dimecres, 20 de novembre de 2013

Foixà


Et  parlaré, en mig de les  espigues dels  sembrats,
per  oferir-te  els  grans de  blat  amb  les  mans.
Callaré  dalt  dels  turons, entre els  arbres  i el vent
per  deixar  que passin  amplament  tots  els silencis.
T'escoltaré  pels  camins inquiets,  mentre  pas  a pas
compasso amb  tu el teu batec,  per  acoblar-nos,
per  caminar  al mateix compàs.
Estimar  amb la mateixa  cadència.


32 comentaris:

  1. Mm' esperaré una mica en tornar als boscos de Foixà, no tinc esma de veure´ls cendrosos. Mentrestant veuré moure les teves espigues.
    Gràcies Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. He fet un dibuix de cadascun d'aquests pobles afectats pel foc... no té cap sentit fer-ho, només ha estat com una mena d'acte d'amor. Me'ls estimo i em sap molt de greu que estigui tot cremat. Jo encara no ho he vist, però tremolo de veure-ho.

      Elimina
  2. i per sempre ens acompanyaran tots els colors del verd (igual que en la cançó d'en Raimon)

    Bon i fresquet vespre, aquí al Vallès 5 graus :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Avui sí que s'ha notat el fred... ja m'hauré de canviar la jaqueta... :)

      Elimina
  3. Ací està el secret, en estimar amb la mateixa cadència. Me la puc quedar?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quedar-te... exactament què, Jp? La cadència? La meva? je, je, je...

      Elimina
    2. D'ací m'ho quedaria tot, però hui em conforme amb la idea d'estimar amb la mateixa cadència.

      Elimina
    3. La idea és fàcil, Jp, "la mateixa cadència" és tota teva, el que resulta difícil és dur-la a la pràctica... però és que jo soc una somia truites... i em vénen aquestes idees al cap, aquests sentiments al cor...

      Elimina
  4. Quin poema i dibuix més bonic Carme! Felicitats!
    Foixà és el poble del meu avi, hi vaig molt sovint, només pensar els incendis de fa poc, em poso a tremolar.

    ResponElimina
  5. Jo tampoc ho he vist, Rafel, i també em poso a tremolar quan hi penso... ploraria de pena.

    ResponElimina
  6. Que difícil caminar al mateix compàs! Quantes parelles s'hauran trencat per no haver-ho aconseguit?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que és difícil, sí, a vegades fins i tot les que nom es trenquen ho fan amb dificultats...

      Elimina
  7. És bonic aquest acte d'amor que fas a aquestes terres, Carme. M'ha agradat molt el vers final: "Estimar amb la mateixa cadència". Uf, com m'agradaria...

    Petonets

    ResponElimina
    Respostes
    1. Petonets, Sílvia... em sembla que això és una mica utòpic... o poètic... no me'n facis gaire cas...

      Elimina
  8. M'agrada com et mous per la meva zona.......A veure si t'acostes una mica més. Fins a Cassa de Pelràs, el meu poble natal

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs, mira que he voltat per la teva zona, però al teu poble no hi he estat mai... a la propera m'hi acosto i te'n faig un dibuix... :)

      Elimina
  9. Recordo haver-hi estat i em va agradar molt...Fantàstic, caminar agafats de la mà per aquests camins, mentre els batecs el cor es confonen com quan un duet, sona com una sola veu!
    Els dibuixos bonics com sempre.
    Petonets

    ResponElimina
    Respostes
    1. Era molt bonic tot això... ara tinc por d'anar-hi i veure-ho com ha quedat de cremat...

      Bona nit!

      Elimina
  10. Només llegir els dos primers versos,m'has atrapat,com ahir. T'he llegit tota, emocionant-me de nou. He contemplat el teu dibuix i he enfilat els ulls, després, fins els colors de la teva pintura.
    I plena de l'emoció que desprèn allò que ve de tú he pensat en el teu empordà cremat.
    Un pensament m'ha sorprès mentre encara et mirava: potser quan tornis a veure aquests pobles, ploraràs un instant per ells i un instant per tú, pero de seguida t'adonaràs que ni tan sols el foc pot canviar l'amor que tens a aquesta terra i res en el fons haurà canviat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, noieta, que ja em fas plorar ara mateix... però no ho fa res, plorar sovint fa bé. Gràcies, bonica!

      Que t'adormis molt bé... ;)

      Elimina
  11. No descobreixo res de nou perquè arribo tard, ja t'ho han destacat, però el darrer vers ho és tot, és la cosa més difícil del món mundial i alhora la més gran, la més plaent. Quantes coses que evoca una sola frase, amb ella ens has conquistat a tots.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Difícil, difícil, sí... gràcies, XeXu!

      Elimina
  12. Que complicat, i desitjable, acordar els compassos :-)
    I que bonic aquest Empordanet que ens presentes. Aquí, a Foixà, morí (els llibres diuen que es estranyes circumstàncies) Joan I, la nit abans havia dormit a Torroella. Algun dia algú farà una novel·la agafant com a punt de partida el misteri de Foixà

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sóc una somiadora d'acoblar compassos... :) No sabia pas això que m'expliques... sóc un autèntic desastre en història, ho reconec. Sempre ha estat allò que més m'ha costat de recordar.

      Elimina
  13. En Jofre de Foixà ni lluita, ni mata, ni vol treballar
    canta i escriu poemes ... les Regles del bon trobar.

    Bona nit Carme :)

    ResponElimina
  14. Precioses paraules Carme.
    Malaurat foc que ens pren els paratges mes meravellosos que tenim... deu ser d'una tristor immensa veure-ho tot cremat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara no ho he vist... Segur que em farà plorar...

      Elimina
  15. M'has recordat el verb FILLOLAR. Per al blat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No havia sentit mai la paraula Fillolar... Ara la busco, gràcies

      Elimina
  16. Bonic el poema i bonica l'aquarel·la... no hi ha cosa millor que sentir el pas del temps, del paisatge i dels batecs així com tu ho descrius...

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari