dimecres, 10 d’agost de 2016

Orquídies salvatges




Vora el rierol,
sense dibuix que em guiï, 
cerco els colors de les petites orquídies.

Ens cal aprendre a viure:
pintant de primer impuls,
sense dibuixar els límits
prèviament apresos.
I al mateix temps,
ser tal com som,
sense difuminar-nos.

12 comentaris:

  1. els límits no els hem de dibuixar, hi hem d'anar. Sense traspassar-lo

    ResponElimina
  2. el dibuix preciós cm sempre ...ostres en poques ratlles hi ha de tot....els límits tant necessaris quan som petits i tant innecessaris quan ens "limiten" és a dir ens coarten la llibertat.....tot té dues cares

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tan necessaris que són els límits per crèixer i després tan limitadors que poden arrobar a ser...

      Elimina
  3. difuminar-nos o perdre la consciencia de qui som ....desdibuixar sense esborrar dibuixar sense barreres viure

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada molt com ho dius, Elfree, és ben be la idea que tenia al cap.

      Elimina
  4. Quines orquídies més boniques... A mi les silvestres m'agraden molt, les de jardí també, però les trobo una mica sofisticades.
    Em sembla que els límits ja ens els marca la vida!
    Bona nit, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja els marca la vida, no cal marcar-ne gaires més...

      Elimina
  5. Sense límits, però sense difuminar-nos, bona filosofia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si ho explico prou bé... però em sembla que ho entens malgrat tot.

      Elimina
  6. Respostes
    1. Pètals i fulles, per força han de combinar... ;)

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari