Misteriosament feliç de Joan Margarit

Copio un poema de Joan Margarit, o dos, els primer i el tercer del llibre,

dedicats a la Sargantana:Despedir-se

He tret catifes i cortines,
les taules on fa temps que no menjo ni escric.
He tret els quadres i he pintat els murs
per esborrar les marques de tants anys.
He guardat alguns llibres. Sé quins són.
He destruït cartes d'amor.
Silenciosos, els amors
ara són icebergs errants del pensament.
Sense racons per a la por, la casa
m'ha despullat els ulls. Ni l'esperança
pertorbarà l'última mort.
No hi ha cap altra casa pels qui estimo.

Retorn

La lluna aporta el seu prestigi antic
a aquest abocador apartat,
clausurat, i que mira vers la vall
on, llunyans, parpellegen alguns pobles.
Quan veníem de nit a llençar escombraries
ens quedàvem a veure el firmamament.
Sota la lluna, el vell abocador
ara és cobert de romaní i espígol:
hi ha una remor de bèsties creuant el sotabosc,
mussols enlluernats pels fars del cotxe.
Però no té ja aquella força
de quan ens hi quedàvem a mirar,
voltats d'escombraries, les estrelles.