Col·lecció de moments: Esmorzar amb diamants

divendres, 22 de novembre del 2013

Esmorzar amb diamants - Relats conjunts

Esmorzar amb diamants, Blake Edwards, 1961

Semblava una bona estratègia, malgrat l'error inicial amb la música. Va aconseguir aturar molta gent al seu voltant que reconeixien l'escena de la pel·lícula, però que no entenien què passava, ni perquè sonava la Tardor de Vivaldi. Malgrat tot li van fer moltes fotos, la van entrevistar alguns diaris i va començar una fama estimulant, però desgraciadament efímera. Saber-se disfressar molt bé i recrear en viu i en directe, a la cinquena avinguda, un fotograma de pel·lícula, no va ser prou per ajudar-la a convertir-se en actriu. S'equivocava sempre tan a l'engròs com amb la música i no pronunciava bé ni la erra, ni la essa ni la ela...

44 comentaris:

Sergi23 de novembre del 2013, a les 3:56
Al final has introduït la tardor, eh! No n'hi ha prou en ser bon imitador, per arribar a actor cal esforçar-s'hi més, començant per no equivocar-se en la música!
ResponElimina
Respostes
Helena Bonals23 de novembre del 2013, a les 9:11
Costa molt d'imitar l'Audrey Hepburn!
ResponElimina
Respostes
jpmerch23 de novembre del 2013, a les 9:21
Les imitacions no poden ser més que pitjors que l'original, perquè si foren millors, també serien males imitacions.
ResponElimina
Respostes
McAbeu23 de novembre del 2013, a les 9:31
Em sembla que aquesta noia apart d'equivocar-se amb la música i amb l'estratègia, també ha errat el seu objectiu en la vida. Clar que, vist des d'una altra banda, potser això no és del tot veritat perquè, malgrat no pronunciar bé, no es pot dir que no tingui aptituds per fer comèdia, no?. :-)
ResponElimina
Respostes
Pere23 de novembre del 2013, a les 10:59
És curiós, aquest novembre ha fet 23 anys que vaig entrar a Tiffany 's a la 5th Ave buscant alguna empremta d'Audrey Hepburn però no vaig trobar ni rastre d'ella ... ni tan sols una cançó d'Henry Mancini.
El cinema només és per somiar i al final sempre ens quedarà Vivaldi.

Bon dia Carme.
ResponElimina
Respostes
artur23 de novembre del 2013, a les 13:25
però imaginació, no li mancava !!..... si no es prova , no se sap ; ))
Original relat, Carme !
ResponElimina
Respostes
Marta23 de novembre del 2013, a les 15:10
De la realitat a la ficció, de la ficció a la realitat, m'agrada Carme, jo també havia oblidat el tema de la tardor!
ResponElimina
Respostes
Consol23 de novembre del 2013, a les 18:16
M'ha quedat això que no sap pronunciar ni la erra, ni la essa, ni la ELA! Però on s'és vist! La erra pot passar, de la essa se n'ha de parlar: és la sonora o la sorda la que no sap? Però la ela, això de cap de les maneres. Aquesta noia necessita orientació.
ResponElimina
Respostes
Relatus23 de novembre del 2013, a les 18:28
Doncs a mi se'm va passar per alt la tardor :( Aquesta noia necessita ànims, segur que si insisteix ho aconseguirà
ResponElimina
Respostes
Matemáticas de Gabriel23 de novembre del 2013, a les 19:36
Originalíssim relat, m'ha agradat moltíssim; de la pel·lícula no cal afegir-hi res, li cal res.
Bon cap de setmana, Carme, un petonet.
ResponElimina
Respostes
M. Roser23 de novembre del 2013, a les 20:06
No em de pretendre mai voler ser qui no som, sempre és millor que perfeccionem el que som...La noia es va equivocar...
Petonets de capvespre, Carme.
ResponElimina
Respostes
maria23 de novembre del 2013, a les 21:53
Has pogut solucionar els problemes que tenies amb el blogger, Carme?
ResponElimina
Respostes
miquel24 de novembre del 2013, a les 1:58
Doncs jo encara no puc llegir el teu sos, però si el blog fins aquí. si puc fer res, m'avises.
ResponElimina
Respostes
Galionar24 de novembre del 2013, a les 11:06
Això de les disfresses és mala cosa, amiga; només funciona per divertir-se una mica, sigui en el ball de carnaval o en el ball de la vida... Més tard o més d'hora la màscara caurà. Almenys, mostrant-nos tal com som, per cutrillos que fóssim, sabem que ja no podrem anar a menys... Molt bon relat, Carme, felicitats!
Una forta abraçada!
ResponElimina
Respostes
Garbí2424 de novembre del 2013, a les 12:23
Ho tenia francament malament, per`almenys té la sensació del moment en que va pensar en que era possible.
ResponElimina
Respostes
Elfreelang24 de novembre del 2013, a les 12:47
hola primer de tot et felicito pel relat....m'ha fet gràcia això de la pronunciació.....per cert ahir no va haver manera de deixar-te cap comentari si ho vaig poder fer en el teu on demanaves ajuda...per cert ja ho has pogut arreglar?...vols dir que no tens un bitxo dins l'ordinador? t'ho dic perquè ahir vam coincidir en comentar en el blog de llampecs i trons i tu comentaves que li veies una cosa que jo no veia...bon relat bon diumenge i bona amistat amb blogger
ResponElimina
Respostes
El que em passa pel cap24 de novembre del 2013, a les 13:15
Quinze minuts de glòria són fàcils de aconseguir. Ara fer-se famosa per fer el numeret ja no és tan fàcil i més si té problemes de pronunciació....tot i que avui en dia ja gent que surt per la tele que ja m'agradaria saber quin mèrit tenen (?)
Original relat, Carme!
ResponElimina
Respostes
Núria Martínez (Bruixeta)24 de novembre del 2013, a les 18:01
Relat súper original i de una realitat que espanta : quants mals imitadors hi han per aquests mons de deu? Masses...
ResponElimina
Respostes
Rafel24 de novembre del 2013, a les 21:21
Bona idea per representar, Woody Allen i els de Polònia estan a l'aguait.
ResponElimina
Respostes
Assumpta25 de novembre del 2013, a les 0:39
Hahahahaha ostreeeeeeees pobreta!! Aquesta sí que no me l'esperava... Problemes de pronunciació!!... I no un ni dos, eh? :-DDD
ResponElimina
Respostes
sa lluna25 de novembre del 2013, a les 11:27
Per fer una cosa ben feta cal practicar molt i en aquest cas la dicció.
Aquesta història la desconeixia ... pobrissona!! ;)

Aferradetes!
ResponElimina
Respostes
Pilar26 de novembre del 2013, a les 12:29
A l'altra banda del mirall, sempre hi ha un rerefons amagat. Imaginativa, com sempre. :-)
ResponElimina
Respostes