Sense línies, sense camí, sense fronteres...
Desdibuixant pètals i instants viscuts.
Som com una flor, abocats a un límit que no veiem.
Cadascú té el seu i ni tan sols això podem compartir.
Individualistes nats, només ens barregem, sempre en solitud.
Els pètals desdibuixats s'ajunten per fer-ne de colors més vius, com a la vida els moments més desapercebuts es poden convertir en gloriosos...
ResponEliminaEls nostres límits no els veiem , però els intuïm, i en la solitud, també podem intuir els dels altres...Unes flors precioses!
Bon vespre Carme.
A vegades costa veure els limits, propis i aliens...
EliminaBona tarda de Reis, M Roser.
El color dibuixa tant com el traç.
ResponEliminaEl poema descriu més del que s'escriu.
M'ha fet pensar, la frase enigmàtica "... abocats a uns límits que no veiem..."
Elimina¿I si ens pensem que són lluny i els tenim a tocar?
Bell dibuix, Carme.
Em sembla que els mires de bons ulls, flors i poema... Gràcies, Xavier.
EliminaDoncs una cosa semblant al que tu dius, volia dir jo... Que no coneixem els nostres límits, en tots els sentits de ls paraula límits. A vegades ens creiem mes capaços del que som, per algun fet concret i ens estavellem. A vegades a l'inrevés, ens frenem sense necesitat. I pel que fa al límit final de la mort igualment el desconeixem. Mai no sabem si és lluny o a prop, per més que ens l imaginem llunyà.
EliminaGràcies , Olga i disculpa l'oblit d,aquesta resposta... Que no va ser oblit sinó que no em vaig adonar que no quedava publicat. A vegades una interrupció o una distracció fa que oblidi el darrer clic o sinó culpa de blogger.
Una il·lustració sense línies, un poema que és força transparent.
ResponEliminaUltimament em desdibuixo... Si, malgrat la transparència del poema... Gràcies, Helena.
EliminaUna solitud optimista.
ResponEliminaProcurarem no perdre l'optimisme, que ja ens costa prou...
EliminaM'has fet pensar en un vers -d'Estellés, crec- que cantava Celdoni Fonoll: "jo tinc una mort petita, meva, molt meva només…"
ResponEliminaTens raó fem camins diferents, sols però acompanyats de la solitud dels que trobem en aquest viatge… Solituds acompanyades.
Solituds acompanyades... Que ja és millor que solituds solitàries... Bona tarda de Reis, August!
EliminaI com les flors, també som efímers.
ResponEliminaTambé en som, també!
EliminaSols però amb companyia. Unes flors precioses.
ResponEliminaGràcies, Noves Flors!!!!
Elimina