dimecres, 25 de març de 2015

Relats conjunts - La petita obrera

Una proposta de Relats conjunts
He mirat al meu voltant,  he vist el menjador de casa, de mobles senzills i alegres, de fusta clara, amb dos finestrals per on entra el sol que ens escalfa la primavera,  fresqueta encara. Que bé que s'hi està!

I torno a mirar el quadre, sempre l'havia vist i  de tant conegut no m'hi fixava. Avui sí. Li dic al pare:

- Això representa una fàbrica? Què hi fa aquesta nena?
- Sí, és una fabrica i la màquina és un teler. La nena hi  treballa.
- I no va a l'escola?
- No, no hi va, abans els nens i les nenes no podien anar gaire a l'escola havien de treballar per guanyar diners. I treballaven moltes hores.

Tinc 12 anys, aquella nena del quadre em sembla be bé de la meva edat. M'entristeixo molt per ella.

 Aleshores,  torno a mirar al meu voltant, el pis sota teulada assolellat, els meus pares i germans, les meves coses, els meus quaderns i llibres d'escola. I decideixo que jo sóc una persona molt afortunada d'haver nascut en aquest lloc, en aquesta època i en una família, senzilla però feliç.  

24 comentaris:

  1. Una nena amb una gran capacitat de reflexió, sap posar-se en el lloc de l'altre. Curiosament, preguntar-nos sobre els altres ens porta a mirar-nos des d'un punt diferent. Crec que és molt important ssaber valorar allò som i tenim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És molt important, saber valorar el que tenim, i tant! I no sempre ho fem.

      Elimina
  2. amb pocs anys la gent ja no recordarà que abans es treballava de tant jove i amb tanta precarietat, però potser que arribarà un moment que estarem pitjor que aquesta nena del teler. Esperem que no

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esperem que no... en tot cas no ho hauríem de permetre, de seguir anant enrere, enrere...

      Elimina
  3. Tant de bo molts nens i moltes nenes d'avui dia fossin capaços de fer aquesta reflexió i interioritzar-ho ben bé. Ens cal aquesta mena d'humilitat i de saber que som afortunats en moltes coses, per més que ens queixem de la nostra situació. En canvi, sembla que molts nens pugen pensant que tot és fàcil i valorant molt poc el que tenen. Mal assumpte. Ben vist el teu relat Carme, i millor executat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estaria molt bé que sabéssim transmetre aquesta sensació d'esta contents del que tenim. als nens i joves. Gràcies, XeXu.

      Elimina
  4. M'agrada, la capacitat d'observació és bàsica per aprendre.

    ResponElimina
  5. ara tenim la possibilitat de fer formació contínua, sempre podem estudiar, i si ho volem en xarxa
    penso sovint en allò que 'no' hi tenim a casa, i és un descans; deu ser una altra versió idèntica de la teva família senzilla i feliç
    .

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una visió interessant i bonica d'aquest agraïment o sort del que tenim... també pensar que és una sort del que no tenim. M'agrada, un afegit realment profund.

      Elimina
  6. Als nens d'avui els costa molt reconèixer que tenen molta sort amb el que tenen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs, segur que els costa i és una llàstima... suposo que és que la "societat" i els mitjans els pressionen sempre a voler més.

      Elimina
  7. El primer pas per no repetir errors del passat és conèixer aquests errors i reflexionar-hi. La protagonista del relat ho fa molt bé això. M'agrada!

    ResponElimina
  8. Que bé que la nena reconegui la sort que té.
    Quina sort serà quan tots els nens i nenes del planeta tinguin igualats els drets als d'aquesta nena i quedi lluny per sempre l'imatge del quadre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades sembla que no hi arribarem mai, però hi hauríem d'arribar.

      Elimina
  9. I molt assenyada! reconèixer tot el que té diu molt d'aquesta criatura

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, tant de bo hi haguessin més criatures que ho poguessen veure així

      Elimina
  10. És la diferència entre l'estar i el benestar. Aquesta nena només té la primera part del que dic.

    ResponElimina
  11. Al final som molts els que tenim sort d'haver nascut on ho hem fet...

    ResponElimina
  12. Doncs si, sovint no valorem el que tenim. I això fa que els nens tampoc ho valorin. Quants nens i nenes hi ha que encara no poden anar a escola? I com de prepotents poden arribar els nens i nenes de les nostres escoles. Per sort, molts se n'adonen.

    ResponElimina
  13. És bo apreciar el que tenim, agrair-ho. L'ambiciós i l'envejós no viu mai feliç.
    Bon relat, Carme!

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari