Me la miro, atentament, embadalida. El primer dissabte de març, la torno a sentir a prop. La veig caure poc a poc, des del cotxe, a floquets petits i espessos. Cobreix les branques dels arbres, s'amuntega sobre les muntanyes.
Sento com l'enyorava: quant temps feia que no veia nevar!!!
Més tard pugem amb una retrac, fins dalt de tot de les pistes, fins dalt la carena, a l'hora que ja no hi ha ningú i la claror del dia, disminuïda pels núvols blancs i densos que cobreixen el cel, va minvant amb colors molts suaus dels capvespres rere les muntanyes.
Aquest any encara no he vist la neu! Però com pot ser! Bé, em sembla que d'aquí a una setmana en veuré força...
ResponEliminaQue tinguis sort, XeXu, veure la neu, renova el meravellament per la vida, si mai se t'ha esgarriat.
EliminaUna bona celebració. Prop dels núvols i del cel. Magnífics els arbres quan estan nevats.
ResponEliminaSí, va ser una idea ben encertada, molt maca la celebració.
EliminaSempre és bo el gaudi, nevat o no. Ara mateix, a mi, se'mfa difícil pensar en la neu, ací hi ha temperatures properes als 30 graus. Però diuen que dilluns tornarà el fred i la pluja.
ResponEliminaHo crec, tot just fa una setmana d'aquesta neu i avui que tornem a ser al Pirineu (si bé no al mateix lloc) sembla estiu...
EliminaUna celebració que fa enveja. La neu és màgica.
ResponEliminaSempre màgica, i tant! Les sensacions que produeix la neu són molt especials, molt profundes, molt endins d'un mateix. Al menys a mi em fa aquest efecte com d'una mística natural.
EliminaNeu: sinònim de refugi i abric, d'admiracions i somriures.
ResponEliminaCalor: ardència implacable difícil d'evitar.
M'agrada més el paisatge que expliques ara.
A mi també m'agrada molt aquest paisatge... que tots admirem amb ulls de nens.
EliminaUna celebració molt entranyable , en donen fe aquestes boniques fotos...Fa molt de temps que no he vist nevar, ho trobo a faltar!
ResponEliminaEl que no tenen el privilegi d'emocionar-se. no saben pas el què es perden.
Petonets, Carme.
Veure nevar dona una pau .... sortir a caminar sota la neu és un trobar-se un mateix.
EliminaUna celebració que no oblidareu mai, segur. És màgica, la neu. Recordo la nevada que em va sorprendre a finals d'abril a Caldes de Boí i les meravelloses sensacions que va provocar-me... Les imatges, precioses!
ResponEliminaJo recordo també aquesta nevada que dius, encara que no hi era... però que ens vas explicar. Quin goig, la neu, Montse!!!
EliminaA mi m'agrada molt la neu, i encara que els darrers anys no l'hem vist per ací, aquest any en va caure una bona, i el paisatge es transforma, de manera que no sembla el mateix. M'agrada el silenci que la neu em transmet, com si res més no existira, només els flocs.
ResponEliminaDoncs, mira, que també la recordo. Teníem aquell dia una amiga viatjant capa a Barcelona, i des del tren ens va enviar unes imatges que semblava la Siberia... he, he, he... El silenci de la neu, Mari, és un silenci molt i molt especial. Qui no l'ha sentit mai, desconeix alguna cosa profunda del silenci.
EliminaQue oportuna aquesta nevada en un dia tan assenyalat! Veig que la vareu gaudir molt. A la gent menuda els encanta la neu, i, pel que veig, als grans també.
ResponEliminaPer molts anys, bonica!
Una abraçada
Vam gaudir tots com els nens... la recordarem, segur aquesta data!!!
EliminaAbraçades, Glòria!
Jo no serveixo per esquiar... i aquest any no he vist la neu.
ResponEliminaJo tampoc gaire, la veritat. Fa un munt d'anys que no esquio, però no vam pujar a esquiar, vam pujar a veure la neu, a veure el paisatge, les muntanyes, a veure les boires i com nevava. Per a mi aquest any ha estat l'únic dia que l'he vista.
EliminaFixa't que desprès d'una setmana gairebé d'estiu, avui fa molt de fred...no m'estranyaria gens veure neu a Tramuntana demà al matí.
ResponEliminaTé tanta màgia que fins i tot s'encomana amb aquestes fotos tan maques.
Aferradetes, Carme.
No ha durat gaire el fred per aquí dalt... ja torna a fer temps de primavera...
Elimina