 |
| Qwerty - Una proposta de Relats Conjunts |
No, no m'has entès, no és una qüestió de tipografia, home de déu!!! podies haver-te estalviat de buscar aquesta Underwood tant antiga. T'haurà costat una pasta, no?
Si et dic que m'agradaria que recuperéssim, les cartes i el diàleg fàcil i àgil que teniem abans, no parlo pas de forma sinó de continguts i sobretot, sobretot d'actituds.
Amb un wats... o un mail, jo tan feliç!
PD: paro ja que avui se m'escapen tots els posts... aquest també era per demà... per substituir el que s'havia escapat abans... Ho veieu que posa dimarts? Com pot ser?
Se m'acaba d'escapar aquest comentari. Què està passant?
ResponEliminahe, he, he... Jp! què està passant????
EliminaJo crec que es culpa teva per dir que els posts que s'escapen són els millors, amb comentaris inclosos... suposo... ;D
Però si té ganes d'enviar-li una carta, doncs que no li tregui la il·lusió...És tan bonic escriure'n com rebre'n alguna...
ResponEliminaVeig que els teus posts frisen per sortir!
Bona nit, Carme.
No sé què els hi ha agafat avui... jo sempre programo un post cada dia... i avui res... tots surten immediatament, fins i tot amb data de demà...
EliminaBona nit, M Roser.
Potser el teu blog també vol recuperar el diàleg fàcil i àgil i s'ha rebel·lat contra les programacions, hehe. M'has arrencat un somriure ;)
ResponEliminaDeclarat en rebel·lia total... coi de blog, fa el que vol!!! ;) els somriures estan bé, només per això ja val la pena, que saltin els posts sols...
Eliminamolt bona aquesta....l'espai temps a aquí dins és diferent que a fora , la underwood és de fa dos segles per això Carme has trobat una escletxa temporal i t'ha canviat la data....per cert revisa l'ordinador potser un mal bitxo s'ha esmunyit entre els espais.....
ResponEliminaeeep m'agrada el teu relat! ( a mi també els fills del grandíssim blogger m'han fet desaparèixer el comentari fins a tres cops...tinc però el truc , el copio i el torno a enganxar fins que em fa cas)
Des que vaig llegir al físic Garnier Malet, que les escletxes temporals m'empaiten... revisarem l'ordinador...
Eliminagràcies, Elfree!!!
Curiós, amb aquesta màquina avances el futur. De fet aquest missatge l'he escrit el dimecres 21. :)
ResponEliminaPD. El missatge també ha desaparegut Underwwod o under the table un cop.
Rafel...quines coses... missatges que desapareixen i el temps que va endavant i endarrere... tot, tot, tot, culpa de la Underwood!!! ;D
EliminaEi, veig que no sóc l'única. Crec que el problema ve d'alguna cosa que tens a la barra lateral.
EliminaHahaha, avui no era el dia de fer posts, almenys de programar-los! Els protagonistes de la teva història tenen greus problemes de comunicació, i em sembla que això no ho arreglaran amb la Underwood... però crec que amb un whats tampoc...
ResponEliminaXeXu és que a vegades ens conformem amb massa poca cosa... i realment hi ha coses que no tenen arreglo...
EliminaQue bo! Segur que era una excusa i poc devia pensar-se que aconseguiria la màquina d'escriure. Doncs ara com a mínim que escrigui la carta.
ResponEliminaAixò que l'escrigui!!! en paper i començar de nou si la pífies...;)
EliminaLa culpa és del teclat.
ResponEliminaA mi, de petit, em feia por
caure en l'abisme de l'entreteclat.
El que et passa amb els posts
en deu ser l'equivalent.
Fantasmes vells, fantasmes nous.
La culpa és del teclat... Segur, aquestes maquinotes antigues eren mot perilloses, Jordi!!! ;)
EliminaFamtasmes vells queden enrere... Ara arracinarem els nous, en un tres i jo res...
Arraconarem...
EliminaSi "l'home de Déu" hi ha posat tant d'interès, vol dir que vol reconduir la situació.
ResponEliminaLes relíquies tecnològiques actuals eren innovació en el passat.
El teclat persisteix, l'amor també.
De moment, aquest interès ja és un punt a favor, ara a veure les actituds ... ;)
EliminaEl teclat ja el tenim prou dominat ... I encara fem errades, en l'amor que perdura, però sempre som aprenents, les errades són garrafals...
Ara quan escrivim una cosa és molt fàcil esborrar abans d'enviar, abans quan un escrivia una carta amb una màquina així, calia pensar molt, abans de martellejar les tecles. Si minorem la velocitat potser creixerà la felicitat.
ResponEliminaTens raó, Joan, poc a poc i bona lletra... A veure si creix la felicitat...
Eliminaqualsevol gest ens servix, demanem tan poc
ResponEliminaDemanem tan poc, Xelo, i encara hi ha qui creu que demanem massa... M'agrada el teu comentari...
EliminaDe vegades les formes no ens permeten veure el fons, si el nostre protagonista no s'adona que no és cosa de la tipografia aquesta relació té mala peça al teler. :-))
ResponEliminaPD: A la meva barra lateral acaba d'aparèixer aquest post com publicat fa 7 minuts i ara veig que se't va "escapar" ahir. Com bé dius, què està passant?. :-P
Qui diu tipografia diu...
EliminaDoncs sí, Mc! Aquest post amb la data mateixa i l'hora mateixa que duu ara... Ja era publicat ahir a la nit cap a les 11 o quarts de dotze... Els matiners us trobeu amb els misteris a la llum del dia... Però no per això són menys misteris.
Bon dia Carme. M'ha agradat molt el relat i he rigut molt amb els comentaris de tots i les teves respostes. Em semblava estar dins d' "el joc desl disbarats" o com si el món del teu blog s'hagués tornat boig. Potser tot plegat és cosa dels Déus o de les Deeses.
ResponEliminaDeu ser la deessa més caòtica que hi ha en mi... he, he, he, que no és Artemisa, ni Atenea... per cert...
EliminaEls post prenen vida, la blogsfera es viva
ResponEliminaViva, del tot... Visca la blogosfera!!!!
EliminaA mi em passa tot el contrari. Escric els comentaris i no hi ha manera que se'm publiquen. I ho torne a intentar, més vegades, fins que en una d'aquestes, es publica per fi.
ResponEliminaEm sap molt de greu que et passi això, noieta...
Elimina... no serà que agafes les escletxes de temps en sentit contrari? perdona... però porto tant comentaris surrealistes que ja no sé com aturar-me...
Una abraçadeta gens surrealista
No surt el mateix en un Whatsapp, en una entrada de bloc, en un mail o en un paper escrit a mà. La forma sempre condiciona.
ResponEliminaLa forma condiciona una mica i pot condicionar el contingut d'alguna manera, però hi ha un esperit profund i unes actituds essencials que no es deixen mai condicionar per cap forma... pots estar-ne segura...
EliminaÉs que alguns "homes de Déu" són tan simples i planers, que si no ens diem les coses d'una manera ben clara no hi ha manera que les entenguin... I no serà pas per falta de voluntat, si fins i tot són capaços de rescatar una màquina com aquesta per tal de complaure'ns...
ResponEliminaDivertida la història, amb el seu fons més seriós. Per cert, des de fa uns dies pertanyo al club dels qui se'ls esborren els comentaris només deixar-los... Deu ser el fantasme de la Qwerty, que fa de les seves...
Una abraçada!
Em sap molt de greu que se us esborrin els comentaris, que jo els valoro moltíssim ... i ja ho sé per experiència que s'acaba la paciència quan veus que no hi ha manera...
EliminaMiro de posar una mica d'humor en aquest fons més seriós... aix... què faríem sinó..
Aix, me n'havia anat sense l'abraçada i no pot ser... que la trobo a faltar...
EliminaAbraçada immensa, bonica.
S'ha perdut aquella il·lusió d'esperar una carta. Ara a la bústia només hi trobes paperassa de bancs i propaganda electoral.
ResponEliminaLes bústies, ara són avorridíssimes, Montse, tens raó!!!
EliminaDoncs visca dimarts, de comentari eixerit :-)
ResponEliminaVisca, noieta!!!
EliminaCreuaré els dits, pregaré a Santa Rita si cal, però per favor que no s'esfumi el comentari!!
ResponEliminaCrec que per a una bona relació cal una mica d'imaginació, dos trossets de paciència, una unça de generositat, una tassa d'il·lusió, uns granets de tolerància ... tot ben remogut i, fresquet, compartir-ho sota la llum de la lluna.
No calen màquines per estimar.
Aferradetes, nina!
M'agrada la teva recepta... és fantàstica!!!! No, no calen màquines... però a vegades ajuden a la comunicació...
EliminaAferradetes, preciosa...
Hehehehe ai, ai, quin malentès!!
ResponEliminaDe totes formes... no sé què dir-te CARME, potser, en recuperar els mitjans antics es recuperaria una mica de romanticisme perdut!
Recordo unes cartes que ens escrivíem fa anys amb una amiga meva, a mà, i enganxàvem tot tipus de coses: trossets de llana que ens havíem comprat per fer un jersei, un trosset de roba de tal o qual cosa…
Pot ser el “clec-clec” escandalós però entranyable de la Underwood els hi retornarà la màgia del passat… O, com a mínim, que ho provi, ja que s’ha gastat els calers!! :-DDD
M'agrada el teu riure...
EliminaUi! jo també havia escrit cartes d'aquestes on hi posava "cosetes" a dins, quins records...
Que ho provi, que ho provi... que aprofiti la maquinota...
Gràaaacies!!! :-DDD
EliminaMés important és el contingut que la forma, però el fet de comprar l'Underwood ja demostra interès per provar una nova manera de comunicar-se. Esperem que trobi les paraules adients.
ResponEliminaI una màquina d'escriure antiga sempre queda bé com ha objecte de decoració.