Sobre l'escuma
que creix i que s'escapa
construïm els camins
i fem d'una a una les passes.
Les idees, com un pi que s'aboca
arrelen al camí.
Es fan escuma.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Pas a pas vivim la vida, i camins que ens hi arrelen.
ResponEliminaNo hem de deixar mai d'arrelar-nos...
EliminaL'escuma serien els versos.
ResponEliminaAixò mateix...
EliminaÉs com una mena de solitud acompanyadíssima d'escuma i vent.
ResponEliminaHi arrelen idees.
M'agrada molt la teva interpretació, Jordi... Moltes gracies!
EliminaAmb els peus banyats d'escuma ens gronxarem, de tant en tant, en la branca del pi.
ResponEliminaEl pi... Que ens gronxa i ens sosté al mateix temps.
Eliminapas a pas, pels camins de ronda
ResponEliminamaco!
Gràcies, Mati!!!
EliminaConstruir camins d' escuma o de terra, allò important és posar-s'hi
ResponEliminaI no claudicar...
EliminaCamins d'escuma, pas a pas, sens deturar-se.
ResponEliminaMés lluny, hem d'anar més lluny...
Eliminaescuma que creix i dibuixa somnis eteris que s'enlairen
ResponEliminaL'escuma sempre és com un somni,
Elimina