dissabte, 15 de març de 2014

Diàlegs poètics: Diàleg 12è - Barbollaire


No et diré el vertigen
del buit que ressona tothora,
com una dansa,
entre nosaltres.

............................... Barbollaire

Warped Text
No et diré el vertigen del buit que ressona tothora, com una dansa, entre nosaltres.
Vertigen del buit que xucla, 
i engoleix: ara un mot, 
ara un vers, ara un instant, 
un sentiment, una mirada. 
Construeixo forats de cuc
al marge del temps, 
per a sortir-ne il·lesos, 
si cal,
per l'altra banda.
....................................Carme


On ha marxat tot allò que ens emplenava?

Les mirades, els somriures, les complicitats.


Ressonen silencis on hi havia paraules d'amor.


I miro a un costat i a l'altre i tot resta desert.


I miro enlaire i m'engoleix la immensitat


del res que queda entre tu i jo.


......................................Mònica Massó


Gira i giravolta, amor
.
Estreny amb braços de música


la cadència del que vam ser.

.......................................................................Xavier Pujol


Dia rera dia
 
en precari equilibri.


Salt de vertigen.

....................................................................Montse Pes


"Em perdo si,

entre la pausa lenta

d'una llum intermitent,


tot l'infinit que ets


s'esmicola i llisca al fons


del silenci de l'iris.

Dolç forat de cuc
on ens reconeixíem."

.....................................................................Barbollaire


Forats que no els emplenen les paraules

ulls que s'esquiven, gestos cansats...

Més que un buit o un silenci

el que ens separa és una immensitat.

....................................................................Glòria



L'infinit del sentiment,

que viatja pel compàs del temps

a batzegades  inquietes,

més enllà  de tota prudència,

s'esmicola,  persistent,

sense  desaparèixer.

Solitud del verb

en l'imperfet pretèrit.

....................................................................Carme

Sento vertigen

de la teva mirada.


Silenci, salva'm!

...............................................................Maria Roser


"Saber-te

sempre és l'infinit


de la felicitat que fa,


de la solitud,


una ombra pretèritament imperfecta"
 

.................................................................Barbollaire


Engrunes de saber-nos

llançades pels antics camins

que havien d'assegurar-nos el retorn

ara són fang  i terra,  imperceptibles.

Aixeco  el cap  ben amunt

per escriure, aquest  cop,

els imperfets en forma de futur

..................................................................Carme


Aquest buit que ressona

ens allunya, a poc a poc


d'allò que vam ser, si vam ser


algun cop, omplint-ho tot.

...............................................................................sa lluna

30 comentaris:


  1. Com sempre preciós diàleg poètic. M'agrada el cal·ligrama!

    Abraçades des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jordi... Abraçades des del bosc...

      Elimina
  2. On ha marxat tot allò que ens emplenava?
    Les mirades, els somriures, les complicitats.
    Ressonen silencis on hi havia paraules d'amor.
    I miro a un costat i a l'altre i tot resta desert.
    I miro enlaire i m'engoleix la immensitat
    del res que queda entre tu i jo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De seguida que enxampi l'ordinador us pujo al post a tots.

      Elimina
  3. Gira i giravolta, amor.
    Estreny amb braços de música
    la cadència del que vam ser.

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. De seguida que enxampi l'ordinador us pujo al post a tots.

      Elimina
  4. Dia rera dia
    en precari equilibri.
    Salt de vertigen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De seguida que enxampi l'ordinador us pujo al post a tots.

      Elimina
  5. "Em perdo si,
    entre la pausa lenta
    d'una llum intermitent,
    tot l'infinit que ets
    s'esmicola i llisca al fons
    del silenci de l'iris.

    Dolç forat de cuc
    on ens reconeixíem."

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs si tu segueixes... Jo també seguiré, eh? Gràcies per tornar...

      De seguida que enxampi l'ordinador us pujo al post a tots.

      Elimina
    2. Que no podia???Ôô hehehehehehehe...Un diàleg, és un diàleg, no? XDDDDDDDDDD Al menys, mentre pugui que duri una mica més...

      Gràcies, nineta dolça, per pensar en mi pels teus diàlegs.
      Un petonet dolcíssim

      Elimina
    3. Per descomptat que podies, he, he, he... ja saps que casa meva (en tots els sentits: literal, figurat i metàforic) acostuma a ser oberta als diàlegs de tota mena.

      Gràcies, poeta, per deixar-me els teus mots i acompanyar-me en els comentaris...

      Un petonet de tornada.

      Elimina
  6. Forats que no els emplenen les paraules
    ulls que s'esquiven, gestos cansats...
    Més que un buit o un silenci
    el que ens separa és una immensitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Immensitat, que crec que tots en una mesura o altra sabem què vol dir... Ara ja sou tots al post...

      Elimina
  7. I jo os llegeixo amb certa enveja – sana, saníssima – en veure que sou uns mestres de la poesia

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per això de mestres, bruixeta... he, he, he... sobretot perquè jo sempre em considero aprenent de quasi tot... poesia inclosa. Una abraçada.

      Elimina
  8. Els vostres poemes són també buit que xucla.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs aleshores expressen molt bé allò que volien... gràcies, Helena!!!

      Elimina
  9. No cal dir-los, potser aquests buits; prou que se senten...
    Molt bon diàleg el vostre, felicitats a tots dos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Se senten, però si no els diem no se saben més enllà de nosaltres. per què no dir-los i compartir-los, clar que no dient-lo el poeta ja el diu...

      Gràcies, Montse, una abraçada immensa.

      Elimina
  10. De vegades, hi ha alguns versos de Barbollaire, com aquests quatre, que són un tresor, un tresor que tu has completat i augmentat amb el teu cal·ligrama. Preciós tot plegat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per la part que em toca i estic totalment d'acord en la valoració d'aquests quatre versos del Barbollaire: un tresor.

      Elimina
  11. Sento vertigen
    de la teva mirada.
    Silenci, salva'm!

    Petonets.



    ResponElimina
  12. "Saber-te
    sempre és l'infinit
    de la felicitat que fa,
    de la solitud,
    una ombra pretèritament imperfecta"


    Petó dolcíssim.
    Abraçada immensa :¬)***

    ResponElimina
    Respostes
    1. Seguim doncs... amb el temps imperfets... :D o les ombres imperfectes ... o potser el saber-se imperfecte també...

      Una abraçada immensa, barbo...

      Elimina
  13. Aquest buit que ressona
    ens allunya, a poc a poc,
    d'allò que vam ser, si vam ser
    algun cop, omplint-ho tot.

    Felicitats i aferradetes a tots dos!! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada moltíssim la teva aportació, trista, però que sento molt real al mateix temps,

      Gràcies i aferradetes de tornada...

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari