dilluns, 4 de gener de 2016

Magnòlies de color rosa



Sense línies, sense camí, sense fronteres...
Desdibuixant pètals i instants viscuts.
Som com una flor, abocats a un límit que no veiem.
Cadascú té el seu i ni tan sols això podem compartir.
Individualistes nats, només ens barregem, sempre en solitud.


16 comentaris:

  1. Els pètals desdibuixats s'ajunten per fer-ne de colors més vius, com a la vida els moments més desapercebuts es poden convertir en gloriosos...
    Els nostres límits no els veiem , però els intuïm, i en la solitud, també podem intuir els dels altres...Unes flors precioses!
    Bon vespre Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades costa veure els limits, propis i aliens...

      Bona tarda de Reis, M Roser.

      Elimina
  2. El color dibuixa tant com el traç.
    El poema descriu més del que s'escriu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ha fet pensar, la frase enigmàtica "... abocats a uns límits que no veiem..."
      ¿I si ens pensem que són lluny i els tenim a tocar?
      Bell dibuix, Carme.

      Elimina
    2. Em sembla que els mires de bons ulls, flors i poema... Gràcies, Xavier.

      Elimina
    3. Doncs una cosa semblant al que tu dius, volia dir jo... Que no coneixem els nostres límits, en tots els sentits de ls paraula límits. A vegades ens creiem mes capaços del que som, per algun fet concret i ens estavellem. A vegades a l'inrevés, ens frenem sense necesitat. I pel que fa al límit final de la mort igualment el desconeixem. Mai no sabem si és lluny o a prop, per més que ens l imaginem llunyà.

      Gràcies , Olga i disculpa l'oblit d,aquesta resposta... Que no va ser oblit sinó que no em vaig adonar que no quedava publicat. A vegades una interrupció o una distracció fa que oblidi el darrer clic o sinó culpa de blogger.

      Elimina
  3. Una il·lustració sense línies, un poema que és força transparent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ultimament em desdibuixo... Si, malgrat la transparència del poema... Gràcies, Helena.

      Elimina
  4. Respostes
    1. Procurarem no perdre l'optimisme, que ja ens costa prou...

      Elimina
  5. M'has fet pensar en un vers -d'Estellés, crec- que cantava Celdoni Fonoll: "jo tinc una mort petita, meva, molt meva només…"
    Tens raó fem camins diferents, sols però acompanyats de la solitud dels que trobem en aquest viatge… Solituds acompanyades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Solituds acompanyades... Que ja és millor que solituds solitàries... Bona tarda de Reis, August!

      Elimina
  6. I com les flors, també som efímers.

    ResponElimina
  7. Sols però amb companyia. Unes flors precioses.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari