El que resta del dia de Kazuo Ishiguro

Havia vist la peli fa anys i en tenia un bon record, però un xic difuminat. La recordava a grans trets, amb els seus excel·lents protagonistes: Anthony Hopkins i Emma Thompson.

El llibre narrat des del punt de vista del majordom és enriquidor pels diàlegs i pels pensaments i les actituds del majordom. És la història d'una persona pràcticament inexistent i sense voluntat pròpia. La seva essència és servir i ser discret. La seva manera de comportar-se és dur aquesta discreció i aquesta servitud a uns extrems que des de la nostra manera de veure les coses actual, són francament exagerats.

Dins del seu pensament, que es va desenvolupant tot al llarg de la història, només hi ha una defensa aferrissada del seu senyor i si no del senyor de les seves ordres.

Hi ha una anècdota en el llibre que m'ha interessat, com a manera de relacionar-se, o de no relacionar-se.

Després d'una relació una mica difícil, el senyor Stevens (el majordom)  i la senyoreta Kenton, acaben parlant-se d'una manera força correcta i sovintejada. 

Lord Darlington, que malgrat que sembla que era força bona persona, en un moment donat, té contactes amb feixistes anglesos i fins i tot es relaciona amb una dona d'aquests grups. En aquell moment fa acomiadar sense cap motiu laboral ni professional, dues cambreres pel sol fet de ser jueves.  Li dona l'ordre al majordom i ell la transmet a la senyoreta Kenton. La senyoreta Kenton s'escandalitza i es planteja plegar ella també si això es du a terme. El majordom es limita a dir que són ordres del senyor i que només han de fer que complir-les. 

Al cap d'uns mesos Lord Darlington,  es distancia d'aquesta gent dels grups feixistes i s'adona del greuge a les cambreres i s'adona de l'error. Li demana que si les pot localitzar, els donin alguna mena de compensació per la injustícia comesa.

Quan ell ho parla amb la senyoreta Kenton i aquesta s'adona que el majordom està content d'aquesta possible reparació de l'error i que també ho considerava una injustícia, es queda molt sorpresa.

"- Ho sento senyor Stevens, però no us entenc. Si la memòria no em falla, vós pensàveu que era perfectament correcte i oportú que traguéssim al carrer la Ruth i la Sara. Vós n'estàveu definitivament content.

- Però senyoreta Kenton, això és del tot incorrecte i injust. Em va amoïnar molt, tot plegat, molt, em va amoïnat. No és pas la mena de coses que m'agrada veure en aquesta casa.

- Llavors per què no m'ho vau dir, senyor Stevens? No us adoneu, senyor Stevens, de què hauria significat per mi si l'any passat haguéssiu pensat a compartir els vostres sentiments? Vós sabíeu com n'estava jo de trasbalsada quan vau despatxar les meves noies. No us n'adoneu, de com m'hauria ajudat? Per què, senyor Stevens, per què, per què, per què sempre heu de fingir?

- Però senyoreta Kenton. No estic segur d'entendre què voleu dir. Fingir? Com? No...

- Jo vaig patir molt quan la Ruth i la Sarah ens van deixar. I vaig patir encara més perquè pensava que estava sola.

- Però senyoreta Kenton... És clar que desaprovava els acomiadaments. Jo em pensava que era prou evident."

Fingir, diu ella, contenció i discreció en diu ell... molt interessant la diferent manera de viure i d'expressar les coses.