Sota l'arcada,cadascuna al seu ritme
viuen o moren.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
I de vegades semblen mortes , pero reneixen amb força de nova vida.
ResponEliminaA l'ombra sempre
ResponEliminahi ha vida i mort,
tot va amb la
mateixa abraçada...
Salut.
onatge
I el que és més important, es respecten entre elles, no n'hauríem d'aprendre?
ResponEliminaprimer que tot una abraçada
ResponEliminadesprés informar-te que Té la mà Maria
ha creat un altre blog anomenat:
http://trucadors.blogspot.com
sobre el trucadors de porta (picaportes)
que et vas troban a llarg del viatges i
la seva artesenia, si pots dona-li un
cop d'ull, gràcies.
Té
un raconet de vida que depèn de tu
ResponEliminaTambé son utils per donar vida a les persones.
ResponEliminaLa meva mare té 87 anys,hi les seves plantes son l'enveja dels veins.Els parla els hi treu la pols i les mima.
Jo crec que es donen vida mutuament.
Gràcies,carme per fer-nos reviure i esclatar emocions.
També miraven a l'I-NI-ESTA...quan feia el gol que ens portas al AMOR de ROMA, se'ls nota que estan contentes, que es sobrixen, quasi volen de tant eufòriques.Fins les plantes se'n adonen qua l'alegria ens ronda, per qe els demostrem més afecte,el que diu la Nuria,també sn sers que capten els sentiments.
ResponEliminaAnton.
Esperem que visquin molt!! són precioses!! i el dibuix també, clar :-))
ResponEliminaTal com diu la Núria (fenix), la meva mare i la meva sogra també estan encantades amb les seves plantes :-)
hi tornem amb paraules diferents, jo n'hauria dit testos o torretes, no pas torratxes...
ResponEliminaquina aspidistra més xul.la que tens!
ResponEliminaa mi sempre em sorprenen els cicles que fan...sembla que marxen i tornen a aparéixer quan menys ho espero...
El meu pare, quan es trobava alguna planta a peu de contenidor d'escombraries, l'arreplegava cap a casa...Deia...
- però si encara està viva!
i, realment, estava viva... i si agonitzava, no sé pas com s'ho muntava l'home...que la feia revifar...!
Segurament, només era una miquetona de cura i de carinyo...
una abraçada!
què bonic :)
ResponEliminaStriper, hi ha gent que sap fer-les renéixer.
ResponEliminagràcies, onatge.
Mireia, Sí, tranquil·lament conviuen cadscuna al seu lloc.
Ja passaré Té!
USD, no, no, no depenen pas de mi, les vaig veure a Garrigoles, caminant per allà.
Núria, ja m'agradaria veure-les!
Anton, em van fer gràcia, precisament perquè no semblaven molt cuidades, era un racó com molt natural... una mica fet i deixat estar, com jo mateixa.
Assumpta, segur que deuen estar més maques que aquestes, tot i que tenen el seu encant natural.
Jordi, torratxes, em ve d'herència osonenca. A Roda de Ter ho dèiem així, encara ho deuen dir espero... ara ja no hi vaig gaire.
Fanal blau, no són pas meves. Aquestes, no. I jo no tinc la gràcia del teu pàre... em costa mantenir-les boniques i ufanoses tot i que ara si que les hi tinc... potser us dibuixi les meves algun dia...abans que se'm panseixin.
Patrícia, un petonet.
M'agrada tenir flors i regar-les cada matí, just quan em llevo i poso la cafetera i RAC 1 :)
ResponEliminaQuina col.ecció de petites vides. Quin racó tan agradable que deu ser, Carme. I que bé l'has dibuixat.
ResponElimina:)
Como no sabemos si piensan,si le buscan sentido a su vida,quizá ellas sí saben vivir intensamente,mientras tanto completan la nuestra.Besos
ResponEliminaMillor que visquin...
ResponEliminaQuina contundència de realitat! I amb poc dius molt!
ResponEliminaJoana, unes petites rutines que en llegir-les em fan com una enveja...
ResponEliminaVioleta era bonic, un raconet en un npoblet petit...
Tere, sin duda la completan, alguna intensidad deben de llevar en su vida.
Ma-Poc, sí, millor, però inevitablement també moren...
Cèlia, gràcies... cada vegada escric més curt, em surt així.