divendres, 24 de març de 2017

El que resta del dia de Kazuo Ishiguro

Havia vist la peli fa anys i en tenia un bon record, però un xic difuminat. La recordava a grans trets, amb els seus excel·lents protagonistes: Anthony Hopkins i Emma Thompson.

El llibre narrat des del punt de vista del majordom és enriquidor pels diàlegs i pels pensaments i les actituds del majordom. És la història d'una persona pràcticament inexistent i sense voluntat pròpia. La seva essència és servir i ser discret. La seva manera de comportar-se és dur aquesta discreció i aquesta servitud a uns extrems que des de la nostra manera de veure les coses actual, són francament exagerats.

Dins del seu pensament, que es va desenvolupant tot al llarg de la història, només hi ha una defensa aferrissada del seu senyor i si no del senyor de les seves ordres.

Hi ha una anècdota en el llibre que m'ha interessat, com a manera de relacionar-se, o de no relacionar-se.

Després d'una relació una mica difícil, el senyor Stevens (el majordom)  i la senyoreta Kenton, acaben parlant-se d'una manera força correcta i sovintejada. 

Lord Darlington, que malgrat que sembla que era força bona persona, en un moment donat, té contactes amb feixistes anglesos i fins i tot es relaciona amb una dona d'aquests grups. En aquell moment fa acomiadar sense cap motiu laboral ni professional, dues cambreres pel sol fet de ser jueves.  Li dona l'ordre al majordom i ell la transmet a la senyoreta Kenton. La senyoreta Kenton s'escandalitza i es planteja plegar ella també si això es du a terme. El majordom es limita a dir que són ordres del senyor i que només han de fer que complir-les. 

Al cap d'uns mesos Lord Darlington,  es distancia d'aquesta gent dels grups feixistes i s'adona del greuge a les cambreres i s'adona de l'error. Li demana que si les pot localitzar, els donin alguna mena de compensació per la injustícia comesa.

Quan ell ho parla amb la senyoreta Kenton i aquesta s'adona que el majordom està content d'aquesta possible reparació de l'error i que també ho considerava una injustícia, es queda molt sorpresa.

"- Ho sento senyor Stevens, però no us entenc. Si la memòria no em falla, vós pensàveu que era perfectament correcte i oportú que traguéssim al carrer la Ruth i la Sara. Vós n'estàveu definitivament content.
- Però senyoreta Kenton, això és del tot incorrecte i injust. Em va amoïnar molt, tot plegat, molt, em va amoïnat. No és pas la mena de coses que m'agrada veure en aquesta casa.
- Llavors per què no m'ho vau dir, senyor Stevens? No us adoneu, senyor Stevens, de què hauria significat per mi si l'any passat haguéssiu pensat a compartir els vostres sentiments? Vós sabíeu com n'estava jo de trasbalsada quan vau despatxar les meves noies. No us n'adoneu, de com m'hauria ajudat? Per què, senyor Stevens, per què, per què, per què sempre heu de fingir?
- Però senyoreta Kenton. No estic segur d'entendre què voleu dir. Fingir? Com? No...
- Jo vaig patir molt quan la Ruth i la Sarah ens van deixar. I vaig patir encara més perquè pensava que estava sola.
- Però senyoreta Kenton... És clar que desaprovava els acomiadaments. Jo em pensava que era prou evident."

Fingir, diu ella, contenció i discreció en diu ell... molt interessant la diferent manera de viure i d'expressar les coses.

27 comentaris:

  1. No he llegit el llibre però sí que vaig veure la pel·lícula, que em va agradar molt, per cert. Recorde que el majordom no és capaç d'agafar-se a la mà que li ofereix ella i, després dels anys, quan es troben i ell canvia d'opinió ja és massa tard, ella ha orientat la seua vida d'una altra manera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, en fas un bon resum, novesflors. Es així tambè com ho recordava jo de la peli. Confesso que no recordava els detalls de les actuacions dels dos i de les converses, però en el llibre tot es veu de molt a prop. O sòn els meus moments que són diferents.

      Elimina
  2. No conec el llibre, però, al que apuntes, sembla bastant interessant.
    Bona nit Carme

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon dia, Alfonso! Sí, és un llibre amb molt de contingut, d'aquells que pots trobar-hi coses diferents, a moments diferents.

      Elimina
  3. Són diferents punts de vista de una mateixa actitud.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre interpretem allò que veiem i que vivim. Les interpretacions de la situació i de les seves pròpies paraules sòn tan diferents que no arriben a comunicar-se.

      I fins i tot, en aqursta conversa que transcric, ell, arribat a aquest punt marxa, sense aclarir més, ni sense posar en comú la incomunicació que s'havia produït. O sigui ell segueix "contenint" o "fingint, una vegada més. Ella es queda sola una vegada més.

      Elimina
  4. "Jo em pensava que era prou evident", quantes vegades pensem això i ens estranyem que l'altre no se n'adoni del que volem dir sense dir-ho?. En ocasions esperem massa de les nostres capacitats telepàtiques...

    Per cert, no he llegit el llibre i tampoc recordo haver vist la pel·lícula. Potser és hora d'arreglar-ho... almenys una de les dues coses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant, Mc! Quantes vegades ho pensem!!! A vegades voldríem que ens endevinessin... i això és demanar massa. No es pot demanar tant de les capacitats telepàtiques. I si tenim les paraules... val la pena explicar-se.

      Qualsevol de les dues coses t'agradarà. Llibre o pel·lícula. N'estic segura.

      Elimina
  5. Jo només he vist la pel·lícula i fa tant de temps, que no recordava aquesta part de l'argument que expliques.
    Sempre és millor no amagar gaire els sentiments del cor. Ni els polítics ni els de l'amor entre persones.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, és millor ser clar i net... al menys a mi m'ho sembla.

      Elimina
  6. gràcies pel teu post....confesso que quan he vist la peli em costa molt llegir-ne el llibre ja que aleshores tinc imatges de la peli als ulls i m'enterboleix la lectura encara que de vegades he vençut aquesta dificultat i no m'he penedit.....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també prefereixo fer-ho a l'inrevés, però, en aquest cas, quan vaig veure el títol i l'autor em va sorprende, perquè no sabia que era d'un japonès i potser això em va cridar més l'atenció. No vaig dubtar-ho gens.

      Elimina
  7. És curiós, pensen de la mateixa manera , però actuen diferent...
    No he vist la peli ni he llegit el llibre, llàstima, perquè veig que és un tema molt interessant...Jo també prefereixo llegir primer el llibre i després veure la peli!
    Bon vespre Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara hi ets a temps, les dues cosesxestan molt bé. Pots triar.

      Bon vespre.

      Elimina
  8. Molt interessant la reflexió final. És evident que cada persona té maneres diferents de veure les coses, i sobretot d'afrontar les situacions de la vida. En aquest cas, estem parlant d'uns condicionants molt concrets, perquè la feina aquesta de majordom, com dius tu, porta implícita la discreció i l'obediència. Segurament també guardar-se les opinions, però això és davant dels 'senyors', potser en la intimitat de les estances del servei es pot ser més flexible.

    M'has fet pensar en una sèrie que tinc a mitges: Downton Abbey. Si t'agraden aquestes històries clàssiques, de principis del XX, te la recomano. Allà també hi ha un majordom molt semblant a aquest que descrius, i una majordoma (el que en castellà es coneix com a 'ama de llaves') una mica més flexible. El meu coneixement de com es comportava el servei en aquelles èpoques no passa d'aquí.

    Però si ho portem a terreny més general, és veritat que expressar en veu alta aquelles coses que ens molestes o ens destorben poden evitar més d'un malentès. Expressar-les en general. No es tracta d'estar-se queixant tot el dia, però que tu acatis una obligació perquè t'hi has compromès, no vol dir, o no hauria de voler dir, que l'has de defensar a ultrança i que no pots tenir una opinió contrària al respecte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El meu interèn per aquestes coses és per a poder portar-les a un terreny més general, com tu dius al teu últim paràgraf. Expressar-les, com tu dius i jo hi estic d'acord. Expressar no vol dir sempre queixar-se. Per a mi és deixar clara una opinió, una manera de sentir, una idea, un punt de vista. Després, si cal, o si no tenim més remei, podem acceptar-ho, assumir-ho, però callar, callar, callar no acostuma mai a arreglar gran cosa. I ho diu una experta en callar massa... per sort els anys ensenyen alguna cosa de tant en tant.

      Elimina
  9. Crec que és una de les meves pel·lícules preferides. Sobretot per aquella mirada d'Anthony Hopkins quan ella li retreu a Mr. Stevens que llegeixi una "història sentimental" tot i no voler (o poder, els majordoms ho tenien, això) casar-se amb ella ni cap altra dona. L'he vist moltes vegades. El llibre m'agrada pel passatge on es parla de com Gran Bretanya és gran precisament per la seva contenció.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És maca, sí. La peli, el llibre, la història sencera, perquè conté molts elements, tots força interessants.

      A mi Mr. Stevens em fa una mica o més aviat molta pena. És una bona persona, però la contenció el porta a situacions límit que no són bones per a ningú. Té un comportament que jo trobo un pèl "robòtic": segueix un programa establert i no sap o no pot sortir-se'n en cap cas.

      Elimina
  10. Jo encara no n'he vist la pel·lícula. Però la novel·la, quan la vaig llegir, em va aclarir alguns aspectes històrics que jo no acabava d'entendre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquest aspecte, l' històric, també és interessant la novel·la, però ja veus, en quines coses em fixo jo...

      Elimina
  11. Pensar que ens entendran sense dir el que pensem és una errada ben comuna. Jo l'he tingut molt sovint, és allò que esperes que algú reaccioni d'alguna manera determinada cap a tu xq penses que és evident el que vols. I no. Solament amb la paraula poden quedar prou clares les intencions.

    Molt bona ressenya i reflexió. M'han vingut ganes de veure-la, la tinc pendent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt i molt comuna, rits... per això em va semblar interessant de compartir.
      Un no parla i l'altra interpreta en lloc de preguntar... que també és un error molt comú.
      Crec que t'agradarà, rits!

      Elimina
  12. La veritat és que no recordo que m'agradés especialment la pel·lícula, Carme, però amb aquesta resenya m'has fet agafar moltes ganes de llegir-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs, ja ens ho explicaràs, Teresa! A veure si et deixa més bon record.

      Elimina
  13. Recordo perfectament la pel·li, que la vaig veure al cinema (oooooooh!!! quina cosa tan súper estranya!!)... una pel·li d'ambientació històrica i passant a Anglaterra té molts números perquè li agradi a en Josep Lluís i si ell s'ha empassat totes les de Harry Potter, jo també em podia empassar una amb la paraula guerra, nazis, etc. de transfons.

    I em va agradar!! :-))

    Recordo perfectament l'escena del les dues noies a les que fan fora. A mi l'amo de la casa em queia força malament...

    I ara, perquè vegis quina memòria tan estranya tinc et diré que recordo una escena molt... ecs... de la pel·lícula i és que Mr. Stevens té treballant també a la casa a son pare... sí, sí, un home que ha de tenir 80 anys ben bons... i una vegada que el pare està refredat li cau una goteta del nas dins una de les begudes que porta en una safata i que ha de repartir...

    Sé que s'ha de ser bèstia, però sempre que penso en aquesta pel·lícula recordo aquesta escena... :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no recordava la peli amb tants detalls com tu. En tenia una idea vaga... sí que a la novel·la surt que el pare, molt gran, treballa a la mateixa casa que ell... i mor mentre ell treballa i no potvestar-se ni un moment al seu costat. La senyoreta Kenton, com a bona amiga li fa el favor d,estar-se amb el pobre vell fins queces mor.

      Quin fàstic d'escena... ara bé, ja pots comptar que en deuen passar de coses d'aquestes.... ecs...

      Elimina
    2. Hahahaha és molt fastigosa... però "Ojos que no ven, corazón que no siente" (segur que també existeix en català... ufff... encara em duren els efectes de l'immersió franquista)

      També recordo sempre a "El color púrpura" que la protagonista escup dins d'una llimonada abans de servir-la a... ara no recordo exactament a quí, però és un dels que li fa mal... (quina memòria tan rara que tinc!! hahaha)

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari