No és ni inventat ni metafòric, sino ben real.
L’arbre florit
no ha pogut decidir
quin serà el seu color.
Assaja l’un i l’altre:
Assaja l’un i l’altre:
quin m’afavoreix més?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Carai, fins i tot la natura ha d'escollir!!!
ResponEliminaBon cap de setmana!
;-D
Mentres no intenti seguir els colors de moda ..
ResponEliminaEl blanc no! Aquests dies hauria d'agafar una tonalitat blaugrana, i segur que se sentia molt còmode.
ResponEliminaVeus com tot és dual? La fusió dels contraris és l'essència del tot, això crec...Jo tinc unes roses que quan creixen són rosades i quan s'obrin taronges, és un altre exemple
ResponEliminaAlgun modisto o modista famós hi ha possat el nas? Que els arbres arribn fins aquí... no sé, és extraordinari en grau super.Anton.
ResponEliminaHe repet.Relats Conjunts, el tenia fet...Anton.
l'any que ve n'hi haurà un de color rosa pàlid
ResponEliminala natura, pintora
ResponEliminaQuin arbre més maco!
ResponEliminaM'encanten els dos colors, sinó no seria tant especial...
Tots dos t'afavoreixen en la complexitat de la vida: un per als moments exultants, de joia, de passió, d'eufòria; l'altre, per als moments de placidesa.
ResponEliminaMolt bonic Carme !!!
ResponEliminaAbraçades,
Preciós! Depèn del moment, fa més un color que un altre ;)
ResponEliminaA mi m'agrada el blanc...què vols, color de colors...
ResponEliminaFins i tot els dubtes en la natura són artístics!
ResponEliminaApaaaaa!! què xulo!! I dius que és veritat, què el mateix arbre ha agafat les dues tonalitats!! quina gràcia :-))
ResponEliminaDoncs jo em quedo amb el rosa!! :-))
S'ha confós i equivocat...potser està enamorat...?
ResponEliminaUna abraçada, Carme.
De moment, la combinació de dos colors li queda perfecta. I el títol, carícies de la natura... només d'imaginar-ho senta d'allò més bé!
ResponEliminano cal decidir quin es millor...els dos li escauen!!!
ResponEliminal'un sense l'altre no lluirian igual
un peto
i si no sempre potser deixar-se un color pel matí i un altre per les nits especials.
ResponEliminaÉs ben curiosa la natura... Són els colors del madrit aquests, eh?
ResponElimina;-)
els màgics pinzells de la natura, i els teus ulls
ResponEliminaM'agrada el blanc :) ets la fotografa dels blocs!
ResponEliminaconflicte? li cal triar?
ResponEliminabon diumenge!
Us contesto a tots a la vegadsa per un cop. És un arbre que hi ha a Llanars, vora la carretera. Cap de les dues vegades que vam passar vaig poder fotografiar-lo, només em vaig fixar d'on sortia la branca que canviava el color. Sortia de bastant avall, però no pas de terra. L'he reinventat doncs sense foto ni model. És bonic un arbre de dos colors i teniu raó no s'ha de triar, si m'hi vaig fixa r més que amb un altre és precisament per això. Em vaig sentir afortunad a de poder-lo veure. Acaronad a per la natura, un cop més. Gràcies a tots!
ResponElimina