Mujeres invisibles de Carme Valls - 1

Aquest llibre no és de ficció. Carme Valls és llicenciada en medicina i cirurgia i s'ha dedicat a l'assistència en medicina interna i endocrinologia.

Quan ella parla de dones invisibles, en parla des d'un punt de vista mèdic. Es planteja temes importants com ara:

¿Per què quan un home arriba a urgències amb dolor toràcic se'l sotmet immediatament a un electrocardiograma i quan és una dona se li dóna un ansiolític?

¿Per què hi ha malalties que es valoren tan diferent en un home i una dona?

¿Per què s'han fet tants estudis mèdics, sobretot en endocrinologia, sense incloure-hi les dones, amb l'excusa que els canvis hormonals del cicle espatllarien els resultats? ¿per què no se n'han fet d'altres específics?

És un llibre que tinc molt subratllat i del qual tinc cites per a fer un munt de posts. No voldria per-me pesada... però crec que de tant en tant us m'explicaré alguna cosa.

Fragment introductori:

La primera de les agressions a la salut mental de les dones ha estat precisament separar i dividir el seu cos i la seva ment, i creure, i voler fer-los creure, que la seva ment mana sobre el seu cos, quan qui ha volgut manar realment durant segles ha estat el poder mascliste i androcèntric. Aquest és un anàlisi pendent per a les mateixes dones, per a saber com, aquests factors socials viscuts en en els darrers deu mil anys han influit en la construcció de la pròpia psique sotmesa. "Allò que és social retorna cap a la psique només per deixar la seva petjada a la veu de la consciència", com diu Judit Butler, però que cap dona atribueixi a la seva pròpia consciència la sensació de culpa introduida per l'exercit del poder masculí durant segles.

Carícies de la natura - 2

No és ni inventat ni metafòric, sino ben real.

L’arbre florit

no ha pogut decidir

quin serà el seu color.
Assaja l’un i l’altre:

quin m’afavoreix més?

Racó de torratxes

Sota l'arcada,

cadascuna al seu ritme

viuen o moren.

Carícies de la natura - 1

La primera carícia de la natura, va ser poder observar en una passejada, en el mateix arbre, com s'obrien els borrons. N'hi havia de tancats i d'oberts.

I sempre arriba el moment.

Ni massa aviat ni massa tard.

Els borrons s'obren joiosos.

La natura m'acarona amb les

incontables minúscules fulles,

que intenten fer-se lloc per estirar-se.

Retorno tan delicadament com puc

una carícia amb la punta dels dits.

Avui fa un any

Avui fa un any

i tot just fa una setmana

que ja camina sol.

Misteriosament feliç de Joan Margarit

Copio un poema de Joan Margarit, o dos, els primer i el tercer del llibre,

dedicats a la Sargantana:Despedir-se

He tret catifes i cortines,
les taules on fa temps que no menjo ni escric.
He tret els quadres i he pintat els murs
per esborrar les marques de tants anys.
He guardat alguns llibres. Sé quins són.
He destruït cartes d'amor.
Silenciosos, els amors
ara són icebergs errants del pensament.
Sense racons per a la por, la casa
m'ha despullat els ulls. Ni l'esperança
pertorbarà l'última mort.
No hi ha cap altra casa pels qui estimo.

Retorn

La lluna aporta el seu prestigi antic
a aquest abocador apartat,
clausurat, i que mira vers la vall
on, llunyans, parpellegen alguns pobles.
Quan veníem de nit a llençar escombraries
ens quedàvem a veure el firmamament.
Sota la lluna, el vell abocador
ara és cobert de romaní i espígol:
hi ha una remor de bèsties creuant el sotabosc,
mussols enlluernats pels fars del cotxe.
Però no té ja aquella força
de quan ens hi quedàvem a mirar,
voltats d'escombraries, les estrelles.

Participació als relats conjunts sonors... de Sonablog

El David ha fet aquesta pràctica de disseny sonor i jo vaig proposar tornar-la a convertir en història...





L'habitació està en calma, només se sent la remor d'un rellotge. Dorm.
De sobte, una ombra negra, entra pel balcó, esberlant el vidre i amb algun objecte desconegut, el colpeja al cap. Es queixa amb un crit d'un esglai indefinit.
L'ombra recull un objecte i marxa escales avall, amb presses.

Es queda ferit i espantat. Sense deixar-li temps a recuperar-se, en pocs minuts, arriben tot un grup de nois, l'obliguen a acompanyar-los i ell panteja de por.

El duen al soterrani, i hi ha força soroll, l'amenacen, trenquen coses, té molta por que li facin mal. No sap què volen.

Finalment sembla que només volien la seva palm. No entén de cap manera què es pensen trobar-hi... També li falta el mòbil... podien haver encertat l'objecte a la primera!

Selma de Jutta Bauer

Tradueixo el conte de Jutta Bauer, i us l'explico, tal com li vaig prometre a l'Assumpta i a la Montse i el dibuixo també, tot a la meva manera.

El pobre gos, davant d'una copa de vi, segueix sense trobar la resposta a la seva pregunta. Decideix anar a buscar el Gran Boc i li pregunta: Què és la felicitat?

El Gran Boc li explica la història de la Selma...

Hi havia una vegada una ovella que cada matinada menjava una mica d'herba, després ensenyava a parlar als seus fills fins a migdia. A la tarda feia una mica de gimnàstica, després tornava a menjar herba i al vespre, xerrava una estona am b la senyora Voltora. A les nits dormia plàcidament i profundament.

Un dia li van preguntar què faria si tin gués més temps. Ella va contestar:

A la matinada menjaria herba, parlaria amb els nens al migdia, després faria gimnàstica, menjaria i al capvespre m'agradaria parlar amb la senyora Voltora i el més important de tot, a la nit dormiria plàcidemant i profundament.

I si li toqués la loteria?

Ui! Doncs menjaria molt herba, millor a la matinada, xerraria molta estona amb els nens, després faria una mica de gimnàstica, a la tarda tornaria a menjar herba i abans que es fes fosc, xerraria una mica amb la senyora Voltora. I a la nit, morta de cansament, em submergiria en un son molt, molt plàcid i molt profund, per descomptat!

La flor

A la vora del riu, en mig de l'herba fresca, hi viu una flor. Una flor a qui li agraden els núvols. Els mira, observa el seu aspecte, escolta el seu pas i sent la seva veu. També està pendent de quan el núvol alliberarà les seve s gotes d'aigua i es desfarà a poc a poc. La flor intenta guardar en els seus pètals, en les seves fulles totes i cadascuna de les gotes d'aigua i pot sentir intensament la tristor del núvol en desfer-se. I l'endemà, la flor encara recorda el núvol i torna a sentir la mateixa tristor. I l'endemà passat i l'altre i l'altre.

Aleshores la flor ja no pot retenir més gotes d' aigua i les deixa anar. Les gotes s'escolen per l'herba, fins al riu, i del riu al mar i del mar tornen a ser núvol. La flor el veu passar, viatjant majestuós pel seu bocí de cel. I la flor li somriu.

El so també explica...

El David de Sonablog, ha penjat al seu blog una feina interessant de so.

A partir d''un argument donat, explicar-lo amb sons durant un minut i mig.

Creieu que podríem donar-li altra vegada forma d'història?

Serien històires molt diferents les que interpretaríem uns i altres?

Qui té ganes de fer una experiència imitant els Relats Conjunts a partir d'uns sons?