiga és una revista d'art que es reparteix amb "El Punt" i que és de les comarques de Tarragona. Estrany que l'Eduard no ho sàpiga.... Artigané és o era un pub de l'Aran...
ResponEliminaPetonets.
Olga, jo també coneixia moltes Artigues de nom propi i en canvi en vaig descobrir el significat fa molt poc temps...
EliminaGràcies per la teva informació afegida.. Una abraçada...
Per aquí on visc jo n'hestà ple de cabanes. T'ha quedat molt bé.
ResponEliminaUn bell paratge.... i inspirador.
ResponEliminaun bell indret
ResponEliminaUn bosc com a casa.
ResponEliminaAquests murs, aquí les anomenem "marges". Limitaven les terres antigament i avui dia s'han posat de moda un altre cop. Sempre m'han fascinat, encara que no sé ben bé el motiu. ;)
ResponEliminaBonic parc ens has mostrat, Carme.
Bessets!
Van aprofitar la pedra tosca i van fer cabanes i parets de marges de " pedra seca", que vol dir acoblar les pedres sense ciment i s'aguanten la mar de bé...
ResponEliminaSuposo que els pagesos pensaven que en treien més profit del conreu que del bosc.
Petonets.