divendres, 22 de novembre de 2013

Esmorzar amb diamants - Relats conjunts

Esmorzar amb diamants, Blake Edwards, 1961


Semblava  una  bona estratègia, malgrat l'error  inicial  amb la música. Va aconseguir aturar molta gent al seu voltant que reconeixien l'escena  de la pel·lícula, però que no entenien què passava, ni perquè sonava la Tardor de Vivaldi.  Malgrat tot  li van fer moltes fotos, la van entrevistar alguns diaris i va començar una fama estimulant, però desgraciadament efímera.  Saber-se disfressar molt bé  i recrear en viu i en directe,  a la cinquena  avinguda, un  fotograma de pel·lícula, no va  ser prou  per ajudar-la  a convertir-se en actriu. S'equivocava  sempre tan a l'engròs  com amb  la música i no pronunciava  bé ni la  erra,  ni la essa  ni la ela...


44 comentaris:

  1. Al final has introduït la tardor, eh! No n'hi ha prou en ser bon imitador, per arribar a actor cal esforçar-s'hi més, començant per no equivocar-se en la música!

    ResponElimina
  2. Respostes
    1. Segur que sí, però així superficialment se'n sortia prou bé... ;)

      Elimina
  3. Les imitacions no poden ser més que pitjors que l'original, perquè si foren millors, també serien males imitacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jp, un cop més tens tota la raó del món... aquests pensament teu em té ben admirada...

      Elimina
  4. Em sembla que aquesta noia apart d'equivocar-se amb la música i amb l'estratègia, també ha errat el seu objectiu en la vida. Clar que, vist des d'una altra banda, potser això no és del tot veritat perquè, malgrat no pronunciar bé, no es pot dir que no tingui aptituds per fer comèdia, no?. :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, Mc... potser hauria de fer comèdia muda... no?

      Elimina
  5. És curiós, aquest novembre ha fet 23 anys que vaig entrar a Tiffany 's a la 5th Ave buscant alguna empremta d'Audrey Hepburn però no vaig trobar ni rastre d'ella ... ni tan sols una cançó d'Henry Mancini.
    El cinema només és per somiar i al final sempre ens quedarà Vivaldi.

    Bon dia Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert, jo no fa pas 23 anys, però quan vaig ser-hi... no li vaig trobar ni rastre d'ella ni de la peli, ni massa gràcia tampoc. Ara els meus acompanyants estaven emocionats... tothom s'ho pren a la seva manera.

      Bon cap de setmana, Pere.

      Elimina
  6. però imaginació, no li mancava !!..... si no es prova , no se sap ; ))
    Original relat, Carme !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ella ho va provar... tens tota la raó... si no es prova...

      Gràcies Artur!

      Elimina
  7. De la realitat a la ficció, de la ficció a la realitat, m'agrada Carme, jo també havia oblidat el tema de la tardor!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Mata, i això que jo ho havia llegit, eh? però com que feia dies, me n'havia oblidat. ;)

      Elimina
  8. M'ha quedat això que no sap pronunciar ni la erra, ni la essa, ni la ELA! Però on s'és vist! La erra pot passar, de la essa se n'ha de parlar: és la sonora o la sorda la que no sap? Però la ela, això de cap de les maneres. Aquesta noia necessita orientació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Te'n faràs creus Consol, són les dues, tant la sorda com la sonora les diu "zopez" a tota màquina i la ELA... ni t'explico ... saps què diu? diu: eua... necessita logopèdia immediata!!!

      he, he, he... m'ha divertit molt el teu comentari... ;) gràcies.

      Elimina
  9. Doncs a mi se'm va passar per alt la tardor :( Aquesta noia necessita ànims, segur que si insisteix ho aconseguirà

    ResponElimina
    Respostes
    1. És el costum adquirit de pensar només en al imatge. Vols dir??? Potser després del logopeda... he, he, he...

      Elimina
  10. Originalíssim relat, m'ha agradat moltíssim; de la pel·lícula no cal afegir-hi res, li cal res.
    Bon cap de setmana, Carme, un petonet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una idea una mica poca-solta, però a vegades ja passa...

      Gràcies Gabriel, una abraçada

      Elimina
  11. No em de pretendre mai voler ser qui no som, sempre és millor que perfeccionem el que som...La noia es va equivocar...
    Petonets de capvespre, Carme.

    ResponElimina
  12. Has pogut solucionar els problemes que tenies amb el blogger, Carme?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Maria, m'hi han ajudat, gràcies!!!

      Elimina
  13. Doncs jo encara no puc llegir el teu sos, però si el blog fins aquí. si puc fer res, m'avises.

    ResponElimina
  14. Això de les disfresses és mala cosa, amiga; només funciona per divertir-se una mica, sigui en el ball de carnaval o en el ball de la vida... Més tard o més d'hora la màscara caurà. Almenys, mostrant-nos tal com som, per cutrillos que fóssim, sabem que ja no podrem anar a menys... Molt bon relat, Carme, felicitats!
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Montse... Una idea una mica ximpleta, pero la vaig tirar endavant. Una abraçada ben forta

      Elimina
  15. Ho tenia francament malament, per`almenys té la sensació del moment en que va pensar en que era possible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es va fer la il.lusió que podia funcionar...

      Elimina
  16. hola primer de tot et felicito pel relat....m'ha fet gràcia això de la pronunciació.....per cert ahir no va haver manera de deixar-te cap comentari si ho vaig poder fer en el teu on demanaves ajuda...per cert ja ho has pogut arreglar?...vols dir que no tens un bitxo dins l'ordinador? t'ho dic perquè ahir vam coincidir en comentar en el blog de llampecs i trons i tu comentaves que li veies una cosa que jo no veia...bon relat bon diumenge i bona amistat amb blogger

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que ja està resolt... I creuo els dits, en dir-ho... Gràcies guapissima.

      Elimina
  17. Quinze minuts de glòria són fàcils de aconseguir. Ara fer-se famosa per fer el numeret ja no és tan fàcil i més si té problemes de pronunciació....tot i que avui en dia ja gent que surt per la tele que ja m'agradaria saber quin mèrit tenen (?)
    Original relat, Carme!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha molta gent amb problemes de pronunciació... He, he, he, però per fer d'actriu...

      Elimina
  18. Relat súper original i de una realitat que espanta : quants mals imitadors hi han per aquests mons de deu? Masses...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molts imitadors i n'hi ha de ben divertits... Però no pas tots... Petonassos

      Elimina
  19. Bona idea per representar, Woody Allen i els de Polònia estan a l'aguait.

    ResponElimina
    Respostes
    1. He, he, he, segur que sí... Quines idees tens...

      Elimina
  20. Hahahahaha ostreeeeeeees pobreta!! Aquesta sí que no me l'esperava... Problemes de pronunciació!!... I no un ni dos, eh? :-DDD

    ResponElimina
  21. Per fer una cosa ben feta cal practicar molt i en aquest cas la dicció.
    Aquesta història la desconeixia ... pobrissona!! ;)

    Aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Diractament logopeda, lluneta...

      Aferradetes, amb la erra i la esa impecables... he, he, he

      Elimina
  22. A l'altra banda del mirall, sempre hi ha un rerefons amagat. Imaginativa, com sempre. :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades, les persones no som conscients de les nostres limitacions... :-)

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari