Jardins de Rayol

Sobre l'escuma
que creix i que s'escapa
construïm els camins
i fem d'una a una les passes.
Les idees, com un pi que s'aboca
arrelen al camí.
Es fan escuma.

Rougon

Sobre les gorgues, 
damunt dels cingles. 
Mentre l'aigua sembla verda 
 i s'escola al fons dels barrancs. 
Arrecerat a la pedra més alta 
s'amaga el poble amb els seus habitants.

Moustiers

La deu, com un gorg d'on surt un riu, les cascades, els ponts.

L'ermita dalt de tot. L'estrella que penja de cingle a cingle.
El campanar sobri entre les cases amb les finestres de colors.

Camps verds

d'una aquarel·la d'una fotografia de sa lluna

 La primavera 
 posa de puntetes 
 branquillons i matolls. 
Tot es renova i creix. 
Intercanvis de perfums 
s'enceten de nou. 
Per què recordar el fred? 
Si la terra i l'aire 
són tebis i agradables. 
Estimar-nos, està escrit a cada passa.

Relats conjunts - La petita obrera

Una proposta de Relats conjunts

He mirat al meu voltant,  he vist el menjador de casa, de mobles senzills i alegres, de fusta clara, amb dos finestrals per on entra el sol que ens escalfa la primavera,  fresqueta encara. Que bé que s'hi està!

I torno a mirar el quadre, sempre l'havia vist i  de tant conegut no m'hi fixava. Avui sí. Li dic al pare:

- Això representa una fàbrica? Què hi fa aquesta nena?
- Sí, és una fabrica i la màquina és un teler. La nena hi  treballa.
- I no va a l'escola?
- No, no hi va, abans els nens i les nenes no podien anar gaire a l'escola havien de treballar per guanyar diners. I treballaven moltes hores.

Tinc 12 anys, aquella nena del quadre em sembla be bé de la meva edat. M'entristeixo molt per ella.

 Aleshores,  torno a mirar al meu voltant, el pis sota teulada assolellat, els meus pares i germans, les meves coses, els meus quaderns i llibres d'escola. I decideixo que jo sóc una persona molt afortunada d'haver nascut en aquest lloc, en aquesta època i en una família, senzilla però feliç.  

Pantà de Sant Llorenç de Montgai

Sant Llorenç de Montgai

No volia pas oblidar aquell vent a la cara.  Era el senyal de la seva manera de viure. Sentir-lo, ben real, fos com fos, a vegades fred, a vegades suau, a vegades punyent, a vegades tan necessari per a ella. Sabia, però que no tot era el vent. Hi havia també el sol i l'ombra, la calma i els recers on protegir-se. 

Avui, mentre passejava pels mateixos camins, anava completant les peces del seu puzzle. La intensitat que encaixava al costat de  la placidesa, la quotidianitat que completava la seva forma en els moments únics, les paraules que s'envoltaven de peces de silenci endins, les coses petites que no podien separar-se mai de les coses importants... 

L'aigua necessita moltes peces per abastar tots els seus reflexos.

Campanar

Recordeu el campanar petit?

Jo  no coneixia el teu campanar petit, ni com era el seu so... Però tu me'n vas fer un poema i me'l vas recitar poc a poc, perquè m'hi fixés bé. 

Quan són les vuit, repica content, és ben bé així, com dius:  primer els quarts, després les hores, al cap d'un minut, repeteix les vuit campanades de les hores. Però després, t'agafa per sorpresa aquell repicar com d'alegria d'un nou matí, repica i repica, primer amb un ritme que sembla una melodia i finalment amb uns tocs rapidíssims que desperten no només el cos sinó les ganes de viure.

A la nit, el repic diferent, més suau i nostàlgic... I es va adormint a poc a poc, quan s'acomiada a les dotze de la nit. Les campanes sembla que diguin: bona-nit-bona-nit-bona-nit... Cada cop més lent i més fluixet. 

Fins demà!

Mar - Una proposta d'Antaviana

M'enlluerna el blau
i la claror
que inunda el mar.

M'enlluerna el blau
del teus ulls
en inundar-me.
.............................................carme

Atzur. 
Mirada marina 
enlluernada de blau. 
Nedar als teus ulls.
........................................fanal blau

Blau de blaus!
Blau del cel, 
Blau de la mar, 
Blau dels teus ulls;
mirada blava. 
............................................Glòria

Lluert - post participatiu

Un altre lluert (o millor dit, el mateix)

Quan els va veure, ella, amb la càmera a punt a tot just dues passes d'ell, i ell quiet immòbil, ple de sang freda, atrevit i presumit, posant com un artista de cinema, va estar a punt d'esguerrar l'escena. Tenia des de sempre un punt trapella que sovint li portava problemes i que altres persones, amb menys generositat l'anomenaven poca-solta. Es va aturar a temps i no fer el soroll de la moto que li sortia tan bé.  Va recular una mica per deixar-los fer. Va treure el seu iPad de la motxilla i va fer quatre traços de colors. Va tenir temps de fer una foto de l'escena completa, mentre ella se'l mirava i remirava pels quatre costats. Quan l'animaló va estar cansat de posar, va marxar lleuger per entre les herbes altes de l'aiguamoll.

Si voleu participar, imagineu una continuació d'aquesta escena... En la forma que vulgueu, diàleg o no, que hi posi un punt final o no...

Segueixo jo:

Aleshores em va veure, a mi. Es va quedar parada...

- Ah! Gràcies, per deixar-me acabar... Tu també li has pogut fer una foto? 

- No, jo la foto te l'he fet a tu, ets més maca! A ell l'he dibuixat!

- Dibuixat? Sí que ets ràpid!

- Ho he fet per si et quedava  borrosa la foto... Perquè tinguessis un recanvi.

- A veure?

- Dona, el dibuix del "bitxo" no m'ha sortit  gens bé, la foto sí, molt maca.

- Lluert.

- Com dius? Es un insult, això?

- No, home, és el nom de l'animaló: lluert.

- Doncs jo, Lluís, i tu?

- Ha, ha, ha, ha... Jo, Llúcia!

- Ha, ha, ha...  Vols que seguim la passejada junts, Llúcia?

- I tant que sí!

- Et puc fer més fotos?

- Només si surto en companyia d'altres animals... Sola no m'agrada

- Amb mi tens la companyia animal assegurada. Cap problema.

Segueix l'Elfreelang:

Mentrestant l'animaló , el lluert lluent i pacient que va posar per deixar-se dibuixar, pensava mig rialler que amb ben poca cosa , estar-se quiet, havia propiciat la millor obra d'art del món: que ells dos comencessin a mirar-se i a parlar, potser inici d'una bona amistat o d'un amor .....i el lluert ben cofoi poc a poc se'ls va queda mirant a ells...

Segueix la Montse:

Avui, desprès de prendrem 8 cafès, estic ple d'energia. Sempre he tingut moltes aficions., però mai m'hauria imaginat que la meva fascinació per les passions ocultes de la gent, em despertes aquest do de seduir i atreure a dos persones desconegudes. Quan era petit solia buscar lloc ocults, m'agradava experimentar la sensació de risc i que allí hi podia passar qualsevol cosa, com aquell 21 de Març amb la inoblidable trobada de poetes.  

Segueix la Mercè:

Vaig amagar-me en unes bardisses prop la pedra on reposava, i per entre mig de la verdor de les herbes, me'ls mirava...; no tenien res d'especial: no eren àgils i ràpids com nosaltres, més aviat els seus moviments eren maldestres; portaven una petita capsa negra a les potes davanteres i volien ensenyar-me-la de molt a prop. La seva coloració deixava molt que desitjar...un ocre-rosat esvaït... uuuffff, res comparable a la escamosa suavitat verd maragda que ens vesteix. Ben pensat, val més que marxi a buscar a la meva lluerta i li contaré que he fet de model mentre reposava prenent el sol molt quiet, prop d'unes bardisses.

Heu vist que ja tenim llibre?

Ja tenim llibre!!!!

Els del Zurich s'ho han currat i han comprat  un munt de llibres...

Amb la seva ajuda, ja hi som!!!!

Ai, la Laia Magrinyà quan sàpiga que ens hem avançat a la seva novel·la! Es morirà d'enveja!