Plàcida la tarda, s'eixampla, vora el canal. Amb el dit ressegueixo els penjollets vegetals desconeguts que envaeixen la porta. Deu fer temps que no s'obre. De nou m'amara una sensació de bellesa inassolible, com si m'hagués de quedar alguna cosa, d'aquesta estona i em sentís incapaç de saber què és. Sobre el canal s'aboquen adelerades flors obertament vermelles. Flueix l'aigua amb un gest mandrós, pentinant herbes i algues. La mainada intenten pescar en aquestes aigües, mentre jo miro i vagarejo i aleshores, amb un petit clic pesco la imatge, per si fos això el que m'havia d'endur... potser, el que m'havia de quedar era simplement la sensació de bellesa inassolible... és manté quan miro el dibuix.
Te'n recordes, quan només amb la teva música, viatjàvem pels núvols? Quan tornem a pujar-hi, m'esperaré el que calgui, allà ben asseguda just davant teu, a la parada dels núvols, que en passin alguns d'aquest color.
Inundats, els camins de l'ànima d'emocions que es desborden. Una barqueta de salvament sura molt a prop, davant la porta. Fugir o no fugir de nosaltres mateixos
La Iruna m'ha ofert, als comentaris, una cançó per acompanyar el post. L'acompanyo doncs... ;)
Avui faria 90 anys. D'aquí pocs dies en farà 30 que va morir. Ho he trobat a ca la Júlia.
Brassens és uns dels grans, amb una poesia sense complexos, a vegades seva, a vegades musicant altres autors, sovint molt provocador, sovint molt tendre, i sempre sabent combinar la seva condició d'anarquista, de lliure pensador, de persona sense prejudicis, crític fins al fons, amb l'amor per l'ésser humà, pels amics, per les persones que estimava. És una cançó de crítica dels benestants. Metàfora a través de les aus, de l'aviram i dels ocells migradors i lliures. Perdoneu el rotllo però a mi m'encanta.
Aquesta cançó és un poema de Jean Richepin, que li va costar un procés per atacar i ultratjar els bons costums.
És difícil aquesta traducció que em proposo. Però és una cançó que sempre m'emociona, sempre...
Ô vie heureuse des bourgeois
Qu'avril bourgeonne
Ou que decembre gèle,
Ils sont fiers et contents
Ce pigeon est aimé,
Trois jours par sa pigeonne
Ça lui suffit il sait
Que l'amour n'a qu'un temps
Ce dindon a toujours
Béni sa destinée
Et quand vient le moment
De mourir il faut voir
Cette jeune oie en pleurs
C'est la que je suis née
Je meurs presd de ma mère
Et je fais mon devoir
Elle a fait son devoir
C'est a dire que Onques
Elle n'eut de souhait
Impossible elle n'eut
Aucun rêve de lune
Aucun désir de jonque
L'emportant sans rameurs
Sur un fleuve inconnu
Et tous sont ainsi faits
Vivre la même vie
Toujours pour ces gens là
Cela n'est point hideux
Ce canard n'a qu'un bec
Et n'eut jamais envie
Ou de n'en plus avoir
Ou bien d'en avoir deux
Ils n'ont aucun besoin
De baiser sur les lèvres
Et loin des songes vains
Loin des soucis cuisants
Possèdent pour tout cœur
Un vicere sans fièvre
Un coucou régulier
Et garanti dix ans
Ô les gens bien heureux
Tout à coup dans l'espace
Si haut qu'ils semblent aller
Lentement en grand vol
En forme de triangle
Arrivent planent, et passent
Où vont ils? ... qui sont-ils ?
Comme ils sont loins du sol
Regardez les passer, eux
Ce sont les sauvages
Ils vont où leur desir
Le veut par dessus monts
Et bois, et mers, et vents
Et loin des esclavages
L'air qu'ils boivent
Ferait éclater vos poumons
Regardez les avant
D'atteindre sa chimère
Plus d'un l'aile rompue
Et du sang plein les yeux
Mourra. Ces pauvres gens
Ont aussi femme et mère
Et savent les aimer
Aussi bien que vous, mieux
Pour choyer cette femme
Et nourrir cette mère
Ils pouvaient devenir
Volailles comme vous
Mais ils sont avant tout
Des fils de la chimère
Des asoiffés d'azur
Des poètes des fous
Regardez les vieux coqs
Jeune Oie édifiante
Rien de vous ne pourra
monter aussi haut qu'eux
Et le peu qui viendra
d'eux à vous
C'est leur fiante
Les bourgeois sont troublés
De voir passer les gueux.
Oh! vida feliç dels burgesos Que l'abril borrona O que el desembre gela. Estan orgullosos i contents. Aquest colom ha estat estimat,
Tres dies per la seva coloma Això li és suficient, sap
Que l'amor no té més que un temps
Aquest gall dindi sempre
ha beneït el seu destí.
I quan li ve el moment
De morir, cal veure
Aquesta jove oca en plors.
És aquí on jo he nascut
Moro vora de la meva mare
I he complert el meu deure
Ella ha fet el seu deure.
És a dir que mai
No tingué cap desig impossible
Mai no tingué
Cap somni de lluna
Cap desig de vaixell
que se l'emportés sense remers
Sobre un riu desconegut
I tots són fets així:
Viuen la mateixa vida
I mai per aquesta gent
això no té res d'horrible
Aquest ànec només té un bec
I no tingué mai enveja
O de no tenir-ne cap
O bé de tenir-ne dos
No tenen cap necessitat
De petons sobre els llavis
I lluny dels somnis vans
Lluny de les preocupacions urgents
Posseeixen per tot cor
Una víscera sense febre
Un cucut regular
I garantit per deu anys.
Oh! la gent ben feliç
Tot de cop, en l'espai
Tan amunt que semblen anar
Lentament, en un ran vol.
En forma de triangle
Arriben planegen, i passen
On van? ... qui són ?
Com són tan lluny del sòl
Mireu-los passar, ells,
Aquest són els salvatges
Van on el seu desig vol
Per sobre les muntanyes
I boscos, i mars, i vents
I lluny dels esclavatges
L'aire que beuen
Faria esclatar els vostres pulmons
Mireu-los abans
D'arribar a la seva quimera
Més d'un, l'ala trencada
I els ulls plens de sang.
Moriran. Aquesta pobre gent
Tenen també dona i mare
I les saben estimar
Tan bé o millor que vosaltres
Per mimar aquesta dona
I alimentar aquesta mare.
Podien esdevenir aviram com vosaltres
Però són abans tot, fills de la quimera
Assedegats d'atzur, poetes, bojos.
Mira els vells galls
Jove oca edificant
Res de vosaltres no podrà
pujar mai tan amunt com ells
I el poc qui vindrà d'ells a vosaltres
Serà la seva femta.
Els burgesos s'han trasbalsat
De veure passar els rodamóns.
Va sentir els tocs de campana i va dirigir la proa a terra, com si volgués navegar un mar de fonoll. Menava la barqueta com una galera empesa per setzevents. Una columna de foc sortia del seu refugi. Maleïts bandits! Volien la seva vida i no pararien fins a tenir-la.
Aquest març 2011, Itàlia celebrava el 150 aniversari de la seva creació.
A Roma es representava l'òpera Nabucco de Giuseppe Verdi dirigida per Riccardo Muti.
Amb la presència de Berlusconi
Va'pensiero és el cant del cor dels esclaus oprimits lluny de la seva terra.
A Itàlia aquest cant sempre ha estat símbol de la recerca de la llibertat.
Quan va acabar el Va'pensiero, a mitja funció, el públic va demanar un bis.
"Jo no volia fer només un bis a mitja funció. Hi havia d'haver una bona raó per fer-ho" va dir després Muti.
Es va dirigir al públic i també a Berlusconi i va dir que li havien de donar un sentit nou a aquest cant, tot proposant que cantessin junts. "Ja no tinc 30 anys i he viscut la meva vida, però ara com a Italià, sento vergonya del que passa al meu país. Accepto doncs la vostra demanda de bis del Va'pensiero. No només per la joia patriòtica que sento, sinó perquè aquesta nit mentre dirigia el cor que cantava "Oh la meva pàtria, tan bella i abandonada!" he pensat que si continuem així, matarem la cultura sobre la qual Itàlia està construïda. Aleshores, la nostra pàtria seria bella i perduda."
El públic, es va aixecar, el cor també. Dura 8 minuts però és molt emocionant. Si teniu temps mireu-vos-ho.
D'una fotografia trobada a Adverbia, de Jordi Dorca Com exultant cruixidell voldria saber cridar-te i convertir el meu brinic en veu, en mot i abraçada. .................................Carme
El xiric del cruixidell, molt penetrant, sona dalt de la talaia ....................................Pilar
Cruixidell o lluïdet des de la branca més alta m'has ensenyat a cantar ja sigui matí o tarda. ....................................Carme