II
Hi havia un tren que hagués volgut ser veler i un veler que desitjava navegar per la terra... es trobaven cada matí allà, a la costa del Maresme on el tren passa vora mar, nord enllà i el veler navegava seguint la costa, en la mateixa direcció.
- Quina sort navegar pel mar - deia el tren
- Quina sort caminar per terra - li contestava el veler - Ja t'ho regalo, el mar és inestable, ara puja, ara baixa, ara és tranquil, ara ple d'onades immenses...
- I tenir sempre un camí marcat amb dos rails és molt ensopit.
- Vols que un dia fem un canvi?
- No sé si sabré fer-ho - va dir el tren.
El veler un dia que feia molt vent... va agafar embranzida venint de mar endins i tot dient-li al tren que es deixes portar també pel vent, que era molt fàcil, i es va plantar al mig de l'estació del Masnou. Va quedar clavat entre les vies i el tren va frenar i frenar i frenar, però no va poder evitar el xoc.
- Havies de deixar-me el teu lloc i anar-te'n al mar.
- A mi el vent no em porta...
Van posar un remolc al tren i el veler a sobre, per portar-lo a reparar...
- Gràcies, ja he aconseguit caminar per terra i per la via del tren!!! Ara un altre dia vens tu al mar i jo també et remolcaré!!!
El tren va somriure incrèdul, pensant que realment era una sort ser un veler i no pas un tren.
La imaginació tot ho pot fer possible i els nostres desitjos poden fer-se realitat.
ResponEliminaUna bona manera de veure-ho, Consol!
EliminaEl Maresme tot ho pot fer possible.
ResponEliminaOn es troben ls terra i el mar
EliminaEls trens i els velers
Els peixos i els ocells
Els que cullen maduixes i les sirenes...
La imaginació de la Carme tot ho pot fer possible...
ResponEliminaHe, he, he... Gràcies Montse...
EliminaFins finala, i a pas que "el veler" que s'agrada de l'escambi. A quitat la mar per la tèrra, mentre que lo tren tròp pesuc pòt pas cambiar de luòc .Lo tren mòstra la sapiença. Cresi que lo velièr auria degut se mudar en "ferry" e se cargar lo tren sus l'esquina per lo far somiar ! non ? Aital lo tren serià vengut poèta!
ResponEliminaAlam, el teu comentari completa la meva història d'una manera bonica. Un tren poeta.. Una altra idea per un altre conte. Moltes gràcies, per la vidita i per la inspiració.
EliminaSe vòtz Carme nosautres sèm embarrats dins la realitat, dels trens de banlegas, alara que podèm beire passar els velers sus la mar , se vei plan que i a coma un rebat del sòmi d'un can e d'un lop, de la libertat , que se truca a la realitat plonda de la vida . L'un s'ufla del vent del desir mentre que l'autre seguis la sia vida estequida; la del camin de fèrre . Ont sètz nosautres ? Que volèm? èstre sus la via del tren , o sus la barca qu'alena lo buf dels vents?
EliminaUnes reflexions profondes i interessants. Saps que penso, Alam? Que el problema que tenim les persones és que ho volem tot. La seguretat del camí de ferro, marcat i traçat i la llibertat dels somnis... I com que ho volem tot, sovint acabem sense aconseguir res. Amb les mans buides. I a vegades el cor també... S'ha de ser valent com el veler, per canviar de vida...
EliminaEl tren és la prosa, el veler la poesia.
ResponEliminaM'agrada la comparació!
EliminaRealment em sembla bastant més difícil, que el tren vagi pel mar...
ResponEliminaAquest conte m'ha fet pensar amb el pastor que diu a la sirena que pugi i la sirena que diu al pastor que baixi...Es troben al bell mig del pla i apareix l'Empordà!!!
Petonets, Carme.
Només que passa al Maresme... he, he, he...
EliminaPetonets, M Roser!
El veler és una mica massa somiador. És el que té deixar-se endur pel vent...
ResponEliminaAlguna cosa ha aconseguit dels seus sombis, però...
EliminaEn la propera reencarnació del tren que es demani ser un veler, però ja se sap, està molt sol•licitat.
ResponEliminaha, ha, ha... molt sol·licitat i hi ha poques places... oi?
Eliminadoncs quan el tren vagi a mar.....crec que veurà molt bé el fons marí, la ferralla pesa molt
ResponEliminaPobre tren... no sé si és ben bé això el que volia...
EliminaQue bonic Carme! Has pintat dos personatges tan enquimerats que els has fet entranyables. Per què ningú no està content amb el que és?
ResponEliminaGràcies, Teresa... gairebé ningú està content amb el que és, ben cert.
Elimina