d'aquest fosc engranatge.
Som la més feble.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Gràcies per compartir els moments
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Premi a la millor iniciativa 2008
Premi c@ts imatges 2009
Gràcies!
Gràcies a tots!
Regal de l'Anton.
Gràcies
Gràcies!
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Itineràncies poètiques
Tot el mes de Juliol
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
23 que col·leccionen amb mi:
Una mica funest, però com a sentència està molt bé. Baixa els fums a qualsevol.
Però també la més creativa!
I també la que més falta fa.....poden prescindir d'unes quantes, però no de totes.
Sensació d'impotència.
Has dit moltíssim en poques paraules. Malauradament tens tota la raó. Igualment enhorabona, el text s'adiu perfectament a la imatge :)
Certament, la més feble. Però també m'ha agradat molt la puntualització del Porquet: convida a l'optimisme :)
Molt molt bo, el poema. Però una mica "pessimist", que dic jo.
Els mecanismes s'aturen quan es trenca alguna de les seves peces, normalment la primera que ho fa és la més feble, per això hauríem de cuidar molt més bé aquestes peces de la nostra societat ... que semblen insignificants.
Bona nit Carme.
Ostres... molt ben trobat, però molt dur!
ja ens podem baixar els fums, ja tots plegats, de fet jo sempre he pensat que tots plegats som ben poca cosa... i parlo de la humanitat en general, que no ens n'acabem de sortir de cap manera...
Això sí, porquet, en aquest aspecte som uns cracks, els homes!
Sí, és cert, garbí! La intervenció humana sempre acaba essent necessària en un moment o altre.
Sí, Noves Flors és la que tinc ben sovint darrerament.
Gràcies, Caterina!
D'acord, Ferran, és cert. I és que la gràcia de la vida és que tot té sempre dues cares. :)
Pessimist del tot... Jordi! Un dia és un dia!
Convindria cuidar-les molt bé, Pere... i crec que no s'està fent. Bona nit, maco!
Sí, és cert, avui m'ha donat per aquí... una mica de realisme... devia caure de massa amunt, ahir.
Som una peça clau, tan en la destrucció com en el bon funcionament.
Tot depen de nosaltres.
Bona nit, Carme.
És una bona manera de veure-ho, Pep.
Però jo que sóc essencialment optimista pel que fa a les coses més personals, familiars i més properes. M'entra una gran sensació d'impotència quan penso en les més col·lectives...
Bona nit, pep!
potser som la peça més feble perquè no ens hem adonat que hi ha milers d'altres peces com nosaltres...i la unió fa la força ....
Potser sí, Elfree, jo ho començo a dubtar. Clar que no sé si dubto que la unió fa la força o començo a creure que la unió és impossible.
És bo, és dur... i és cert. A mi també m'agradaria creure en que som capaços de moltes coses si anem junts però els que manen l'engranatge coneixen perfectament aquesta feblesa de les "peces soltes" i saben com aprofitar-se'n.
Què poca cosa som enmig de tanta ferralla!!... però com en Chaplin en aquesta imatge, què ens ho fa veure tan bé, no hem de perdre el somriure i l'entusiasme de sentir-nos "peça encara què, petita" i ocupar el nostre important lloc!!
Una abraçada.
Uf! quanta raó!
Bon dia, Carme.
Però en la feblesa tenim més llum que no l'engranatge...
Des del far.
onatge
Febles i quan fem pinya ens sentim forts.
A vegades la baula més feble pot fer la guitza.
Tot i així, necessària.
Ho reconec. El vaig llegir a la feina i em va impressionar. Però tinc com a norma a la feina no posar-me a mirar blogs (cosa que de tant en tant, em salto) i no comentar (tb de molt tan en tant, me la salto, xò intento ser més curosa).
Total, que ja l'havia llegit i em va agradar moltíssim. Tant que vaig pensar fer-ne algun punt de llibre. Avui que per fi bloguejo tranquil·lament, me n'adono que no havia comentat ni menys encara, haver-te demanat permís per fer el punt de llibre. Me'l deixes?
I tant que te'l deixo, rits!
Publica un comentari