D'una fotografia que em va enviar la Iruna del Camins en veure el post de cala Xelida
Inundats, els camins de l'ànima
d'emocions que es desborden.
Una barqueta de salvament sura
molt a prop, davant la porta.
Fugir o no fugir de nosaltres mateixos
La Iruna m'ha ofert, als comentaris, una cançó per acompanyar el post. L'acompanyo doncs... ;)
Cançó del Bon amor de Maria del Mar Bonet
Inundats, els camins de l'ànima
d'emocions que es desborden.
Una barqueta de salvament sura
molt a prop, davant la porta.
Fugir o no fugir de nosaltres mateixos
La Iruna m'ha ofert, als comentaris, una cançó per acompanyar el post. L'acompanyo doncs... ;)
Cançó del Bon amor de Maria del Mar Bonet
Un dibuix que em ve com anell al dit, Carme. Porto uns dies estrany, tota la polèmica aquesta del català, en Quintana i companyia m'ha deixat descol.locat (ja ho has vist); aquest paisatge m'asserena, gràcies per ser tan oportuna!
ResponEliminaho has dibuixat preciós, carme.
ResponElimina"molt a prop, davant la porta" m'ha recordat una cançó que vaig tornar a escoltar fa pocs dies de la maria del mar bonet, la cançó del bon amor, on diu:
jo cant as mig des carrer,
bon amor, davant ca vostra.
la coneixes?
http://www.youtube.com/watch?v=N3ppSS9FLwY&feature=fvst
si et fixes en aquella foto i en aquell dibuix teu, podrien ser lo mateix paisatge des de diferents perspectives. mira l'arbre, les teulades... però en una hi ha aigua i a l'altra, la terra.
allò era xerta, i això teu... se pot saber què és?
Quina calma que dona la barca devant la porta...
ResponEliminaes pau...
Ferran, ens encomanem els uns als altres. Jo us dec sovint als que sou "més batalladors" de prendre consciència de coses diverses, de reflexionar-hi més en calma, de no apartar-ho i arraconar-ho per massa desagradable. D'acostar-me a les coses que no m'agraden. Us dec que em feu baixar dels meus núvols i els meus somnis que busquen sempre la petita felicitat de cada dia. Si et puc tornar d'una altra manera, una part del deute, benvinguda sigui la oportunitat o la coincidència! Això deu ser ser amics... encomanar-se i entendre's en les diferències. Una abraçada, Ferran.
ResponEliminaIruna, sí que conec la cançó de Maria de Mar... la torno a escoltar és molt bonica. M'alegro que t'agradi el meu dibuix, dibuixar aigua per a mi és un gran repte, a vegades sembla aigua i a vegades no ho sembla. :) Al costat de cala Xelida, al mateix camí de Ronda hi ha unes cases, una d'elles tenia una barca al davant encara que el mar estava ben bé un parell de pisos més avall... no sé quant metres, però si sé quants pisos. :) Una abraçada bonica.
sargantana, pau en una inundació... sembla complicat, pe`ro al mateix temps tenir una barca en una inundació pot donar molta pau.
ResponEliminaAi, quin dilema... un dilema molt transcendent, no cregues que no.
ResponEliminaEls dibuixos molt bonics. Has posat a dos cantants que m'agraden molt. Sobre tot la Ma del Mar amb la veu única, profunda, clara amb modelacions com onades de caliu...
ResponEliminaSaps una cosa?
ResponEliminaSi mai em pregunten com vull que sigui el lloc on voldria viure.
Crec que els hi diria que voldria viure dins un dibuix dels teus, aquest em va perfecte, ple d'emocions i una barqueta per quan necessito fugir i pensar.
Gràcies, Carme. Per fer-me sentir que hi ha llocs on hi ha la pau que necessitem.
Sí, és un dilema, Noves Flors! :)
ResponEliminaGràcies, Mª Antònia!
Pep, compartim racons de pau, doncs. Tens raó, la necessitem. No sé si se't faria massa petit un dibuix dels meus per viure ... he he he... tot just si mesuren un pam! :)
Fins i tot amb el paint ets capaç de fer-nos veure l'aigua!
ResponEliminaInunda'ns de dibuixos, guapa!
Caram! és una inundació i es nota en l'arbre... però la casa no va patir danys, oi? (espero!)
ResponEliminaTenir una via d'escapament ja és molt, malgrat la desgràcia
ResponEliminaVeig que en Garbí, m'ha tret les paraules de la boca. Tant de bo tinguéssim sempre una barqueta a punt, per salvar-nos i fugir de les nostres petites o grans inundacions.
ResponEliminaNo, no es pot fugir de les indundacions de l'ànima. S'hi ha d'estar, salvar els mobles com es puguin i quan ja estigui tot inundat, quan tot ja no pugui ser pitjor, començar a feinejar, a netejar els desperfectes, els danys, poc a poc, i tornar a recomençar.
ResponEliminaFugir de dins teu a dins teu, és una proesa que ens ajuda a no haver de fer-ho en altres inundacions.
ResponEliminaColors i reflexos. T'han sortit rodons; com el poema.
ResponEliminaLa teva resposta és de treure's el barret, benvolguda Carme. He de dir que no em sorprèn, potser ens coneixem més del que ens pensem :)
ResponEliminaUna abraçada, i gràcies per ser-hi.
El dibuix, el poema i la cançó són preciosos. Salvar-se d'un mateix!
ResponEliminaFanalet, :) gràcies, guapa!
ResponEliminaAssumpta, la veritat és que no en sé res... jo només vaig rebre la foto, era ja una mica antiga o sigui que si desperfectes van haver-hi ja són passats. :)
Sí, sempre és bo tenir-ne la possibilitat, garbí!
Josep Lluís, tant de bo poguéssim ser barquetes de salvament els uns pels altres, quan ens cal! :)
Cal arremangar-se un i altre cop, rits, no en dubtis, ara, a vegades també hi ha barquetes de salvament, també hi són, de veritat. :)
Pilar, aprendre de cada vegada, perquè les inundacions es minimitzin. :)
Gràcies, Ramon!
Ens coneixem, Ferran, i tant que sí! Una abraçada i gràcies per tornar!
Moltes gràcies, Jordi!
Sembla una ironia que el dibuix d'una inundació ens proporcioni calma, i en altres llocs la terra resseca, demana aigua amb crits d'angoixa. Sembla, però que serà per poc temps.
ResponEliminaPreciós el dibuix.
Una abraçada,
M. Roser
Uff...m'havia perdut aquesta entrada, però amb el que m'agrada rellegir blogs i trobar entrades antigues, per sort l'he trobat!
ResponEliminaEmocions que es desborden, que ens inunden l'esperit sense que sapiguem gaire com navegar per les seves aigües. Com fer-ho per obrir les comportes i deixar sortir l'aigua?
Molt bonica! Una abraçada.
Una abraçada, Mª Roser!
ResponEliminaBarce, m'alegro que hagis arribat aquí, i d'aquest comentari, em dóna sensació d'entesa i complicitat.