Com un ruixat
que no troba res per amarar.
Com un esqueix
sense terra per arrelar.
Com una porta, acollidora,
que es vol obrir i no pas tancar.
És un cor trencat
que ja no sap volar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Jo sempre penso que és un luxe que et trenquin el cor, vol dir que has estimat i estimes. I "qui estima és més diví que l'estimat, perquè en ell habita el déu, que no en l'altre", diu Thomas Mann a La mort a Venècia.
ResponEliminaEstic totalment d'acord amb tu i amb Thomas Mann... I t'agraeixo el comentari i la citació.
EliminaEts sàvia, en citacions, Helena, bé, i en moltes coses més, però en aquesta m'admires molt...
El poema és molt trist :-(
ResponEliminaEl dibuix és una passada! M'agrada més la teva versió que la original. Així, en dibuix de línies, m'encanta!... Clar que si decideixes donar-li color, segur que també m'agradarà.
Gràcies, no em va dir el cor de pintar-lo.. Encara no ho he fet...
EliminaPotser algun dia la porta s'obrirà, la planta florirà i el cor trencat es guarirà.
ResponEliminaSegur que sí, Xavier. .. Tot arriba un dia o altre!
EliminaLes actituds positives sempre ajuden a crear realitats positives...
Agafa el meu cor trencat
ResponEliminai, una a una, dóna puntades
de dolçor amb fils de carícies
i, aviat cosit, el veuràs enlairat.
M'agrada la senzillesa del dibuix.
Aferradetes!
Gràcies, lluneta, una mà dolçament cosidora fa molt de bé a tots els cors, trencats o no...
EliminaAferradetes dolces, ninona!
M'agraden molt les gerres ben aprofitades per plantar alguna planta gran (ja que per a oli ja no les utilitzem).
ResponEliminaSí, són boniques aquestes gerres, a mi també m'agraden fent de torratxa.
EliminaBonica la foto, bonic el dibuix i bonic el poema...
ResponEliminaAnirem a buscar terra, perquè l'esqueix arreli!
Bon vespre, Carme.
La terra servirà, per la pluja i per l'esqueix... La porta ja només cal obrir-la i els cors trencats es guariran.
Eliminadibuix ,poema i fotografia excel·lents !!!!! bonica gerra que pot ser útil encara que es trenqui
ResponEliminaMoltíssimes gràcies, Elfree...
EliminaEl cor trencat segueix bategant, encara que sigui amb esforç. Està viu i això vol dir que té la possibilitat de regenerar-se, de tornar a ser feliç.
ResponEliminaSempre hi és la possibilitat de curar-se... Tants cors trencats hi ha que s'han curat, oi?
Eliminam'agrada pensar que la porta està tancada perquè a dins ja hi ha tot el necessari.
ResponEliminaUn pensament bonic d'un home afortunat...
EliminaHe mirat les dues imatges com qui cerca les vuit diferències. I he acabat concloent que sintetitzes la vida amb els teus dibuixos per assaonar-la amb versos.
ResponEliminaÉs una conclusió generosa, Maijo... Però es possible que necessiti sintetitzar molt... Si que ho faig sí... Dibuixant, escrivint...
EliminaM'ha cridat l'atenció la foto. Fa uns quants anys vaig pintar un quadre que s'assemblava molt a aquesta imatge. M'ha fet gràcia.
ResponEliminaJa saps com m'agraden les portes i finestres... Si vaig pintar-la és que a tu també t'agradava...
EliminaA mi també m'agrada més el teu dibuix que la foto :o)
ResponEliminaMolt d'acord amb l'Helena
Petons
Gràcies Miquel... Estem d'acord doncs sobre els cors trencats...
EliminaPetons