El pobre gos, davant d'una copa de vi, segueix sense trobar la resposta a la seva pregunta. Decideix anar a buscar el Gran Boc i li pregunta: Què és la felicitat?
El Gran Boc li explica la història de la Selma...
Hi havia una vegada una ovella que cada matinada menjava una mica d'herba, després ensenyava a parlar als seus fills fins a migdia. A la tarda feia una mica de gimnàstica, després tornava a menjar herba i al vespre, xerrava una estona am b la senyora Voltora. A les nits dormia plàcidament i profundament.Un dia li van preguntar què faria si tin gués més temps. Ella va contestar:
A la matinada menjaria herba, parlaria amb els nens al migdia, després faria gimnàstica, menjaria i al capvespre m'agradaria parlar amb la senyora Voltora i el més important de tot, a la nit dormiria plàcidemant i profundament.
I si li toqués la loteria? Ui! Doncs menjaria molt herba, millor a la matinada, xerraria molta estona amb els nens, després faria una mica de gimnàstica, a la tarda tornaria a menjar herba i abans que es fes fosc, xerraria una mica amb la senyora Voltora. I a la nit, morta de cansament, em submergiria en un son molt, molt plàcid i molt profund, per descomptat!
que llesta aquesta ovella!!
ResponEliminaque tinguis un bon dia bonica!
Que il.lusa la ovella. No et pots mai fiar de les intencions d'un voltor...
ResponEliminacaram quina historia...! curiosa
ResponEliminaElla sabia el que havia de fer...Anton.
ResponEliminaTota una lliçó. M'agradaria ser com aquesta ovella, de fet, molts cops he pensat que faria com ella si tingués més temps o més diners. Però els humans tenim cops amagats, i no sabem com ens afectarà tenir més coses, fins que les tenim.
ResponEliminaM'ha agradat molt el conte.
Molt encertat els pensaments d'aquesta ovella.
ResponEliminaSegur, segur, que molts de naltros voldríem més diners per dormir més, necessitaríem més gimnàstica per pair els plats que ens faria la cuinera que hem llogat per fer-nos cada dia el dinar i acabaríem al quiròfan de qualsevol (qualsevol? no, el millor!)cirurgià plàstic perquè ens tregui la realitat de sobre!
ResponEliminaVides de reis, vaja!
Quina lliçó ens ha donat la Selma!
Petit conte de la felicitat.
ResponEliminaUn gat jove que parlava amb un gat vell,li va comentar que ell allò que buscava en la vida era la felicitat.
El gat vell va somriure i li va explicar que li recordava molt a ell quan era jove. Per a ell,en aquells anys la felicitat era aconserguir la seva cua i durant molt de temps va donar voltes i més voltes per tal de atrapar-la.
Un dia cansat i marejat de tanta cursa va deixar de perseguir-la.
Llavors es va adonar qua allà on anés la cua no deixava de seguir-lo.
De vegades si deixes de perseguir la felicitat t'adones que ella et segueix eternament si deixes de buscar-la.
Petonets Carme!
Tenir molts diners no és sinònim de tenir més temps per a fer coses. Aquestes petites coses que ens fan feliços.
ResponEliminaAquests contes ens fan obrir els ulls.
Bon diumenge Carme!
Bé, jo no crec que la felicitat, com un absolut, existesca, però sí els moments feliços i, de vegades, els podem trobar sense anar a l'altre costat del món.
ResponEliminasargantana, que t inguis bon dia i bona setmana.
ResponEliminaCarles, de què li serviria pensar en el voltor? hauria de deixar de menjar, de parlar, de córrer a causa dels voltors?
Mon, :) :) :)
Anton, i no s'hi trencava el cap, vivia!
Xexu, jo també penso que faria com ella, que no canviaria gaire, però com tu dius faltaria comprovar-ho.
Striper, m'alegro que t'agradi.
Cèlia, ho descrius molt bé! Els humans sempre ens hem de complicar la vida.
Eva, gràcies pel conte, és molt adequat!
Joana, gràcies, maca, bona setmana!
Noves Flors, jo tampoc no crec en gaires absoluts, per no dir en cap, però si que crec que els moments feliços poden ser pocs, molts, espaiats o seguits. De molts moments feliços seguits jo puc dir-ne felicitat. No cal donar-li cap sentit d'absolut ni d'eternitat... un petó bonica, m'agrada veure't pel teu blog, pel meu...
Petons a la Selma, petons per a tú!
ResponEliminai que puguis fer tot el que et faci...feliç...plàcidament...
Creí que era el cordero del Principito.Me apunto a las decisiones de la oveja.¡ FELIZ DÍA,MAMÁ Y MAMÁ DE MAMÁ! Besos
ResponEliminaQuina ovella tan intel·ligent!! :-)))
ResponEliminaM'ha encantat el conte, és tota una lliçó de filosofia :-)
Què fariem nosaltres? De fet, si tingués més temps i més diners una cosa que segur que faria seria viatjar, aixó si (no tot l'any, no... estic pensant en "poder fer vacances", un viatget a l'estiu jaja) però, en general, no crec que canvies massa coses a la meva vida.
Amb més diners, més tranquil·litat, més seguretat... potser un pis a Barcelona? :-)
Ai, ai, que ja estic canviant massa coses :-)
Fanal blau, intento fer totes les coses plàcidament. No sempre ho aconsegueixo, però sí molt sovint. Petons per a tu també.
ResponEliminaGracias Tere!
Assumpta, potser és que hi ha coses que estaria bé canviar. Imagina't que la pobra ovella no tingués temps de parlar amb els xaiets... també voldria canviar-ho no?
M'encanten aquest tipus d'històries. N'hi ha unes quantes, però sempre em sorprenen gratament
ResponEliminaSi, clar que voldria més temps per parlar amb els xaiets!! :-))
ResponEliminaLlavors el que hem de fer és pensar quins canvis poden ser positius i no només "canviar per canviar" :-)
Una ovella feliç!
ResponElimina