Lluert - post participatiu

Un altre lluert (o millor dit, el mateix)

Quan els va veure, ella, amb la càmera a punt a tot just dues passes d'ell, i ell quiet immòbil, ple de sang freda, atrevit i presumit, posant com un artista de cinema, va estar a punt d'esguerrar l'escena. Tenia des de sempre un punt trapella que sovint li portava problemes i que altres persones, amb menys generositat l'anomenaven poca-solta. Es va aturar a temps i no fer el soroll de la moto que li sortia tan bé.  Va recular una mica per deixar-los fer. Va treure el seu iPad de la motxilla i va fer quatre traços de colors. Va tenir temps de fer una foto de l'escena completa, mentre ella se'l mirava i remirava pels quatre costats. Quan l'animaló va estar cansat de posar, va marxar lleuger per entre les herbes altes de l'aiguamoll.

Si voleu participar, imagineu una continuació d'aquesta escena... En la forma que vulgueu, diàleg o no, que hi posi un punt final o no...

Segueixo jo:

Aleshores em va veure, a mi. Es va quedar parada...

- Ah! Gràcies, per deixar-me acabar... Tu també li has pogut fer una foto? 

- No, jo la foto te l'he fet a tu, ets més maca! A ell l'he dibuixat!

- Dibuixat? Sí que ets ràpid!

- Ho he fet per si et quedava  borrosa la foto... Perquè tinguessis un recanvi.

- A veure?

- Dona, el dibuix del "bitxo" no m'ha sortit  gens bé, la foto sí, molt maca.

- Lluert.

- Com dius? Es un insult, això?

- No, home, és el nom de l'animaló: lluert.

- Doncs jo, Lluís, i tu?

- Ha, ha, ha, ha... Jo, Llúcia!

- Ha, ha, ha...  Vols que seguim la passejada junts, Llúcia?

- I tant que sí!

- Et puc fer més fotos?

- Només si surto en companyia d'altres animals... Sola no m'agrada

- Amb mi tens la companyia animal assegurada. Cap problema.

Segueix l'Elfreelang:

Mentrestant l'animaló , el lluert lluent i pacient que va posar per deixar-se dibuixar, pensava mig rialler que amb ben poca cosa , estar-se quiet, havia propiciat la millor obra d'art del món: que ells dos comencessin a mirar-se i a parlar, potser inici d'una bona amistat o d'un amor .....i el lluert ben cofoi poc a poc se'ls va queda mirant a ells...

Segueix la Montse:

Avui, desprès de prendrem 8 cafès, estic ple d'energia. Sempre he tingut moltes aficions., però mai m'hauria imaginat que la meva fascinació per les passions ocultes de la gent, em despertes aquest do de seduir i atreure a dos persones desconegudes. Quan era petit solia buscar lloc ocults, m'agradava experimentar la sensació de risc i que allí hi podia passar qualsevol cosa, com aquell 21 de Març amb la inoblidable trobada de poetes.  

Segueix la Mercè:

Vaig amagar-me en unes bardisses prop la pedra on reposava, i per entre mig de la verdor de les herbes, me'ls mirava...; no tenien res d'especial: no eren àgils i ràpids com nosaltres, més aviat els seus moviments eren maldestres; portaven una petita capsa negra a les potes davanteres i volien ensenyar-me-la de molt a prop. La seva coloració deixava molt que desitjar...un ocre-rosat esvaït... uuuffff, res comparable a la escamosa suavitat verd maragda que ens vesteix. Ben pensat, val més que marxi a buscar a la meva lluerta i li contaré que he fet de model mentre reposava prenent el sol molt quiet, prop d'unes bardisses.