No recordo gaire, com va ser de llarg aquell hivern. Només sé que ho va ser. Llarg i fred, com si no tingués final. Com si ni tu ni jo poguéssim fer res per sortir-ne il·lesos. Ara sé que el silenci, era només una aparença, endins les paraules hi eren, els pensaments sense dir i sense expressar. La sorra que es perdia era tanta, que ni tan sols intentàvem retenir-la a les mans, deixàvem que s'escolés, infinitament, amb la impotència de qui creu que no pot fer res.
Però hi ha els arbres de fulla perenne, que arrelen dins del cor i no perden mai ni la fulla ni el seu color. Ens vam arrecerar en aquests boscos interiors, fins que lentament, el desgel va anar acomiadant l'hivern que s'allunyava i retornava amb insistència.
La primavera no esclata de colors en els boscos que mantenen sempre el verd a les branques. Tot just uns brots d'un verd més tendre. Creixen lentament les branques noves que donen el to d'un nou temps, que acaba de començar. Un temps molt lent, com si no anéssim enlloc.
Necessitaria escriure molt per explicar com em ressona aquest post.
ResponEliminaAbraçada de dijous just estrenat.
Doncs a mi ja m'agradaria molt i molt que ho fessis... ;)
EliminaAbraçada de dijous al capvespre...
Reposar i treballar pels petits brots tendres ... ho has expressat de manera fantàstica.
ResponEliminaGràcies, Clí, és un plaer que us hi trobeu una mica.
EliminaUna primavera menys tòpica i més quotidiana. M'agrada.
ResponEliminaMoltes gràcies, Noves Flors!!!
EliminaSuposo que d'això se'n diu maduresa. Les primaveres no esclaten amb tanta força, però fins que l'últim arbre no es marceix, encara podem gaudir de la vida tranquil·la i relaxada, de fer les coses amb la parsimònia que toca.
ResponEliminaNo sé si és maduresa, XeXu, pot ser-ho, clar. La parsimònia a vegades està bé i a vegades és l'únic recurs.
EliminaSi l'hivern se'ns ha fet llarg, encara que la primavera no esclati amb la força que voldríem, serà benvinguda.
ResponEliminaI celebrada!
Doncs, sí, Xavier! Sigui com sigui la primavera, millor que hi sigui que no pas que no. La celebrarem.
EliminaPenso com en Xavier, que l'hivern se'ns a fet llarg. L'hivern costa de passar, la visa s'aquieta i la fredor s'empodera de tot i es fica a dins. Quan no podem més la primsvera, encarnada en una flor, una papallona, el cant del cucut,...ens rescata d'aquest dubte silent. Som dones de color i l'hivern ens fa patir. Un ram de tulipes per tu, te les imagines?
ResponEliminaCarme, volia dir "la vida s'aquieta". M'he descuidat d'una h en s'ha fet.
EliminaSom dones de color i l'hivern real i metafòric en fa patir. El ram de tulipes és un bon remei i me l'imagino molt bé!!!
EliminaÉs molt ben trobat això dels arbres de fulla perenne, com els clàssics.
ResponEliminaGràcies, Helena, a vegades les imatges de paraules surten sense pensar-hi gaire.
Eliminaels brots seran sempre de la intensitat que vulguem veure'ls
ResponEliminaTot està dins del cap,oi?
EliminaJo diria que aquest any l'hivern no ha marxat, perquè tampoc ha vingut...M'agrada aquell hivern que recordes, llarg i fred. Em quedo amb aquests arbres de fulla perenne, que arrelen dins el cor! Son arbres sincers, que sempre sabem qui són, perquè en tot moment ens mostren les seves fulles de diferents matisos de verd, però mantenint la seva essència.
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Tens raó que no parlo pas d'aquest hivern, que no ha estat gaire hivern. Aprendre a vslorar els matisos del verd és important. Els verds nous de primavera tenen un gran encant.
EliminaBona tarda, M Roser..
Aquests arbres de fulla perenne han après a suavitzar les estacions, saben cuidar-se i protegir-se dels silencis de l'hivern i asserenar les explosions de llum i color de la primavera, així com mitigar l'alegria de l'estiu i aprofitar els últims centelleigs de la tardor. És clar ho aconsegueixen amb l'experiència i la força que li van donant els anys.
ResponEliminaUna abraçada
Potser ens faltaria el doble d'anys dels què podem viure per arribar a dominar tot això tan bonic i tan plàcid que dius... Però ens hem de conformar amb els anys que ensxsón donats i fem el que podem.
EliminaL'experiència sempre és importan, i tan que sí! Una abraçada, Alfonso!
Un temps molt lent, com si no anéssim enlloc.
ResponEliminaM'agenollo, quin ritme poderosíssim té aquesta frase...
Muacs, estimada!!!
Gràcies, Montse! Vaig estar a punt d'afegir una frase més, però ara no em sap genscde greu haver deixat aquesta com a final!
EliminaPetonassos, bonica!
Mitja novel·la ja és mitja vida.
ResponEliminaHe, he, he, Jordi, m'has fet riure amb això de la mitja novel·la. Quedaria una micronovel·la, si això ja fos la meitat. Ara bé, mitja vida potser si que ho és.
Elimina