dilluns, 27 de març de 2017

Moleskine gegant - 26 - Paret vermella

dibuix tret d'una foto de Doors&windows/instagram

Hi ha pètals de llum
a les enfiladisses de l'ànima.
I fulles tendres
tornen a créixer dels vells troncs.
És vermell de foc, el cor.
I vermella era la finestra per on et mirava.
Se m'escapa, sempre, el color prmigeni,
per sota del blau més plàcid de la calma.

divendres, 24 de març de 2017

El que resta del dia de Kazuo Ishiguro

Havia vist la peli fa anys i en tenia un bon record, però un xic difuminat. La recordava a grans trets, amb els seus excel·lents protagonistes: Anthony Hopkins i Emma Thompson.

El llibre narrat des del punt de vista del majordom és enriquidor pels diàlegs i pels pensaments i les actituds del majordom. És la història d'una persona pràcticament inexistent i sense voluntat pròpia. La seva essència és servir i ser discret. La seva manera de comportar-se és dur aquesta discreció i aquesta servitud a uns extrems que des de la nostra manera de veure les coses actual, són francament exagerats.

Dins del seu pensament, que es va desenvolupant tot al llarg de la història, només hi ha una defensa aferrissada del seu senyor i si no del senyor de les seves ordres.

Hi ha una anècdota en el llibre que m'ha interessat, com a manera de relacionar-se, o de no relacionar-se.

Després d'una relació una mica difícil, el senyor Stevens (el majordom)  i la senyoreta Kenton, acaben parlant-se d'una manera força correcta i sovintejada. 

Lord Darlington, que malgrat que sembla que era força bona persona, en un moment donat, té contactes amb feixistes anglesos i fins i tot es relaciona amb una dona d'aquests grups. En aquell moment fa acomiadar sense cap motiu laboral ni professional, dues cambreres pel sol fet de ser jueves.  Li dona l'ordre al majordom i ell la transmet a la senyoreta Kenton. La senyoreta Kenton s'escandalitza i es planteja plegar ella també si això es du a terme. El majordom es limita a dir que són ordres del senyor i que només han de fer que complir-les. 

Al cap d'uns mesos Lord Darlington,  es distancia d'aquesta gent dels grups feixistes i s'adona del greuge a les cambreres i s'adona de l'error. Li demana que si les pot localitzar, els donin alguna mena de compensació per la injustícia comesa.

Quan ell ho parla amb la senyoreta Kenton i aquesta s'adona que el majordom està content d'aquesta possible reparació de l'error i que també ho considerava una injustícia, es queda molt sorpresa.

"- Ho sento senyor Stevens, però no us entenc. Si la memòria no em falla, vós pensàveu que era perfectament correcte i oportú que traguéssim al carrer la Ruth i la Sara. Vós n'estàveu definitivament content.
- Però senyoreta Kenton, això és del tot incorrecte i injust. Em va amoïnar molt, tot plegat, molt, em va amoïnat. No és pas la mena de coses que m'agrada veure en aquesta casa.
- Llavors per què no m'ho vau dir, senyor Stevens? No us adoneu, senyor Stevens, de què hauria significat per mi si l'any passat haguéssiu pensat a compartir els vostres sentiments? Vós sabíeu com n'estava jo de trasbalsada quan vau despatxar les meves noies. No us n'adoneu, de com m'hauria ajudat? Per què, senyor Stevens, per què, per què, per què sempre heu de fingir?
- Però senyoreta Kenton. No estic segur d'entendre què voleu dir. Fingir? Com? No...
- Jo vaig patir molt quan la Ruth i la Sarah ens van deixar. I vaig patir encara més perquè pensava que estava sola.
- Però senyoreta Kenton... És clar que desaprovava els acomiadaments. Jo em pensava que era prou evident."

Fingir, diu ella, contenció i discreció en diu ell... molt interessant la diferent manera de viure i d'expressar les coses.

dimecres, 22 de març de 2017

El pont vell de Navarcles



El pont vell sobre el Llobregat, els sortints, com balcons sobre el riu, la fàbrica vermella, les herbes altes i emplomallades de les ribes, la cabaneta petita, el mirall d'aigua i els ànecs que fugen de nosaltres fins a la minúscula illa. I el sol i la remor de l'aigua. I el temps pausat i la calma del passeig. 

I les imatges que mantenen les sensacions a la memòria.

dilluns, 20 de març de 2017

Relats conjunts mes de març

Jan van Eyck, 1434, El matrimoni Arnolfini



















El matrimoni Arnolfini
estava ben situat,
no li faltaven taronges,
ni barret, ni gos, ni gat.

Per guanyar-se les garrofes
ell feia de mercader
la seva dona triava
allò que li esqueia bé.

Per passar a fer història
es van voler fer pintar.
Un pintor ben bo buscaren
i els hi va fer aquest retrat.

Ella no estava contenta:
quina panxa m'ha posat!
Ell també tenia queixa:
el barret no em va tan gran.

Però Jan van Eyck, ell, se'n reia:
els retrats han d'ensenyar
l'abundància de la casa,
el bon menjar i benestar.

Si us dibuixo desnerida
i el barret massa ajustat
es pensaran que sou pobres  
i que no em podeu pagar. 

divendres, 17 de març de 2017

Microrelats de Sant Jordi - JOCS DE LLETRES

Doble participació als microrelats de Sant Jordi de Jo mateixa...


1.- En Brznst sempre torna  



No hi entén de calendaris. Per ell, el temps no compta. Arriba inesperadament i la seva nau aterra al meu jardí espantant els animals del bosc i il·luminant els rosers amb la seva llum verda. De la butxaca, treu el LLIBRE i el mitjó que fa anys se m'havia desaparellat. 






2.- Acte de violència

El van detenir al moment. 


El temps i l'espai ja no comptaven. Tot era instantani. L'únic viatge possible eren els llibres. I els calendaris només sortien als contes. Els animals i els rosers ja no morien. Els mitjons no es desaparellaven.


Ell, rebel, a la butxaca,  hi duia un rellotge.






dimecres, 15 de març de 2017

Textures de febrer



Les herbes seques
ran la platja de dunes.
Colors d'hivern.



Flors primerenques
d'aquest groc que ens esclata
a la mirada.



El Ter bressola
les branques despullades
dels arbres tristos.



Coixins al cel, 
núvols de branquillons
damunt dels arbres.



Blaves o liles, 
les veròniques surten
vora els camins.

PD:  fem un salt des del febrer passat fins al maig  proper i us proposo una trobada blocaire, va!  qui s'hi apunta?  

dilluns, 13 de març de 2017

Cabana vora el riu



Era tan petit l'espai, 
que jo no hi cabia, 
però la bellesa del lloc
sempre em commovia.

El mirall als meus peus
per bressolar-nos
i un xiuxiueig de veus
per estimar-nos.







































Era tan bonic el paisatge
que en va fer dues versions:
una aquarel·la per emmarcar
i un mocador per a la butxaca.
.....................................................Xavier Pujol


Era tan bonic el paisatge...
no sabia com marxar-ne. 
Se'l va endur posat al ulls, 
i amagat a la butxaca.
.....................................................Carme

Era tan xic el paisatge
que vaig seure sota un arbre,
contemplant-lo reflectit
en aquell llac tan petit!

.....................................................Maria Roser

divendres, 10 de març de 2017

Neu



Me la miro, atentament, embadalida. El primer dissabte de març, la torno a sentir a prop. La veig caure poc a poc, des del cotxe, a floquets petits i espessos. Cobreix les branques dels arbres, s'amuntega sobre les muntanyes.

Sento com l'enyorava: quant temps feia que no veia nevar!!!

























Més tard pugem amb una retrac, fins dalt de tot de les pistes, fins dalt la carena, a l'hora que ja no hi ha ningú i la claror del dia, disminuïda pels núvols blancs i densos que cobreixen el cel, va minvant amb colors molts suaus dels capvespres rere les muntanyes.























Ha estat una celebració d'un aniversari familiar, molt especial.  Un regal no només per la que complia 70 anys sinó per a tots. Vam gaudir i ens vam emocionar. Un privilegi insospitat. Amb els anys que fa que no esquio, poder pujar fins aquí en un dia de neu, ha estat una experiència inoblidable.

dimecres, 8 de març de 2017

Moleskine gegant- 25 - Finestra verda

dibuix copiat d'una foto de Doors&windows/instagram

Va ser un dia difícil, mentre aquell vent tempestuós arrencava la persiana i la feia volar colpejant tot el que trobava al seu pas.  Passaven lentament les hores, mentre els vidres acumulaven la  pols que duia el vent i es feien cada cop més opacs la vida de fora.  La inactivitat, la impotència se'ns menjava l'ànim. Les heures van créixer sobre la terra acumulada pels racons, donant una brillantor que feia temps havia desaparegut. Les fulles lluents van ser l'impuls regenerador. Allò que té més important, la finestra és el buit.  El buit encara hi era. sempre hi és.  Fem neteja, pintem els ferros rovellats, substituïm la persiana. Tornarà la protecció i la claror a l'àmbit interior. 



dilluns, 6 de març de 2017

Filigranes de pedra i ànima



Com aquesta pedra, que un escultor ha esculpit, fent filigranes, i aconseguint que la pedra rígida sembli feta de tiges flexibles... com ella a nosaltres ens esculpeix la vida, les experiències viscudes, els moments i les situacions que anem incorporant dia a dia, i així, si volem, en l'ànima se'ns van fent aquests trenats amb els sentiments  més suaus, més bells, més endreçats. 

Cadascú de nosaltres pot fer interiorment les filigranes emocionals que li calguin, mirant les coses amb uns nous ulls, des de diferents punts de vista. Per instal·lar la pau on teníem neguit, per trobar acolliment allà on sentíem rebuig. 

Els altres són un mirall, els altres ens sacsegen o ens belluguen, i nosaltres mateixos som els que ens treballem les emocions i sentiments.

Quina filigrana voleu que us llueixi a l'ànima?


diumenge, 5 de març de 2017

Moleskine gegant - 24

D'una foto de doors&windows trobada a l'Instagram
Mira com dibuixa les ombres,
el final del dia, damunt de la paret.
El dia prova,
la vida assaja,
totes les llums i totes les ombres 
que delicadament es barregen,
deformant les realitats més belles.
Reposaran les ombres, només en la nit més fosca.

dimecres, 1 de març de 2017

Pixallits grocs i blancs



Encara que mirant el cel, no ho puguis veure, vull explicar-te que ja no plou. T'envio una imatge feta de mots. Com una fotografia.  Ha sortit el sol, ho saps?  Aquell sol que fa nèixer somriures.  Jo no em miro pas, ni em veig, però sento endins i enfora aquest somriure que retorna amb força.  D'on ha sortit, em pregunto, tot i saber-ho... Ha sortit de desfer l'encanteri de la pena. Hi ha paraules màgiques. Hi ha paraules que escampen els núvols i fan que la pluja sigui només gotetes de llum damunt dels pètals.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari