Vora el rierol,
sense dibuix que em guiï,
cerco els colors de les petites orquídies.
Ens cal aprendre a viure:
pintant de primer impuls,
sense dibuixar els límits
prèviament apresos.
I al mateix temps,
ser tal com som,
sense difuminar-nos.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
els límits no els hem de dibuixar, hi hem d'anar. Sense traspassar-lo
ResponEliminaHi hem d'anar, sovint val la pena...
Eliminael dibuix preciós cm sempre ...ostres en poques ratlles hi ha de tot....els límits tant necessaris quan som petits i tant innecessaris quan ens "limiten" és a dir ens coarten la llibertat.....tot té dues cares
ResponEliminaTan necessaris que són els límits per crèixer i després tan limitadors que poden arrobar a ser...
Eliminadifuminar-nos o perdre la consciencia de qui som ....desdibuixar sense esborrar dibuixar sense barreres viure
ResponEliminaM'agrada molt com ho dius, Elfree, és ben be la idea que tenia al cap.
EliminaQuines orquídies més boniques... A mi les silvestres m'agraden molt, les de jardí també, però les trobo una mica sofisticades.
ResponEliminaEm sembla que els límits ja ens els marca la vida!
Bona nit, Carme.
Ja els marca la vida, no cal marcar-ne gaires més...
EliminaSense límits, però sense difuminar-nos, bona filosofia.
ResponEliminaNo sé si ho explico prou bé... però em sembla que ho entens malgrat tot.
EliminaVerds i liles. Combinen
ResponEliminaPètals i fulles, per força han de combinar... ;)
Elimina