No et diré el vertigen
del buit que ressona tothora,
com una dansa,
entre nosaltres.
............................... Barbollaire
No et diré el vertigen
del buit que ressona tothora,
com una dansa,
entre nosaltres.
Vertigen del buit que xucla, i engoleix: ara un mot,
ara un vers, ara un instant,
un sentiment, una mirada.
Construeixo forats de cuc
al marge del temps,
per a sortir-ne il·lesos,
si cal,
per l'altra banda.
....................................Carme
On ha marxat tot allò que ens emplenava?
Les mirades, els somriures, les complicitats.
Ressonen silencis on hi havia paraules d'amor.
I miro a un costat i a l'altre i tot resta desert.
I miro enlaire i m'engoleix la immensitat
del res que queda entre tu i jo.
......................................Mònica Massó
Gira i giravolta, amor
.
Estreny amb braços de música
la cadència del que vam ser.
.......................................................................Xavier Pujol
Dia rera dia
en precari equilibri.
Salt de vertigen.
....................................................................Montse Pes
"Em perdo si,
entre la pausa lenta
d'una llum intermitent,
tot l'infinit que ets
s'esmicola i llisca al fons
del silenci de l'iris.
Dolç forat de cuc
on ens reconeixíem."
.....................................................................Barbollaire
Forats que no els emplenen les paraules
ulls que s'esquiven, gestos cansats...
Més que un buit o un silenci
el que ens separa és una immensitat.
....................................................................Glòria
L'infinit del sentiment,
que viatja pel compàs del temps
a batzegades inquietes,
més enllà de tota prudència,
s'esmicola, persistent,
sense desaparèixer.
Solitud del verb
en l'imperfet pretèrit.
....................................................................Carme
Sento vertigen
de la teva mirada.
Silenci, salva'm!
...............................................................Maria Roser
"Saber-te
sempre és l'infinit
de la felicitat que fa,
de la solitud,
una ombra pretèritament imperfecta"
.................................................................Barbollaire
Engrunes de saber-nos
llançades pels antics camins
que havien d'assegurar-nos el retorn
ara són fang i terra, imperceptibles.
Aixeco el cap ben amunt
per escriure, aquest cop,
els imperfets en forma de futur
..................................................................Carme
Aquest buit que ressona
ens allunya, a poc a poc
d'allò que vam ser, si vam ser
algun cop, omplint-ho tot.
...............................................................................sa lluna
Sento vertigen
de la teva mirada.
Silenci, salva'm!
...............................................................Maria Roser
"Saber-te
sempre és l'infinit
de la felicitat que fa,
de la solitud,
una ombra pretèritament imperfecta"
.................................................................Barbollaire
Engrunes de saber-nos
llançades pels antics camins
que havien d'assegurar-nos el retorn
ara són fang i terra, imperceptibles.
Aixeco el cap ben amunt
per escriure, aquest cop,
els imperfets en forma de futur
..................................................................Carme
Aquest buit que ressona
ens allunya, a poc a poc
d'allò que vam ser, si vam ser
algun cop, omplint-ho tot.
...............................................................................sa lluna
ResponEliminaCom sempre preciós diàleg poètic. M'agrada el cal·ligrama!
Abraçades des de El Far.
Gràcies, Jordi... Abraçades des del bosc...
EliminaOn ha marxat tot allò que ens emplenava?
ResponEliminaLes mirades, els somriures, les complicitats.
Ressonen silencis on hi havia paraules d'amor.
I miro a un costat i a l'altre i tot resta desert.
I miro enlaire i m'engoleix la immensitat
del res que queda entre tu i jo.
De seguida que enxampi l'ordinador us pujo al post a tots.
EliminaGira i giravolta, amor.
ResponEliminaEstreny amb braços de música
la cadència del que vam ser.
Fita
De seguida que enxampi l'ordinador us pujo al post a tots.
EliminaDia rera dia
ResponEliminaen precari equilibri.
Salt de vertigen.
De seguida que enxampi l'ordinador us pujo al post a tots.
Elimina"Em perdo si,
ResponEliminaentre la pausa lenta
d'una llum intermitent,
tot l'infinit que ets
s'esmicola i llisca al fons
del silenci de l'iris.
Dolç forat de cuc
on ens reconeixíem."
Doncs si tu segueixes... Jo també seguiré, eh? Gràcies per tornar...
EliminaDe seguida que enxampi l'ordinador us pujo al post a tots.
Que no podia???Ôô hehehehehehehe...Un diàleg, és un diàleg, no? XDDDDDDDDDD Al menys, mentre pugui que duri una mica més...
EliminaGràcies, nineta dolça, per pensar en mi pels teus diàlegs.
Un petonet dolcíssim
Per descomptat que podies, he, he, he... ja saps que casa meva (en tots els sentits: literal, figurat i metàforic) acostuma a ser oberta als diàlegs de tota mena.
EliminaGràcies, poeta, per deixar-me els teus mots i acompanyar-me en els comentaris...
Un petonet de tornada.
Forats que no els emplenen les paraules
ResponEliminaulls que s'esquiven, gestos cansats...
Més que un buit o un silenci
el que ens separa és una immensitat.
Immensitat, que crec que tots en una mesura o altra sabem què vol dir... Ara ja sou tots al post...
EliminaI jo os llegeixo amb certa enveja – sana, saníssima – en veure que sou uns mestres de la poesia
ResponEliminaGràcies per això de mestres, bruixeta... he, he, he... sobretot perquè jo sempre em considero aprenent de quasi tot... poesia inclosa. Una abraçada.
EliminaEls vostres poemes són també buit que xucla.
ResponEliminaDoncs aleshores expressen molt bé allò que volien... gràcies, Helena!!!
EliminaNo cal dir-los, potser aquests buits; prou que se senten...
ResponEliminaMolt bon diàleg el vostre, felicitats a tots dos!
Se senten, però si no els diem no se saben més enllà de nosaltres. per què no dir-los i compartir-los, clar que no dient-lo el poeta ja el diu...
EliminaGràcies, Montse, una abraçada immensa.
De vegades, hi ha alguns versos de Barbollaire, com aquests quatre, que són un tresor, un tresor que tu has completat i augmentat amb el teu cal·ligrama. Preciós tot plegat.
ResponEliminaMoltes gràcies per la part que em toca i estic totalment d'acord en la valoració d'aquests quatre versos del Barbollaire: un tresor.
EliminaSolitud del verb, desig de verb.
ResponElimina6 paraules que fan diana...
EliminaSento vertigen
ResponEliminade la teva mirada.
Silenci, salva'm!
Petonets.
El silenci et salvarà? :D
Elimina"Saber-te
ResponEliminasempre és l'infinit
de la felicitat que fa,
de la solitud,
una ombra pretèritament imperfecta"
Petó dolcíssim.
Abraçada immensa :¬)***
Seguim doncs... amb el temps imperfets... :D o les ombres imperfectes ... o potser el saber-se imperfecte també...
EliminaUna abraçada immensa, barbo...
Aquest buit que ressona
ResponEliminaens allunya, a poc a poc,
d'allò que vam ser, si vam ser
algun cop, omplint-ho tot.
Felicitats i aferradetes a tots dos!! :)
M'agrada moltíssim la teva aportació, trista, però que sento molt real al mateix temps,
EliminaGràcies i aferradetes de tornada...