És buida, l'espera.
El món s'allargassa cel amunt,
mentre la claror verda ens cau,
com una pluja brillant,
damunt de cada absència.
Ha quedat un rastre pel camí
i no hi ha temps que el pugui esborrar.
Resseguim empremtes invisibles.
Les marrades i les aturades a cada revolt
són l'impuls renovat de seguir caminant.
divendres, 31 de març del 2017
Joc d'Antaviana: El bosc de bambú
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Les esperes sempre fan més llarga l'absència...Per si ens volem aturar a descansar tenim un banc a la nostra disposició, després seguirem camí enllà, dota aquesta "llum verda"...
ResponEliminaM'ha encantat aquesta expressió!
Petonets.
L'absència mateixa, tota ella és una mena d'espera!
EliminaGràcies, M Roser, bona nit!
"Resseguim empremtes invisibles." El rastre de les absències és ben bé així.
ResponEliminaM'agrada que tu també ho vegis així, Xavier. Les absències sempre deixen empremtes i encara que invisibles les sentim i les retrobem de tant en tant.
EliminaCal continuar trobant l'impuls renovat de seguir caminant com bé dius.
ResponEliminaLa imatge m'ha transportat al parc de la devesa de Girona.
Bon diumenge a tots.
Sí, a vegades cal reposar per trobar-lo... a vegades, no, un revolt en el camí ens empeny per la curiositat de veure més enllà.
EliminaBona setmana Marta!
"Ha quedat un rastre pel camí/ i no hi ha temps que el pugui esborrar", ni ganes.
ResponEliminaHi ha rastres que no cal pas esborrar... ni volem, ni podem.
EliminaEn canvi alguns se'ns esborren sense ni pensar-ho... i ens és igual.