dijous, 21 de novembre de 2013

Jafre


Escolta el so de les  llunyanes  passes,  no es  veu ningú.
De  lluny, tot sembla  desconegut  i incert.
O fins i tot  perillós.
Apropa't,  sense  disfressa.
Escriu-me  el verd  dels  xipresos,
que  s'arrengleren  pels  teus  camins.
Parla'm  del  gronxar  de les  branques,
que habiten  en els teus  somnis.
Explica'm el batec  pacient de la  campana,
que  marca  el teu temps.
I  reconeixeré  el teu pas
i et manllevaré  un somni.
i  viurem  el mateix instant.



La  Pilar  a la seva Sala de lectura  ha  fet,  amb  la seva   pròpia veu,  una  lectura  molt  emotiva  d'aquest  poema  meu.  Allà,    el poema  pren vida.

Gràcies,  Pilar!!!

29 comentaris:

  1. Escriure el verd dels xiprers per a tu resulta tan fàcil amb el pinzell a la mà... Artista.

    ResponElimina
  2. M'agradaria passejar-me per aquí :-))
    I si és cert que no es veu ningú i hi ha el silenci tan sols acompanyat per les campanes deu ser absolutament relaxant...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha bastanta calma, en aquests poblets...

      Elimina
  3. Potser perquè els conec, però aquestes pintures les trobo més maques que mai.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Joan, ja només em falta Vilopriu...

      Elimina
  4. Si els pobles parlessin... bonica il·lustració

    ResponElimina
  5. Tots els dibuixos que estàs posant aquests dies són la mar de bonics, com de poblets de conte. Tan de bo el dibuix no difereixi gaire de la realitat...

    Petonets de bon matí!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espero que no que segueixin sense diferir gaire...

      Elimina
  6. Fa dies que no et dic res i és que em sento tan identificada amb totes les teves paraules
    que sembla com si em despullés l'ànima.
    Magnífics colors també, tenen una força d'atracció brutal.

    Bessets, preciosa. :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em passa sovint a mi amb les teves, lluneta... entenc molt bé el que vols dir.

      És una petita felicitat, per a mi, identificar-me amb una altra persona, propera... espero que per a tu també, encara que els sentiments siguin un despullament melangiós.

      Els colors d'aquests dies els trobo una mica "bullits" m'agradaria haver donat més canya als poblets bonics...

      Elimina
  7. Hi ha tantes coses importants a les que a vegades no parem atenció: quins són els meus camins, quines branques habiten els meus somnis, quin so té el batec del meu temps? Som tot un món dins nosaltres mateixos i tantes vegades no el coneixem.
    Sempre, els teus poemes són una carícia que passeges per la pell de la meva ànima però aquests darrers dies m'arribes tant que acabes sent ànima mateixa.
    Bon dia Carme bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Compartir ànima, és una de les millors coses del món, Mònica. I tens raó no ens coneixem prou... però aquest no és el problema, el problema real és quan ja ni ens volem conèixer. Ple de gent que no volen... què hi farem!!!

      Bon dia i bon cap de setmana, preciosa.

      Elimina
  8. Aquest poema o reflexió, i sense voler dir que s'assemblin l'un a l'altra, m'ha fet recordar la cançó tan sentida de Barbara: "El dia que vindràs" ¿La recordes? Intens el teu poema, i bell.
    Brassens: tens raó, era ell qui tenia el paraigua però ella el demanava: "Pel carrer gran / plovia força: / sense paraigües VA passar, / JO en duia un / que aquella tarda / a un amic meu vaig 'afanar'. Ella veient que plou a dojo... " i és quan diu allò del paradís.. Ho tenia mal entès, i mira que ho he cantat i tocat vegades...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la recordo, t'he de dir que jo, musicalment era molt i molt afrancesada durant molts anys. Tot i que t'he de confessar que en llegir el títol el primer record que m'ha vingut era la versió catalana de la Guillermina Mota, adaptada per l'Espinàs. He recordat la Barbarà buscant-la al You tube. :)

      Ben bé aquesta la història que expliques del paraigua... aquest que transcrius és el començament de la cançó.

      Una abraçada, Olga, un plaer compartir dèries musicals amb tu.

      Elimina
  9. No conec l’ indret, però veient el teu dibuix m’entren ganes de passejar-me per ell

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que t'hagués agradat molt, aquest poblet i tota la zona... però hauràs d'esperar que no es vegi tant cremat...

      Elimina
  10. Aquest poble sembla que vulgui alçar-se i posar-se dempeus. Té vida pròpia.
    M'ha agradat això de "viurem el mateix instant" i em fa pensar en el valor que té compartir amb els altres petits instants de les nostres vides.
    Que siguis molt feliç, Carme.

    ResponElimina
  11. Moltíssimes gràcies, Consol. Aquest teu desig m'arriba a l'ànima!!! Una abraçada, guapa.

    ResponElimina
  12. Als pobles petits passa sovint que no hi veus ningú, malgrat saps que hi ha vida darrera les finestres...
    Que bonic el batec pacient de les campanes, que tanta companyia fan. Els somnis manllevats, viuen dues vegades i si coincideixen al mateix instant, tot un plaer.
    Petonets, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi m'agraden les campanes... diuen que hi ha tanta gent a qui li molesten, a mi no. M'agrada molt despertar-me amb el primer toc de campanes de les 8 quan fem vacances. Si algun dia no les sento, gairebé em sap greu.

      Bon cap de setmana, M Roser.

      Elimina
  13. No l'acabo d'entendre, però sona molt bé!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em volia referir a quan algú no dóna senyals de vida o no respon... Aquests pobles on no es veu gent pel carrer (o tan poqueta). Em va fer pensar en això, en algú que viu però que calla i es reserva...

      Elimina
  14. A voltes un record creix, a l'espera de dur-lo al present i aconseguir que deixi de ser record i formi part de la realitat.

    Profunda reflexió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una reflexió sobre el fet de ser-hi sempre o gairebé sempre o no ser-hi gaire o se-hi aleatòriament.
      Moltes gràcies Pilar bonica.

      Elimina
  15. Gràcies a tu,bonica. Ja saps que si et ve de gust posar l'arxiu de so directament m'ho dius i no calen enllaços. Una abraçada!

    ResponElimina
  16. He tardat a arribar a aquest post. He llegit el poema que hi vas escriure i i l'he escoltat en la veu de la Pilar.
    Justament ahir vàrem passar per Jafre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així es fa més real i més sentit... No importa el temps, importa compartir..

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari