divendres, 22 de novembre de 2013
Esmorzar amb diamants - Relats conjunts
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons

Al final has introduït la tardor, eh! No n'hi ha prou en ser bon imitador, per arribar a actor cal esforçar-s'hi més, començant per no equivocar-se en la música!
ResponSuprimeixhe, he, he... pels pèls...
SuprimeixCosta molt d'imitar l'Audrey Hepburn!
ResponSuprimeixSegur que sí, però així superficialment se'n sortia prou bé... ;)
SuprimeixLes imitacions no poden ser més que pitjors que l'original, perquè si foren millors, també serien males imitacions.
ResponSuprimeixJp, un cop més tens tota la raó del món... aquests pensament teu em té ben admirada...
SuprimeixEm sembla que aquesta noia apart d'equivocar-se amb la música i amb l'estratègia, també ha errat el seu objectiu en la vida. Clar que, vist des d'una altra banda, potser això no és del tot veritat perquè, malgrat no pronunciar bé, no es pot dir que no tingui aptituds per fer comèdia, no?. :-)
ResponSuprimeixTens tota la raó, Mc... potser hauria de fer comèdia muda... no?
SuprimeixÉs curiós, aquest novembre ha fet 23 anys que vaig entrar a Tiffany 's a la 5th Ave buscant alguna empremta d'Audrey Hepburn però no vaig trobar ni rastre d'ella ... ni tan sols una cançó d'Henry Mancini.
ResponSuprimeixEl cinema només és per somiar i al final sempre ens quedarà Vivaldi.
Bon dia Carme.
És cert, jo no fa pas 23 anys, però quan vaig ser-hi... no li vaig trobar ni rastre d'ella ni de la peli, ni massa gràcia tampoc. Ara els meus acompanyants estaven emocionats... tothom s'ho pren a la seva manera.
SuprimeixBon cap de setmana, Pere.
però imaginació, no li mancava !!..... si no es prova , no se sap ; ))
ResponSuprimeixOriginal relat, Carme !
Ella ho va provar... tens tota la raó... si no es prova...
SuprimeixGràcies Artur!
De la realitat a la ficció, de la ficció a la realitat, m'agrada Carme, jo també havia oblidat el tema de la tardor!
ResponSuprimeixGràcies, Mata, i això que jo ho havia llegit, eh? però com que feia dies, me n'havia oblidat. ;)
SuprimeixM'ha quedat això que no sap pronunciar ni la erra, ni la essa, ni la ELA! Però on s'és vist! La erra pot passar, de la essa se n'ha de parlar: és la sonora o la sorda la que no sap? Però la ela, això de cap de les maneres. Aquesta noia necessita orientació.
ResponSuprimeixTe'n faràs creus Consol, són les dues, tant la sorda com la sonora les diu "zopez" a tota màquina i la ELA... ni t'explico ... saps què diu? diu: eua... necessita logopèdia immediata!!!
Suprimeixhe, he, he... m'ha divertit molt el teu comentari... ;) gràcies.
Doncs a mi se'm va passar per alt la tardor :( Aquesta noia necessita ànims, segur que si insisteix ho aconseguirà
ResponSuprimeixÉs el costum adquirit de pensar només en al imatge. Vols dir??? Potser després del logopeda... he, he, he...
SuprimeixOriginalíssim relat, m'ha agradat moltíssim; de la pel·lícula no cal afegir-hi res, li cal res.
ResponSuprimeixBon cap de setmana, Carme, un petonet.
Una idea una mica poca-solta, però a vegades ja passa...
SuprimeixGràcies Gabriel, una abraçada
No em de pretendre mai voler ser qui no som, sempre és millor que perfeccionem el que som...La noia es va equivocar...
ResponSuprimeixPetonets de capvespre, Carme.
Petonets de bona nit, M Roser
SuprimeixHas pogut solucionar els problemes que tenies amb el blogger, Carme?
ResponSuprimeixSí, Maria, m'hi han ajudat, gràcies!!!
SuprimeixDoncs jo encara no puc llegir el teu sos, però si el blog fins aquí. si puc fer res, m'avises.
ResponSuprimeixMoltes gràcies Miquel, ja està resolt
SuprimeixAixò de les disfresses és mala cosa, amiga; només funciona per divertir-se una mica, sigui en el ball de carnaval o en el ball de la vida... Més tard o més d'hora la màscara caurà. Almenys, mostrant-nos tal com som, per cutrillos que fóssim, sabem que ja no podrem anar a menys... Molt bon relat, Carme, felicitats!
ResponSuprimeixUna forta abraçada!
Gràcies, Montse... Una idea una mica ximpleta, pero la vaig tirar endavant. Una abraçada ben forta
SuprimeixHo tenia francament malament, per`almenys té la sensació del moment en que va pensar en que era possible.
ResponSuprimeixEs va fer la il.lusió que podia funcionar...
Suprimeixhola primer de tot et felicito pel relat....m'ha fet gràcia això de la pronunciació.....per cert ahir no va haver manera de deixar-te cap comentari si ho vaig poder fer en el teu on demanaves ajuda...per cert ja ho has pogut arreglar?...vols dir que no tens un bitxo dins l'ordinador? t'ho dic perquè ahir vam coincidir en comentar en el blog de llampecs i trons i tu comentaves que li veies una cosa que jo no veia...bon relat bon diumenge i bona amistat amb blogger
ResponSuprimeixEm sembla que ja està resolt... I creuo els dits, en dir-ho... Gràcies guapissima.
SuprimeixQuinze minuts de glòria són fàcils de aconseguir. Ara fer-se famosa per fer el numeret ja no és tan fàcil i més si té problemes de pronunciació....tot i que avui en dia ja gent que surt per la tele que ja m'agradaria saber quin mèrit tenen (?)
ResponSuprimeixOriginal relat, Carme!
Hi ha molta gent amb problemes de pronunciació... He, he, he, però per fer d'actriu...
SuprimeixRelat súper original i de una realitat que espanta : quants mals imitadors hi han per aquests mons de deu? Masses...
ResponSuprimeixMolts imitadors i n'hi ha de ben divertits... Però no pas tots... Petonassos
SuprimeixBona idea per representar, Woody Allen i els de Polònia estan a l'aguait.
ResponSuprimeixHe, he, he, segur que sí... Quines idees tens...
SuprimeixHahahahaha ostreeeeeeees pobreta!! Aquesta sí que no me l'esperava... Problemes de pronunciació!!... I no un ni dos, eh? :-DDD
ResponSuprimeixHo tenia fatal... La pobra! :D
SuprimeixPer fer una cosa ben feta cal practicar molt i en aquest cas la dicció.
ResponSuprimeixAquesta història la desconeixia ... pobrissona!! ;)
Aferradetes!
Diractament logopeda, lluneta...
SuprimeixAferradetes, amb la erra i la esa impecables... he, he, he
A l'altra banda del mirall, sempre hi ha un rerefons amagat. Imaginativa, com sempre. :-)
ResponSuprimeixA vegades, les persones no som conscients de les nostres limitacions... :-)
Suprimeix