Potser aquesta nit
les cuques de llum
se m'han menjat
les vores dels pètals.
Potser el meu groc
ja no és com era.
Però encara em queda
un poc de groc
i encara em queda
un xic de llum.
Sóc aquí,
malgrat el temps que passa,
no pas vençuda.
Surant damunt d'un verd,
que vull ben tendre,
com far minúscul
que il·lumini somriures.
Al primer cop d'ull m'ha semblat una prímula. No coneixia aquesta planteta, groga i lluminosa, com un botó d'or, però veig que també s'anomena "gata rabiosa", i no sé el perquè.
ResponEliminaM'agrada molt el poema que li has dedicat.
Els botons d'or són molt i molt lluminosos, d'un groc ben lluent. No havia sentit a dir mai això de la gata rabiosa... i jo tampoc sé perquè.
EliminaGràcies, Glòria!
Una flor preciosa , d'un groc brillant...Si que sembla que les cuques de llum hagin mossegat alguns dels seus pètals, però no hi fa res, ella continua sobre aquest llit verd ben serena...El groc i el verd, són una bona combinació!
ResponEliminaBon vespre.
Ella al seu rotllo fent de far minúscul...
EliminaBon vespre, M Roser!
D'un groc lluminós voldria el meu somriure.
ResponEliminaRecordant Raimon davant dels colors del Miró:
"D'un roig encès voldria la meua vida"
Del groc lluminós, dels botons d'or, prendrem model.
EliminaI els il·lumines, no tingues dubte. Molts somriem amb tu.
ResponEliminaM'has fet reviure l'alegria de trobar els botons d'or als prats de muntanya, principalment als llocs humits o vora els rierols. Jo també en cullo alguns per posar-los en un got (generalment som en hotels o residències) i dibuixar-los,com un record de sol i de benestar. El mateix benestar que fa llegir el teu poema, Carme.
EliminaMoltes gràcies, novesflors... Somriure conjuntament és somriure millor.
EliminaOlga, a mi també m'encanten les flors. Ara quasi sempre les cullo en foto i en dibuix... Moltes gràcies, bonica.
Som aquí, encara que no tan lluminosos, anem donant pètals o ens els van prenent. Però som aquí i procurem, encara que els cucs se'ns mengin una mica, lluir la millor cara i el millor color. Fem camí alegres. Hi ha molts que no poden perquè ja ho han perdut tot.
ResponEliminaBoniques flors i senzilles. Bon dibuix. Una abraçada
Fem el què podem... Amb tanta alegria com podem ...
EliminaGràcies, M Antònia!
el groc es porta a dins, pot no lluir tant, però el pigment hi és. El verd és altre història, com més grans més ho som.... ;)
ResponEliminaIntentem no perdre la llum, ni el groc... A mi el verd se'm perd ell sol sense voler... ;)
EliminaSempre tan optimista, Carme.
ResponEliminaPodríem dir que sempre ho intento... no sempre me'n surto...
Elimina