Una proposta de Relats Conjunts. Gronxador
Ens gronxàvem amb les paraules, i amb la cadència i el batec de respirar-nos. Els lligams, tant forts, s'esfilagarsen amb el temps. I la pell se'ns escrostona. I queda el buit. El temps mai no pot tornar enrere i ara es gronxen núvols que van i vénen, i un lleu moviment d'altres mots que ens esgarrapen la pell.
No voldria pensar que qualsevol temps passat fou millor, però sembla que el balancí em confirma els pitjors auguris.
ResponEliminaNo, no, no, porquet. Hi ha coses que empitjoren, i d'altres que no. La vida sempre ens sorprèn. No sabem mai què passarà després del buit. El buit no és el final... es tornarà a omplir un dia o altre.
EliminaEl pas inevitable del temps... sort que romanen els records i els mots, encara que de vegades ens esgarrapin la pell.
ResponEliminaEl temps sempre ho canvia tot, Sílvia!
EliminaEl temps corre i hi ha coses que inevitablement deixem enrere, fins i tot les que crèiem més segures.
ResponEliminaSí, XeXu, i aprenem que mai no hi ha res segur del tot...
EliminaI que la memòria no s'ofegui al bassal de sota el balancí. Un petó, preciosa!
ResponEliminaLa memòria és important. Millor que no s'ofegui! Un petó!
EliminaUi, doncs jo no el veig pas trist, PORQUET... Aquest banc és guardià de records bonics... el pas del temps és inexorable, això sí... però ara si gronxen els núvols al balancí... Potser els protagonistes de la història es gronxen, feliços, damunt dels núvols! :-)
ResponEliminaVeus? Tot són lectures... :) Gràcies per veure la part positiva!
EliminaAquest balanci ens mostra el pas del temps, i ens crida a balancejar-nos per sentir-nos bé.
ResponEliminaDoncs, vinga, ens hi gronxem?
EliminaLes històries d'amor també contenen paràgrafs de desamor i distanciament. El que m'agrada és que fins i tot en el buit trobes el poema. Preciós!
ResponEliminaQue podríem fer-ne, Pilar d'un buit, sinó abocar-lo en paraules més o menys ben trobades. :) Gràcies
EliminaUn relat intimista que diu molt concentrat en poques línies. M'agrada.
ResponEliminaGràcies, Noves Flors!
EliminaCarme, m'agradaria seure en aquest banc, acompanyada dels núvols que es gronxen i d'aquests mots que ens esgarrapen la pell i ens fan sentir emocions.
ResponEliminaPetons.
Ja veig que la teva lectura tampoc és tan trista si t'agradaria seure-hi... Gràcies, M Roser, Petons.
EliminaÉs difícil gronxarnos com abans, vas i véns com les onades però de vegades t'empenyen a l'inrevés vents de tempesta ... aquest banc està molt vell i necessita renovar-se perquè sinó se n'anirà en orris.
ResponEliminaBona nit Carme:)
Una bona restauració, sí que necessita... si fa no fa com jo... :)
EliminaEi!
ResponEliminaAQUEST ÉS EL COMENTARI Nº 23977... A veure qui farà el 24.000!!!
I el 25.000...
Una festa o un regal... com a mínim!
Hi haurà premi?
EliminaM'ha fet gràcia allò de la pell encrostonada.
Segons com t'ho miris pot ser premi o càstig, imagina't que regalo un dibuix o una aquarel·la i que no t'agrada gens. Quin pal! :)
EliminaÉs vell i encrostonat, però no és mort, el banc, Carme, i el fullam de l'arbre que el sosté deu ser habitat per ocells que li canten. No és mort, i en qualsevol moment, una altra parella jove s'hi asseurà, i es tornaran a gronxar amb paraules. Perquè la vida no és més que una eterna repetició de tot allò que val la pena, en altres seqüències de temps.
ResponEliminaM'agraden molt aquests contes; m'agradaria ser capaç de dir tant en tan poques paraules, però per a la brevetat sóc una negada.
Una abraçada!
A mi en canvi se m'acaben de seguida les paraules... :) cadascú és com és i s'explica com s'explica. Les teves històries a mi m'agraden molt i molt... no necessiten ser breus.
EliminaHi ha coses que perden el seu encant si es renoven...
ResponEliminatot sería donar-li els colors dels records que guarda.
Preciòs Carme!!
Gràcies, sa lluna! Jo crec que al final tot s'ha de renovar inevitablement...
Eliminaaquest conte m'ha agradat especialment Carme, cadascú en fa la seva lectura, la meva intenta ser optimista, però el sentiment és trist.. potser perquè quan el temps se'n va també ens n'anem una mica nosaltres..
ResponEliminaEl sentiment és trist, tens raó, el que m'ha dut a escriure't ho era... el temps ens desgasta sempre. Gràcies, lolita!
EliminaM'agrada m'agrada m'agrada....preciós ....el temps no pot tronar enrere però nosaltres si amb la memòria i el record....
ResponEliminaElfree, gràcies, gràcies, gràcies... :) el record que a vegades ens acarona i a vegades ens esgarrapa la pell.
Eliminahem de gaudir-ho tot al seu moment que els temps no passa envà
ResponEliminaCarpe diem, Joan!
EliminaSuposo que la gràcia del temps és que no torni enrera, però a l'hora de graciós pot ser esgarrifós
ResponEliminaKhalina, jo crec que sí que és la gràcia que té i qui sap si seria encara més esgarrifós que tornés enrere... potser seria fatal!
EliminaComentari: 23.992!
Per això cada dia hem de respirar conscients de que ho fem...cada dia carme i gronxar-nos amb les paraules.
ResponEliminaUna abraçada wapa!
Sí Joana, ben bé així... cada dia! Bon dia maca, i una abraçada també per a tu.
ResponEliminaQue tendre i nostàlgic, tot alhora...
ResponEliminaQuantes veritats que diu aquest relat! el temps, ais, el temps!
ResponEliminaEls temps canvien i no es por aturar. Només els núvols dibuixen sorprenents un dia nou per fer sobre un coixí de records.
ResponElimina